Número 5 (novembre de 2011)
Tweet me
Javier Guallar

Fa una estona he encès l'ordinador per primera vegada avui. Després de fer un cop d'ull al correu electrònic, faig el recorregut habitual: començo per Twitter, i d'aquí salto a alguns enllaços, després fullejo alguns diaris i blocs, assenyalo per llegir després un parell d'anàlisis sobre la fi d'ETA i prenc nota a Delicious d'una excel·lent peça del servei de documentació d'un diari, que passo immediatament a recomanar a Twitter. Abans d'arribar al despatx, parada obligatòria al bar a prendre un cafè i mirar com presenta un diari imprès les notícies del dia (d'ahir). Ja en el meu lloc de treball, veig en el meu “Calendari del contribuent” que avui toca enviar article a COMeIN, i penso en com ha canviat la manera en què consumeixo i consumim notícies.

Recordin aquells temps –els que, per edat, puguin fer-ho– en què l'única manera possible de consum de premsa era la lectura del diari de paper. Lectura gratificant sens dubte en tantes coses –entre altres, perquè no hi havia alternativa– però fixem-nos en un dels seus condicionants. Era habitual limitar-nos a una capçalera, al nostre diari favorit. Els qui per motius professionals, per afició o perquè les seves circumstàncies ho permetien podien llegir-ne més d'una, no eren majoria. En tot cas el diumenge, pels molt aficionats, era un temps feliç el que dedicaven a la lectura pausada de més d'un diari, amb els seus suplements.


Però en general el nostre univers de referència en aquells temps era el d'un únic diari: el nostre diari de referència. La lectura de notícies quedava sobretot vinculada a aquesta capçalera, i així, l'assidu al diari x sabia més aviat poc del diari z. Aquells temps no han desaparegut del tot, encara que per als qui poblen les xarxes i no en surten els semblin la Prehistòria, però sens dubte el que ha anat passant cada vegada més des que va arribar internet és que llegim la premsa de maneres molt diverses, i ja mai més quedem limitats a la visió del món que ens ofereix una capçalera.


Podríem, si els sembla, anomenar aquella època la del meu diari favorit.


Però va arribar internet i ho va canviar tot. Des de principis de la dècada de 2000, un cop la premsa digital va anar deixant enrere la fase inicial de webs cutres i gens usables (d'altra banda, fet habitual en la majoria de webs d'aquells anys) i es van començar a veure dissenys, continguts i formats pensats per al nou entorn digital, els early adopters de l'època i alguns intrèpids van començar a combinar i fins i tot alguns a preferir la lectura dels diaris d'internet per davant dels de paper. Poc més de deu anys després, aquests pocs són ara legió, i de totes les edats.


La premsa a internet ens ha ofert la possibilitat, pel que fa a la nostra capçalera favorita, de fer una cosa de manera molt fàcil, i a més en molts casos gratis: ser-li infidel. Quin canvi! Poder saltar del diari x al diari z, i després a un altre, i veure les seves totalment diferents –o sorprenentment iguals– versions d’allò que havia passat. Més varietat, més llibertat, també més dispersió. I que difícil per als diaris digitals fidelitzar en aquest escenari els seus lectors tal com els retenen (o retenien) els de paper!


Aquest segon tipus de lectura de premsa el podríem anomenar com el de navegació online per diaris.


Com els tipus de consum són acumulatius, des de la meitat dels 2000 van entrar amb força nous actors en joc. Al costat dels mitjans de comunicació tradicionals, la Xarxa es va poblar de nous habitants: intrusos al món de la informació periodística que amb tota la barra del món porten notícies al lector, les hagin fabricat ells o no. Especialment dos tipus de serveis s’enduen el gat a l'aigua en trànsit: cercadors i agregadors de notícies, i a més en els dos casos domina una única marca: Google, el cercador, i Google News, l'agregador.


A Google News, per exemple, veiem com expliquen una mateixa cosa un munt de mitjans. La notícia, a partir de la irrupció d'aquests nous sistemes, és la unitat de consum bàsica, no el diari. Ja no necessitem entrar a la web d'un diari per arribar a aquella informació que ens interessa, hi arribem d'altres maneres. Al principi, s’ho poden imaginar, els mitjans es van enfadar molt. Uns anys després hi ha diverses posicions, i mentre alguns es resignen a acceptar Google com un mal menor pel tràfic que els aporta, uns altres tendeixen a tancar les seves informacions darrere de murs de pagament (però això ja seria una altra història). El cas és que, seguint el fil del que estem tractant, el consum de la peça informativa s'independitza de l'accés per la web del diari.

 

Podríem anomenar aquesta manera de lectura de premsa com el de la notícia mana.

 

I des de fa uns dos o tres anys, una nova bogeria s'ha apoderat d'Internet. Les xarxes socials i els mitjans socials com Facebook, Twitter o el nou Google+ (evolució dels serveis Web 2.0 que existeixen des de pocs anys abans) han arribat a un nivell d'implantació tan gran que han convertit la Xarxa en un espai de conversa i participació a escala planetària com no s'havia vist ni viscut mai abans.


I les notícies, i els diaris, en aquest enorme flux d'informació, on queden? Sembla que fan el que poden. Si la gent on passa més hores és a Facebook, doncs cal ser-hi, i que els enllaços a les informacions circulin tant com puguin pels murs de Facebook i els timelines de Twitter per poder tornar en forma de visites a la notícia.


Ara per estar informat tenim un nou sistema molt atractiu i cada vegada més popular: entrar a Facebook i Twitter, i veure les recomanacions dels que seguim (que poden ser mitjans, sí, però també persones). Una bona xarxa de “recomanadors” entre els nostres amics de Facebook i following de Twitter es converteix en una font informativa insubstituïble. I divertida. És molt útil tenir unes bones fonts personals en aquestes xarxes socials perquè ens faran estar més ben informats. I la gràcia, és clar, és també participar, contribuir, no només llegir sinó opinar, enviar enllaços, recomanar.


Podríem anomenar aquesta nova i ultimíssima manera de llegir notícies Tweet me (és que jo sóc més de Twitter que de Facebook).


En fi, reflexionant sobre el meu dia a dia, m'adono que en aquests moments utilitzo moltíssim el sistema Tweet me, una mica menys els sistemes de La notícia mana i de Navegació per diaris i molt més esporàdicament El meu diari favorit. Quines coses. I vostès?
 

gestió de la informació;  mitjans socials;  periodisme; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???