El K-pop és un potent moviment cultural d’origen coreà basat en la música, però que no es pot entendre sense una estètica visual, un rerefons cultural (i d’indústria cultural) i un fandom global profundament implicat. El K-pop transcendeix la simple etiqueta de pop fabricat per a adolescents i ha adquirit sorprenents implicacions socials i fins i tot polítiques. La meva filla és fan total del gènere i, en part per interès i en part per exposició, em proposo donar-li una volta en aquest article. K-pop, in your area.

Recentment he tingut l’ocasió de veure una certa quantitat de pòsters alternatius de pel·lícules de cinema i també de sèries de televisió. La veritat és que, malgrat que coneixia el fenomen, no tenia consciència de l’abast del mercat paral·lel que constitueixen aquest tipus de productes, distribuïts en llocs, com, per exemple, Mondo Posters. En aquest article comentaré breument quines són les principals característiques d’aquest tipus de productes, que estan a mig camí entre el disseny el fan art.

En termes televisius, l’any 2019 serà recordat en bona part per la finalització de sèries tan estimades i alhora amb etapes finals tan criticades des del propi fandom com Joc de Trons o Big Bang Theory. Però aquest cop vull fixar-me en una sèrie de llegat quasi infinit i tampoc  exempta de polèmica entre els fans. La vostra pròxima parada, de nou… La dimensió desconeguda.  

Guillermo de Oliveira era realitzador de publicitat i curtmetratges, viatger i cinèfil amant de les localitzacions més emblemàtiques de la història del cinema. En l'actualitat ha dirigit el seu primer llargmetratge documental, ha contribuït a desenterrar un cementiri i ha estat nominat als Goya. Això últim, gràcies a Desenterrando Sad Hill, un film que va començar a gravar en 2015 quan va conèixer un grup de fans d’El bueno, el feo y el malo (Sergio Leone, 1966) disposats a tornar a la vida el mític cementiri de l'escena final de la pel·lícula mig segle després del rodatge.

Sergio Ramos i Rafa Nadal estan veient Twin Peaks. No sé si deuen haver elaborat cap teoria, però probablement se senten desconcertats. El que Movistar+ anuncia com «No és una sèrie. És la Sèrie» s'ha revelat com una cosa diferent, que posa a prova —i de quina manera— el que significa veure televisió en aquesta anomenada "era daurada" de les sèries. Nostàlgia? Autohomenatge? Control autoral ferri? Caos i decadència narrativa? Gol a Showtime?... Encara no ho sabem, però aquest és precisament el tema: David Lynch i Mark Frost han construït un artefacte radical que exerceix un influx estrany però que es nega a donar explicacions i ens deixa indefensos: spoilers?, teories fan? Això és una altra cosa. 

Amb tot a punt per a la celebració del Cap d’Any de 2015, els productors d’Axanar, un film de fans sobre Star Trek que recentment havia recollit més d’un milió de dòlars a través d’una campanya de crowdfunding, rebien un mal auguri per al 2016: una demanda judicial per infracció de copyright per part de CBS/Paramount. És l’inici d’una enorme, apassionant i, en ocasions, divertida polèmica sobre el copyright a les produccions de fans i, fins i tot, sobre els idiomes.