Número 10 (abril de 2012)
Jaume Ripoll: "Regular el mercat no significa penalitzar el consumidor"
Judith Clares Gavilán

Aquesta és la segona entrega de l'entrevista mantinguda amb Jaume Ripoll, director de filmin, sobre el sector del Video on Demand (VoD) a Espanya. Hi abordem qüestions clau relacionades amb els nous models de negoci de la distribució sota demanda i també sobre el paper determinant que té la protecció dels drets d'autor a Internet. El curs 2012-13, filmin es convertirà en partner de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) per posar en marxa el primer postgrau que s'ofereix a Espanya sobre distribució audiovisual i nous models de negoci, que comptarà amb la participació dels principals portals de VoD actius al nostre país.

JUDITH CLARES: Quin model de negoci està seguint filmin?

 

JAUME RIPOLL: El negoci de filmin és la subscripció i el lloguer transaccional. No oferim pel·lícules gratuïtes mitjançant publicitat. Personalment no sóc amic de les pel·lícules gratuïtes. A televisió ja tens 25 o 30 canals que t'ofereixen pel·lícules gratuïtes. I a Internet, amb una tarifa plana tens accés per 10 euros a totes les pel·lícules que vulguis. A filmin estem col·laborant amb Orbyt, la plataforma tecnològica d'El Mundo i hi oferim set pel·lícules gratuïtes a la setmana. I funciona bé. A nivell personal, però, no crec que aquest sigui el camí a explorar encara que els gurus d'Internet parlin del model freemium. Una barreja de free, gratuït, i premium, subscripció. Ho combines, tens un Spotify i et fas milionari.

 

J.C.: Quin d'aquests models està tenint major acollida a filmin?

 

J.R.: El 60% de la nostra facturació ve per la subscripció. Posem un 60-40.

 

J.C.: I quina política de preus segueix filmin?

 

J.R.: La política de preus ve marcada per les exigències de les distribuïdores. Podríem preguntar-nos per què hem de pagar el mateix que un lloguer de videoclub si al videoclub ens emportàvem el DVD, i amb el VoD hem de posar el nostre ample de banda i pagar 3 euros, que era el mateix que pagàvem al videoclub. La veritat és que si un descompta l'IVA, descompta els costos de transmissió, descompta els costos de la passarel·la de pagament, no queden tants diners per repartir.

 

J.C.: Creus que vendríeu més amb lloguers més baixos?

 

J.R.: No ho crec. Una pel·lícula de 0,99 ven quasi bé el mateix que una pel·lícula d'1,99, o de 2,99. I crec que el preu ha d'estar aquí. Considero que és un error sobrepassar la barrera dels 3 euros per al lloguer. No obstant això, en el cas de la venda, en un mercat en què els DVD costen de 5 a 15 euros, no podem posar el lloguer d'una pel·lícula nova per 5 € perquè limitaríem l'expansió del mercat. I crec que seria un error.

 

J.C.: Consideres llavors que els preus són atractius per al consumidor?

 

J.R.: Sí. Encara que en una època com la nostra, en què tothom es replanteja en què gastar diners, perque els diners escassegen, potser sona frívol dir que 3 euros és el preu adequat. Del que estic convençut és que una tarifa plana per 10 o 15 euros és un preu molt adequat per un catàleg de més de 2.000 pel·lícules. De fet, filmin és actualment la plataforma més barata a Espanya. Estem treballant amb títols a 3 euros que altres companyies ofereixen a 4 euros. Rebaixem el nostre marge per poder acostar-nos a la voluntat del consumidor i a la nostra idea de negoci. Encara que en ocasions la nostra idea de negoci topa amb la idea de negoci que tenen aquells que ens cedeixen els drets dels títols de què disposem. Per tant hem d'arribar a un punt d'harmonia que ens permeti anar tots junts de la mà i preparar el camí.

 

J.C.: Si parléssim de volum de negoci, quin seria el vostre balanç d'aquests anys?

 

J.R.: Vermell! Fins ara hem perdut diners. Hem invertit moltíssims diners per arribar fins aquí, esperant el moment en què el mercat comencés a madurar.

 

J.C.: I creus que ha arribat ja el moment de començar a veure resultats?

 

J.R.: Crec que el proper any i mig, des d’ara i fins a finals de 2013, definirà no solament el món, l'economia, el futur de l'euro, sinó també el futur del cinema i de la televisió. Sabrem com anem a veure cinema, quan anem a veure'l i on anem a veure'l. I volem ser aquí. Així que ara és el moment d'invertir, per aconseguir, ja sent una marca reconeguda, recollir beneficis. I quan parlo de beneficis em refereixo simplement a seguir pagant nòmines, el lloguer del local i a distribuïdors i a productors per que puguin seguir fent aquelles pel·lícules que nosaltres volem.

 

J.C.: Quin marge de beneficis pot tenir una plataforma de VoD com filmin en relació a qui us cedeix els drets?

 

J.R.: Podríem parlar de 60-40 o de 50-50; depèn del film, del director, del distribuïdor i de l'acord. El que està clar és que avui puc guanyar més diners a filmin que amb la venda d'un DVD, en el cas d'una pel·lícula petita. A filmin tens beneficis des de la primera venda. En canvi, al món del DVD has de vendre certes unitats per poder començar a recuperar la inversió. Això és molt positiu per al creador. Internet s'està convertint en una finestra més d'explotació per poder recuperar la inversió.

 

J.C.: Internet sembla presentar-se com una alternativa, com una nova via per a obtenir beneficis amb l'explotació de l'obra audiovisual.

 

J.R.: En certa manera sí. Avui Internet és menys del que hauria de ser, menys del que molts creuen que és, però més del que alguns anuncien que està sent. Internet no només és filmin, internet és iTunes, Internet és ONO, internet és Imagenio, Internet és Play Station 3. Internet també és CANAL+, perquè una part del que et paga CANAL+ és per la seva plataforma YOMBI. Internet també és TVE, perquè TVE té una partida “A la carta” que ens permet veure les pel·lícules a través d'Internet. No hem de creure que internet només és www.filmin.com. Llevem aquesta imatge i veurem que internet està donant més diners del que molts creuen.

 

J.C.: Podem trobar el catàleg de filmin a altres portals, o bé a través de televisió connectada o a través d'iTunes?

 

J.R.: Sí, nosaltres som distribuïdors d'iTunes. Les pel·lícules de filmin estan a iTunes encara que no com a canal propi perque iTunes no té subcanals. Però sí som distribuïdors i podeu trobar a iTunes Espanya pel·lícules de les quals ostentem els drets per a la finestra Internet com La piel que habito, Midnight in Paris, La dama de hierro o The Artist.

 

J.C.: I en altres canals o dispositius?

 

J.R.: Sí, estem a la Play Station 3, en aquest cas a dos nivells, un com filmin i un altre al videoclub de Play Station 3, amb el nostre catàleg. També estem a ONO i a Imagenio, encara que en aquest cas estem com a agregadors de contingut, com pel·lícules individuals, no com a canal, tot i que estem treballant per estar algun dia també com a canal tant a Imagenio com a ONO. I hem començat a ser presents també com a canal a algunes televisions connectades com LG i Samsung.

 

J.C.: Qui considereu que és la vostra competència?

 

J.R.: Crec que la nostra competència avui és un mercat que encara no ha madurat prou.

 

J.C.: Hi haurà lloc per a tantes plataformes al mercat espanyol?

 

J.R.: Dependrà del nivell de creixement que tingui el mercat. Si el mercat creix exponencialment, sí. Si el mercat creix a un ritme petit, possiblement no. Ara som molts els que estem fent la travessia. En aquesta travessia alguns naufragaran, altres seran rescatats per grans naus que els compraran l'embarcació, i altres aconseguiran arribar al port i assentar-se. Considero que aquests són els tres estats de plataformes que hi pot haver avui dia.

 

J.C.: Heu trobat el vostre lloc a la indústria?

 

J.R.: Hi estem treballant. Al final, la indústria és un puzle de plastilina que està en permanent moviment i on tothom vol encaixar. Arribarà un moment en què la plastilina s’endurirà i tot aquell qui no hi sigui ja no hi tindrà cabuda.

 

J.C.: Com veieu el futur del vostre projecte, quins reptes us plantegeu a curt i llarg termini?

 

J.R.: És molt complicat respondre aquesta pregunta tenint en compte que estem en un moment d'inseguretat, d'incertesa global, en què s'estan replantejant les bases del finançament públic, de la seguretat social, de l'educació. Seria presumptuós creure que sabem on estarem d'aquí a tres anys. No ho sabem. Però sí tenim clar que volem ser una plataforma consolidada, una marca respectada de cinema independent i d'autor, que arribi a totes les plataformes possibles. Amb un mercat regulat en què la gent pugui pagar 10 euros al mes i pugui veure totes les pel·lícules que vulgui a través de la televisió. Amb una base d'usuaris d'entre 50 i 100.000 usuaris que puguin gaudir de filmin. Aquest és el camí que volem seguir. La nostra meta. Anem a veure com arribem fins aquí. Sóc optimista. He de ser optimista.

 

J.C.: Quina és la posició de filmin en relació a la regulació en matèria de propietat intel·lectual a internet?

 

J.R.: En matèria de regulació, des de filmin sempre hem estat molt clars. Creiem que és important regular el mercat i regular el mercat no significa penalitzar el consumidor, ni limitar la capacitat de poder exposar obres que tingui en propietat. Per a nosaltres regular el mercat significa penalitzar a aquella persona que està obtenint un benefici, que s'està lucrant d'unes obres que no són seves bé mitjançant ingressos publicitaris, bé mitjançant pagament a través de tarifes planes com podia ser Megaupload. I és important destacar que no parlem de còpia privada sinó de contingut que ni tan sols ha arribat a estar disponible al mercat.

 

J.C.: A França es va establir la Llei Hadopi, a Espanya ens trobem amb la Llei Sinde-Wert. Com les valoraries?

 

J.R.: A França la normativa ha tingut un impacte menor de l'esperat però és inqüestionable que a França el respecte a la cultura, i respecte en majúscules i cultura en majúscules, és més gran que a Espanya. A França sí que tenen aquest tipus d'estima a la cultura que ve de Malraux els anys 60. La base, els fonaments de la indústria cinematogràfica francesa vénen de l'època en què André Malraux era al Ministeri de Cultura, en l'època de la Nouvelle Vague. Estem parlant de 50 anys de treball, de picar pedra, per construir una base sòlida de respecte a la cultura, de respecte al cinema i als seus creadors. França necessitava menys una llei de regulació del que la necessitem a Espanya, on no sabem encara què passarà amb la Llei Sinde-Wert. El Govern acaba d'arribar, en cent dies ha acumulat molts incendis. El bosc s'està cremant per molts costats i potser el petit bonsai que representa el cinema, a vista d'alguns polítics, no sigui l’incendi més important del qual fer-se’n càrrec.

 

J.C.: Aquests últims anys hem vist molts moviments, iniciatives socials contràries a la Llei Sinde-Wert. Parlem del Manifest per l'Alliberament de la Cultura; Per una Cultura Lliure; la Carta per la Innovació, la Creativitat i l'Accés al Coneixement... Com valores aquestes iniciatives?

 

J.R.: En primer lloc, hem de deixar clar que la cultura és lliure. Cal saber distingir els conceptes d'indústria i de cultura. Un pot accedir als llibres de Dickens, a Dante, a les pel·lícules de Buster Keaton, de Hitchcock, pot accedir a 25 canals de televisió, a canals com YouTube, Vimeo, i ADNStream, que són gratuïts. Es pot accedir a canals com Wuakitv, que té pel·lícules gratuïtes, a Orbyt... Hi ha accés gratuït a la cultura i a Espanya, fins ara, teníem una xarxa de biblioteques i videoteques que eren l'enveja de mitja Europa. La cultura és gratuïta, i qui vol arribar a la cultura, qui vol rellegir el Rei Lear, pot fer-ho. Ara bé, qui vulgui veure Juego de Tronos, o qui vulgui veure The Big Bang Theory, ha de fer-ho per altres canals. No estem parlant de cultura en majúscules; estem parlant d'entreteniment, o de diversió i d'una indústria que es dedica a facturar això. I aquest tipus d'evasió, d'entreteniment, també és gratuït, però has d'esperar una mica més per tenir-lo. Siguem honestos en les nostres demandes. Nosaltres ho volem tot gratis i ho volem ara. Però la indústria de l'entreteniment és cara, costa molts diners i, si ningú paga per ella, es deixarà de fer. A Espanya hi ha dos milions de persones que pagaven o que van arribar a pagar a Megaupload 10 euros al mes. Dos milions de persones són 300 milions d’euros l'any. Tres cents milions d'euros l'any és la meitat del que facturava el DVD fa set anys a Espanya.

 

Per saber-ne més:

 

- Us recordem que podeu escoltar el programa L'Internauta, de Vilaweb ràdio, de dimarts 6 de març, en què vam estar com a convidats amb Jaume Ripoll parlant de filmin, del mercat del VoD a Espanya i del postgrau que posarem en marxa el curs vinent.

 

- Per més informació sobre el postgrau en Distribució Audiovisual: Vídeo a la Carta i Nous Models de Negoci UOC-filmin, podeu contactar amb Judith Clares (jclares@uoc.edu)

 

 


 

cinema;  mitjans socials;  polítiques comunicatives;  televisió; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???