Número 37 (octubre de 2014)
Què els passa als mitjans, doctor?
Sandra Vilajoana Alejandre
El 6 d'octubre de 2014 es va confirmar el primer cas de transmissió secundària del virus de l'Ebola a Espanya. La gestió de la comunicació d'aquesta crisi sanitària convida a múltiples reflexions i una d'elles concerneix a l'exercici del periodisme: quin criteri va portar a alguns (massa!) mitjans a publicar fotografies de la pacient lluitant per la seva vida a l'habitació d'un hospital?  

 

Els fets. El passat dia 6 d'octubre unes anàlisis van confirmar que la Teresa, una auxiliar d'infermeria que va atendre el segon missioner repatriat malalt d'ebola, s'havia contagiat. Madrid es convertia en centre d'interès informatiu davant el primer cas de transmissió secundària d'ebola fora d'Àfrica. El Govern va crear un primer i ineficaç gabinet de crisi i la pacient va ser traslladada a l'Hospital Carlos III per ser tractada en les condicions d'aïllament que aquesta malaltia requereix.

 

Molt s'ha escrit sobre la nefasta gestió de la comunicació per part del Ministeri de Sanitat i la resta d'administracions sanitàries implicades en la primera fase, la més crítica, de la crisi. I quants i com són de greus els riscos derivats d'una mala gestió de la comunicació de crisi en l'àmbit de la salut! Davant la manca d'informació oficial, clara i actualitzada, la tasca dels mitjans de comunicació esdevé essencial. L'oportunitat: gràcies a la tasca periodística es va evidenciar, per exemple, la manca de transparència informativa per part de les autoritats, es van exigir responsabilitats i es van fer arribar a l'opinió pública missatges de tranquil·litat. El risc: davant la manca d'informació oficial, el mecanisme del rumor es tendeix a activar i, en cas que el periodista no extremi al màxim la seva diligència professional, corre el perill de vulnerar drets de tercers i fins i tot generar més desconcert i alarma social.

 

En aquest context, pocs dies després, alguns mitjans (pocs) van difondre una fotografia de la Teresa a l'habitació de l'hospital -coincidint amb l'agreujament del seu estat de salut-, captada des d'un dels monitors des dels quals el personal mèdic controlava permanentment la seva evolució. Davant les crítiques rebudes, Enric Hernández, director d’El Periódico de Catalunya, publicava les seves cinc raons per publicar la fotografia de Teresa Romero a l'hospital. Aquest article pretén aportar criteris jurídics i ètics perquè, com apuntava Hernández, cada lector, confirmi o reconsideri, la seva pròpia opinió.

 

Hores després de publicar-se la fotografia, el Consell de Ministres va acordar la creació del Comitè Especial per a la gestió a Espanya de la malaltia per virus de l’Ebola. Entre els seus objectius: establir protocols de política informativa per a la màxima transparència a la societat i als professionals de la informació. Prop de vint-i-quatre hores després de la seva constitució, el Comitè emetia el seu primer comunicat i els seus portaveus atenien els mitjans de comunicació.

 

Precisament quan la informació oficial començava a fluir, la difusió d'una altra fotografia de la Teresa, en aquesta ocasió captada per l'agència Reuters amb un teleobjectiu des de l'exterior de l'hospital, tornava a generar un gran debat social. La imatge mostrava la Teresa, aparentment asseguda en el seu llit, respirant per mitjà d'una mascareta i amb les espatlles i part del tors nus. Alguns mitjans (massa) van publicar i/o van emetre la fotografia. Uns minuts després, algun mitjà va optar per retirar-la. "Hem esborrat el tuit amb la foto de Teresa Romero a l'hospital. Demanem disculpes als nostres lectors, la imatge mai hauria d'haver estat publicada", amb aquest tuit El País reconeixia el seu error. Altres mitjans van optar per mantenir-la en les seves edicions digitals i, fins i tot alguns, com per exemple El Mundo, ABC o La Razón, van incloure la foto "robada" de la Teresa en les portades de les seves edicions en paper. En aquest punt, cal preguntar-se: quin criteri va justificar la difusió de la fotografia per part de tants mitjans de comunicació?

 

El criteri. La Constitució espanyola reconeix el "dret [fonamental] a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió" (art. 20.1 d), però aquesta llibertat no és absoluta, té el seu límit en el respecte a la resta de drets fonamentals i, entre ells, el dret a l'honor, a la intimitat i a la pròpia imatge (art. 20.4), garantits també en el text constitucional (art. 18.1). A més, la Llei Orgànica 1/1982 de protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge desenvolupa la protecció d'aquests drets i estableix alguns criteris per valorar el risc d'intromissió.

 

En cas de conflicte entre el dret de la informació i els anomenats drets de la personalitat -intimitat i imatge en aquest cas-, la jurisprudència estableix la necessitat de ponderar, cas a cas, quin/s dret/s ha/n de prevaldre. Entre els principals criteris per resoldre aquests conflictes destaquen, d'una banda, l'interès públic de la informació i, per l'altra, en cas de no disposar de consentiment exprés de l'afectat, s'atendrà, entre d'altres, a la seva rellevància o projecció pública, la identificació o el moment i el lloc de la vida privada al·ludits en la informació.

 

En el cas de les fotografies de la Teresa, sobre la base de criteris jurisprudencials, l'interès públic de les mateixes no sembla justificar la vulneració dels drets a la intimitat i a la pròpia imatge de la pacient, captada -sense el seu consentiment- a l'habitació de l'hospital. La fotografia no aporta suficient informació addicional a la confirmada per fonts diverses com per justificar, segons el criteri de l'interès públic, l'esmentada intromissió.

 

En aquesta mateixa línia una sentència recent del Tribunal Suprem ha confirmat la sanció imposada per l'Audiència Provincial de Madrid al diari El Mundo per publicar, el 2007, un reportatge que incloïa dades de la situació clínica d'una jove víctima dels atemptats de l'11-M en estat neurovegetatiu, juntament amb tres fotografies preses en una sala de la fundació en la qual romania ingressada. Malgrat la possible "rellevància pública sobrevinguda o derivada" de la jove i l'innegable interès públic del reportatge, el tribunal considera que per il·lustrar-ho "no és necessari vulnerar els drets [a la intimitat i a la imatge] d'una pacient, inerme davant la seva dramàtica situació, totalment indefensa i saltant-s’hi tots els controls que han volgut establir els seus pares", que en cap cas van prestar el seu consentiment al fet que el mitjà divulgués la informació.

 

Reprenent el cas de les fotografies de la Teresa, des del punt de vista de l'ètica professional, el Codi Deontològic de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) recull, entre els seus principis generals, que "sense perjudici de protegir el dret dels ciutadans a estar informats (...) les restriccions sobre intromissions en la intimitat s'hauran d'observar amb especial cura quan es tracti de persones ingressades en centres hospitalaris". En aquesta mateixa línia, altres entitats com l'Asociación Nacional de Informadores de la Salud (ANIS), l'Asociación de la Prensa de Madrid o el Consell de la Informació de Catalunya han emès, després de la publicació de les fotografies, sengles comunicats exigint als seus associats un major respecte del dret a la intimitat.

 

La reflexió. Com poden justificar alguns mitjans la presa de decisions contràries als seus propis codis ètics i a la legislació? En el periodisme existeixen uns principis essencials, bàsics, que mai s'han de vulnerar. En el moment de tancar aquest article, tot indica que la Teresa Romero ha guanyat la batalla al virus de l'Ebola. En paral·lel, la professió periodística hauria d'agafar el seu testimoni i lluitar, si escau, per eradicar les pràctiques contràries als seus propis principis i, així reivindicar, més encara, el seu valor social inqüestionable.

 

comunicació de crisi;  ètica de la comunicació;  periodisme;  règim jurídic de la comunicació; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???