Número 92 (octubre de 2019)
Sense pacte: 10 raons per al desacord (II)
Ferran Lalueza

En el primer lliurament d’aquest article vam veure que els líders polítics no estan particularment motivats per pactar perquè sovint pensen que la desafecció generada per la reiteració de comicis pot beneficiar-los electoralment i perquè, en qualsevol cas, la culpa del fracàs negociador tendeix a difuminar-se. En aquest segon lliurament, seguim analitzant les raons que ens han abocat a la nova cita electoral del proper 10 de novembre.

El tercer motiu propiciador del desacord és que a ningú no li agrada pactar amb el diable. En general, entenem que tota negociació requereix, com a base per possibilitar qualsevol avenç, que existeixi confiança entre les parts. No obstant això, si alguna cosa defineix el diable és precisament l’evidència que no és digne de confiança.

 

Com es pot saber si, per als líders polítics, la contrapart negociadora amb la qual s’esperava que arribessin a pactar constituïa en realitat un ens diabòlic? Robert Mnookin (2011), catedràtic del programa de Negociació a la Facultat de Dret de Harvard, defineix així el diable: “Un enemic que amb tota intenció ens ha perjudicat en el passat, o que pretén fer-ho en el futur. Algú en qui no confiem. Un adversari el comportament del qual pot ser considerat maliciós”.

 

Atenent el context polític espanyol actual, la veritat és que la definició proposada per Mnookin –considerat el principal referent acadèmic a escala mundial en matèria de resolució de conflictes– encaixa raonablement bé amb la percepció que, amb tota probabilitat, cada dirigent polític té dels seus rivals electorals. La demonització de l’adversari, per tant, va suposar una important barrera a l’hora possibilitar acords que permetessin desbloquejar la situació.

 

Una quarta trava deriva del que podríem denominar l’enginyeria de pactes, és a dir, l’activitat negociadora que els partits polítics havien desplegat o estaven desplegant en paral·lel per obtenir i consolidar posicions de poder en altres àmbits, com l’autonòmic i el local. No oblidem que no feia ni un mes des de la celebració de les eleccions generals del 28-A quan Espanya va tornar a les urnes per afrontar unes eleccions municipals, les eleccions al Parlament Europeu i, en molts casos, també unes eleccions autonòmiques.

 

Així, mentre les negociacions destinades a possibilitar la formació de govern en l’àmbit espanyol s’enquistaven –tal com hem constatat finalment– sense remei, els partits s’afanyaven a tancar acords que els permetessin esgarrapar parcel·les de poder en ajuntaments, diputacions provincials, capítols i consells insulars, juntes generals, governs autonòmics i altres places en lliça. Tot i això, cada acord assolit en aquests àmbits allunyava més i més la possibilitat d’un pacte de caràcter estatal.

 

Com havia, aquest partit progressista, ni tan sols d’asseure’s a la taula negociadora amb el partit que havia pactat amb la ultradreta en diversos governs autonòmics? Com havia, aquest partit ultraconstitucionalista, de plantejar-se cap tipus d’acord amb una força que havia pactat en una diputació provincial amb aquell partit independentista? Així, mentre en el pla municipal, provincial i autonòmic regia la dita “Els amics dels meus amics són els meus amics”, en el pla estatal s’imposava més aviat la idea que els amics dels meus enemics són els meus enemics, la qual cosa deixava molt poc marge –de fet, cap marge– per a opcions viables d’acord.

 

El cinquè obstacle afrontat a l’hora de pactar va ser la pressió permanent de les bases en contra de determinades aliances que podrien haver possibilitat el desbloqueig. El famós “¡Con Rivera no!” (“Amb Rivera no!”) que va ressonar la nit electoral al carrer Ferraz, a Madrid, constitueix solament un exemple de la decidida voluntat de l’electorat a l’hora de marcar línies vermelles que excloguessin rotundament les opcions considerades més antipàtiques per militants i seguidors.

 

Fa uns lustres, molts dirigents polítics s’haurien vist capaços de torejar aquesta mena de restriccions i obtenir acords que després haurien sabut vendre a les seves bases mitjançant hàbils estratègies de relacions públiques i comunicació. Només cal recordar, per exemple, com el 1986 l’aleshores president Felipe González va defensar la controvertida permanència d’Espanya a l’OTAN davant un decisiu referèndum, tot i que abandonar aquesta organització internacional havia estat una de les promeses electorals estrella del PSOE.

 

Actualment, en canvi, l’electorat disposa d’una arma, abans impensable, que li permet en tot moment mantenir i fins i tot incrementar la pressió dirigida als seus líders quan semblen disposats a prendre una decisió impopular. Aquesta arma són les xarxes socials, que han contribuït a democratitzar radicalment els processos comunicatius, de manera que avui qualsevol ciutadà té, almenys potencialment, la capacitat de fer sentir la seva veu permanentment i massiva. La contrapartida és que les xarxes socials també es converteixen sovint en un altaveu distorsionador dels posicionaments més extrems i vociferants, i, així, es contribueix a expandir un tribalisme maniqueu i excloent que propicia la polarització i satanitza qualsevol intent d’acostament entre les parts confrontades.

 

En aquest context, pactar espanta. De fet, és obvi que espanta més que no pas no fer-ho. En el proper lliurament d’aquest article seguirem analitzant els motius que han propiciat el desacord i ens han empès a la repetició electoral.

 

Per saber-ne més:

MNOOKIN, Robert H. (2011). Pactar con el diablo: cuándo negociar y cuándo luchar. Barcelona: Zenith Planeta.

 

Citació recomanada:

LALUEZA, Ferran. Sense pacte: 10 raons per al desacord (II). COMeIN [en línia], octubre 2019, no. 92. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n92.1965

comunicació política;  mitjans socials;  relacions públiques; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???