Número 52 (febrer de 2016)
Noves formes per a un nou temps polític
Elisenda Estanyol i Casals

La indumentària dels diputats electes, els gestos realitzats en seu parlamentària o les fórmules que han emprat els polítics a l’hora de prometre el càrrec han posat darrerament el focus en les formes com a eina de comunicació del poder i, en definitiva, en el protocol i l’etiqueta.

Feia temps que la paraula protocol no ocupava, com ha fet aquestes últimes setmanes, tants titulars en la premsa escrita i minuts de tertúlies radiofòniques i televisives. Alguns polítics ens tenen desorientats sobre quins criteris segueixen a l’hora de posar-se o treure’s la corbata. L’esmòquing que va lluir Pablo Iglesias a la gala dels Premis Goya va fer córrer rius de tinta i els mitjans de comunicació s’han fet un ampli ressò de la fórmula emprada pel president de la Generalitat de Catalunya a l’hora de prometre el càrrec, polemitzant sobre si aquesta s’ajustava o no a la legalitat. La fórmula emprada pels diputats de Podem al Congrés dels Diputats tampoc va deixar indiferent, tot i que el protagonisme se’l va endur un nadó per la seva inusual presència a l’hemicicle.

 

Avui toca corbata? L’estètica com arma de comunicació política  

 

Des del món empresarial, Mark Zuckerberg confessa que vesteix sempre igual (amb texans i dessuadora) per a tenir una decisió menys a fer cada dia. Steve Jobs va trencar abans la imatge clàssica de directiu i tots els recordem amb texans, jersei negre i bambes. Yanis Varufakis es va convertir en icona política amb el seu look sense corbata. I vestir amb samarretes ja forma part de la identitat d’alguns polítics, transmetent una imatge de transgressió i ruptura.

 

I és que alguns partits s’han volgut desentendre de la jaqueta i la corbata, una imatge que han associat a una ideologia conservadora i a una manera de fer política allunyada dels ciutadans. Però això no és quelcom nou. John Fitzgerald Kennedy fou un dels líders polítics que millor va explotar l’estètica com a arma de comunicació política i les seves imatges amb camisa blanca arremangada van donar la volta al món i han estat imitades per altres presidents a la Casa Blanca.

 

Kennedy 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

John Fitzgerald Kennedy amb camisa blanca arremangada. Font.   

 

Obama 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  Barack Obama. Font.

 

 

La corbata i la jaqueta, ara símbols menystinguts, van néixer amb sengles funcions. Com s’indica a Protocolo.org, la corbata té el seu origen en els mocadors que els oradors es nuaven al coll a l’Imperi Romà per a protegir les cordes vocals del fred. Més endavant les corbates van evolucionar com a complement per a ressaltar la verticalitat del cos i aportar color i textura sobre la camisa. Jaquetes i blazers tenen també la seva funcionalitat: anar amb mànigues de camisa i optar per abandonar la jaqueta té el risc que es vegin les antiestètiques taques de suor, sobretot sota els focus d’un plató de televisió.

 

Dress code: per què en diuen protocol quan en realitat es tracta d’etiqueta?  

 

El dress code o codi de vestuari especifica la manera de vestir en una determinada situació. Aquest codi el decideix l’amfitrió, és a dir, qui organitza l’esdeveniment (ja sigui un sopar, un casament o una cerimònia de lliurament de premis). En el cas que l’amfitrió desitgi que al seu acte la gent vesteixi dins d’un estil homogeni –que no ha de perquè ser formal-, ho ha d’indicar a les invitacions que remet als convidats. Vestir seguint aquestes indicacions permet saber amb antelació com vestiran la resta de convidats, facilitant així la pròpia elecció i convertint-se en una mostra de respecte cap a aquell qui ens convida.

 

Rey-Iglesias 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pablo Iglesias, amb texans i camisa arremangada, a l’audiència amb el Rei. Font: Casa Real. 

 

L’etiqueta és un aspecte concret del cerimonial que, tal com afirma Otero (2009:26), “es refereix a una certa manera de relacionar-se en el món en general, especialment quan no hi ha familiaritat i cal cuidar especialment les formes perquè no hi ha confiança entre els interlocutors”.

 

A la catifa vermella dels Premis Goya vam poder veure a Pablo Iglesias amb esmòquing clàssic: vestit negre, camisa blanca i llacet, un vestuari que contrasta amb la indumentària que va portar a l’audiència amb el Rei i al congrés dels Diputats. En declaracions d’Iglesias: “quan la vella política es treu la corbata [en referència a Pedro Sánchez] nosaltres ens posem l’esmòquing per respecte al cinema espanyol”.

 

Sanchez-Iglesias-Rivera 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 Pablo Iglesias, Pedro Sánchez i Albert Rivera a la gala dels Goya. Font.

 

No existeix un dress code escrit sobre com s’ha d’acudir a una audiència amb el Cap de l’Estat, ni tampoc dins del Congrés els Diputats. Només hi ha una normativa de l’any 2011, acordada per la Mesa de la Cambra Baixa i que afecta als visitants, que indica que està prohibit accedir amb bermudes o samarretes de tirants a l’hemicicle. En canvi, a la gala dels Goya sí que l’etiqueta que marca l’Acadèmia del Cinema Espanyol i el seu president recomana vestir de gala: els homes amb esmòquing i llacet; les dones amb vestit llarg.

 

El vestuari marca un estil i també comunica una manera de fer política. L’estètica es converteix en part del missatge i busca la identificació del seu electorat.

 

Presa de possessió i protocol

 

La presa de possessió de Carles Puigdmont com a 130è president de la Generalitat de Catalunya va generar també polèmica. L’Advocacia de l’Estat va anunciar que estudiaria si la inèdita fórmula emprada per Puigdemont –en la que no es va citar el rei d’Espanya ni la constitució- s’ajustava a la llei. Finalment els estudis jurídics encarregats van concloure que no es va produir cap infracció de la legalitat. Els serveis jurídics de la Cambra catalana van al·legar, ja en el seu moment, que no hi ha llei que reguli els juraments i les promeses. L’article 1 del Reial Decret 707/1979 de 5 d’abril regulador de la fórmula per a la presa de possessió de càrrecs i funcions públiques, de rang menor al d’una llei, afecta als funcionaris però no al poder Executiu. I, malgrat que la Llei Orgànica del Règim Electoral General estableix l'obligació de jurament o promesa respecte dels càrrecs electes, no es recull en aquests mateixos termes a l'Estatut d’autonomia de Catalunya. La jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem sobre el tema accepta que s’assumeixi el càrrec “per imperatiu legal” sense necessitat d’adhesió ideològica. A banda, Puigdemont ja va fer la prometença quan va recollir l’acta de diputat al Parlament de Catalunya, abans d’assumir la presidència i prèviament, doncs, a l’acte protocol·lari.

 

Més enllà de la polèmica al voltant de la legalitat, la fórmula de prometença emprada va demostrar la transcendència de les paraules i dels gestos en actes solemnes, en cerimònies marcades pel protocol i en moments de tensió institucional. Dies més tard, va tornar-se a repetir una situació similar quan diputats de Podem van assumir el càrrec de parlamentaris al Congrés del Diputats, allunyant-se de la fórmula habitual.

 

Els conceptes de protocol, etiqueta i cerimonial habitualment es confonen; i massa sovint s’afirma que “s’ha trencat el protocol” quan no hi ha norma reguladora que s’hagi desobeït. Com indica Fuente Lafuente (2004: 33), “el protocol és el conjunt de normes establertes per llei, decret, disposicions o costums, així com tècniques específiques tradicionals i modernes que són d’aplicació per als actes públics o privats de caràcter formal, ja siguin de naturalesa oficial o no oficial, i que s’executen amb solemnitat o sense ella”. El protocol és, per tant, una eina imprescindible per als organitzadors i els assistents a un acte. Indica la presidència i les precedències, la ubicació dels assistents, l’ordre de les intervencions, els tractaments, etc.

 

I és que cal no oblidar que, com afirma Carles Cortina, secretari de l’Associació Catalana de Protocol i Relacions Institucionals “el protocol, per etimologia, dóna autenticitat i per praxi, soluciona problemes i no els crea”. El protocol, en definitiva, s’ajusta a la realitat de cada societat i evoluciona amb ella, enfrontant-se també als reptes del futur.

 

Per a saber-ne més:

 

Comesaña Comesaña, P. y Amorós Pons, A. (2012). Las Relaciones Públicas como estrategia de comunicación en los eventos cinematográficos: los Premios Goya. Revista internacional de relaciones públicas, 3 (II), 113-130.

 

Fuente Lafuente, C. (2004). Protocolo oficial. Las instituciones españolas del Estado y su ceremonial. Madrid: Ediciones Protocolo.

 

Otero, T. (2009). Protocol i organització d’esdeveniments. Barcelona: UOC.

 

comunicació política;  protocol;  esdeveniments;  cinema; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???