Número 93 (novembre 2019)
Joan González: «En català hi ha públic; el que cal és constància i oferir bona producció»
Judith Clares Gavilán, Maria Soliña Barreiro González

Joan González, director de Parallel 40 (Barcelona + Medellín + Valparaíso) i de DocsBarcelona, és entrevistat per les professores Judith Clares i María Soliña Barreiro en el marc del projecte de recerca «EU-VOS Patrimoni cultural immaterial. Per a un programa europeu de subtitulat en llengües no hegemòniques» (CSO2016-76014-R) del grup Estudos Audiovisuais de la Universitat de Santiago de Compostel·la

Judith Clares (JC) i María Soliña Barreiro (MSB): DocsBarcelona és la xarxa més estructurada de documental en català a Catalunya. Com us definiríeu?

 

Joan González (JG): Nosaltres entenem el DocsBarcelona com el Festival DocsBarcelona i el DocsBarcelona del Mes. És a dir, el festival que passa uns dies al mes de maig a la ciutat de Barcelona, i ara també en 12 ciutats o pobles de la província de Barcelona, i el documental del mes que cada mes exhibeix un documental en 90 sales. Això és per a nosaltres el DocsBarcelona; a part de ser presents també a Xile i a Colòmbia, però allà en català no se subtitula.

 

A més, DocsBarcelona és la xarxa de documental més gran del món i puc dir, amb cert orgull, que ens han copiat els danesos, que ens han copiat els suecs..., que la feina que hem fet ha estat ben valorada i considerada un bon sistema a replicar.

 

JC i MSB: Llavors, organitzeu el festival i celebreu el documental del mes. Més enllà d’aquestes dues iniciatives també editeu DVD...

 

JG: Sí, i estem també tres plataformes: Filmin, Rakuten i Movistar.

 

JC i MSB: Com neix el documental del mes?

 

JG: Nosaltres naixem com a projecte europeu l’any 2004, en el marc del projecte CinemaNet Europa, un projecte liderat per Alemanya i Holanda que perseguia crear la primera xarxa de cinema digital, per casualitat en l’àmbit documental. En aquell moment nosaltres érem un país més i teníem dret a tres sales. La primera edició del DocsBarcelona es va celebrar l’any 2007. Quinze anys més tard aquest projecte europeu ja no existeix, i la majoria dels altres projectes que l’integraven han desaparegut, mentre que nosaltres, que érem els més petits, som els que tenim la xarxa més gran. En el nostre cas hi havia una visió i un compromís amb els documentals molt clara.

 

JC i MSB: Actualment teniu cap tipus de suport en l’àmbit europeu?

 

JG: Actualment formem part de la iniciativa Moving Docs. Impulsada per diferents socis locals i nacionals de tot Europa que integrem el projecte, és una iniciativa gestionada per la xarxa documental europea European Documentary Network i amb el suport d’Europa Creativa. DocsBarcelona actualment és un dels socis més importants, però tenim un paper petit. No liderem nosaltres el projecte. En el marc d’aquesta iniciativa tenim un petit suport econòmic, que diria que és del 0,5 o el 0,3%.

 

JC i MSB: Quin volum d’espectadors acostumeu a tenir en el marc del festival?

 

JG: Al festival hi hem tingut 16.000 espectadors aquest darrer any. I al projecte DocsBarcelona, incloent-hi les plataformes, hi vam tenir 116.000 espectadors.

 

JC i MSB: Amb aquestes xifres s’omplen les sales?

 

JG: No, no s’omplen les sales. Però nosaltres som la gota malaia. A vegades hi van 30 espectadors, a vegades 100, altres vegades 150, 40... Cada pel·lícula té un batec diferent. Tu pots fer la mateixa comunicació i el públic respon diferent. D’altra banda, hi ha pel·lícules que funcionen millor en sales comercials, o tenen més espectadors que la mitjana, però normalment atraiem més públic a veure un documental als nostres canals (festival, documental del mes...) que un que s’estreni comercialment en sala, fora del nostre circuit.

 

JC i MSB: Econòmicament el projecte és sostenible?

 

JG: Nosaltres som trapezistes de dobles i triples salts mortals. Només que caiem drets. La pota del mercat és el que ens dona més estabilitat.

 

JC i MSB: Com es finança el festival i el documental del mes?

 

JG: Hauríem de parlar de dues realitats molt diferents: d’una banda el festival i, de l’altra, el documental del mes, que serien pràcticament antítesis una de l’altra. El festival, 75% finançament públic i 25% finançament privat. I s’entén per privat des d’entrades, acreditacions, fins a esponsorització, etc. El documental del mes seria el cas oposat: 75% finançament privat, tot i que al darrere hi ha ajut públic, però no és subvenció, i 25% finançament públic.

 

JC i MSB: Quina política de subtitulació seguiu des de DocsBarcelona?

 

JG: És molt senzilla: és decisió meva. Ja fa 40 anys que treballo en el sector audiovisual i quan fa 22 anys vam començar Parallel 40, que és l’empresa que suporta tot això..., no va ser un plantejament de «quina política seguirem» sinó decidir que «el que fem a Catalunya ho farem en català i subtitulat». Per dos motius: primer perquè nosaltres som del món del cinema i ens agrada el subtítol, i segon perquè doblar és molt car. Tot i que no ens ho vam plantejar per motius econòmics sinó perquè pensàvem que les pel·lícules documentals que nosaltres exhibim se’ns exigia exhibir-les en versió original i subtitulades en català.

 

JC i MSB: Rebeu suport, ajudes, del Departament de Política Lingüística?

 

JG: Sí. Política Lingüística ha estat un suport els últims anys. No exactament des del principi, però els últims anys sí que hi ha estat i crec que per a Política Lingüística és un dels projectes que més està afavorint el cinema en català a les pantalles.

 

JC i MSB: Quin volum de subvenció rebeu anualment de Política Lingüística?

 

JG: Diria que estem al voltant dels 40.000 €.

 

JC i MSB: Com valoraríeu les mesures de Política lingüística?

 

JG: No tinc prou informació per poder-ne tenir una opinió seriosa. Sí que puc dir que per al nostre projecte ens està ajudant molt i també crec que nosaltres estem ajudant molt el projecte de Política Lingüística. En el nostre cas oferim cinema en català i subtitulat en català. Vam començar amb tres sales i ara som en 40 o 50 sales. Això vol dir que fent-ho en català hi ha públic. El que cal és constància i oferir bona producció. Ara bé, una cosa que sí que hem fet és no fer mai propaganda que ho fem en català. Per nosaltres està normalitzat. No hi donem un valor afegit. La xarxa del documental del mes va ser la primera experiència en tot l’Estat de cinema digital i mai vam parlar de cinema digital. Vam parlar de «Vine a veure un bon documental». Que serà en base digital i en català? Sí, i serà en color i amb so..., i no ho diem, això. Crec que el que hem aconseguit (vull pensar que pel rigor i la bona proposta que s’ha anat fent de pel·lícules) ha estat crear confiança amb la marca DocsBarcelona, i ja està. Igual que també hem aconseguit ajuntar adolescents i documental. En català? Sí, és clar, i en color i amb so..., però no posant un pes al fet que fos en català. Jo no vull que vinguin a veure la pel·lícula perquè és en català. Vull que vinguin a veure-la perquè estem oferint una proposta interessant als espectadors.

 

JC i MSB: Preval la qualitat, la història, i la resta ho acompanya...

 

JG: Exactament. I crec que el tema està en com una situació de no normalitat es converteix en una situació de normalitat. Nosaltres el que vam fer, no en tema de l’idioma sinó en tema de la producció, va ser fer discriminació positiva al festival i al mercat (afavoríem projectes catalans i espanyols durant els primers anys), i passats uns anys ja no vam fer discriminació positiva. Un cop vam veure que aquí la indústria es desenvolupava, a jugar! I amb el cinema crec que ha de ser el mateix. Caldria un estímul permanent de baixa intensitat que posi el focus en la qualitat del producte.

 

Citació recomanada:

CLARES, Judith i BARREIRO, María Soliña. Joan González: «En català hi ha públic; el que cal és constància i oferir bona producció» . COMeIN [en línia], novembre 2019, no. 93. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n93.1979

 

cinema;  esdeveniments;  polítiques comunicatives; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???