S’ha parlat molt –i se’n continuarà parlant– sobre l’impacte en la vida adulta dels infants que van créixer entre els focus del cinema, la televisió i la indústria de l’espectacle. I en particular: sobre què va ser el que van viure o van deixar de viure en les seves infàncies, que suposadament els impedeix viure una vida adulta sana i equilibrada. Segur que immediatament us en ve a la ment algun cas. Salutacions a Macaulay Culkin. I records per a Kailia Posey.
Connectar conceptes, professionals i disciplines és, sovint, una habilitat subtil o poc visible perquè, tot i ser imprescindible en l’àmbit creatiu, és poc tangible o quantificable. Així i tot, hi ha persones que, de manera natural o perquè ho han entrenat, veuen enllaços que esdevenen claus en el procés creatiu. Aquest article és un homenatge als fils invisibles, a les connexions i als camins que tracem entre vectors, tinguin la forma que tinguin.
La intel·ligència artificial (IA) s’està obrint pas en la comunicació corporativa i promet revolucionar la manera en què les empreses interactuen amb els seus clients, empleats, accionistes i altres públics. No obstant això, aquest impacte potencial de la IA planteja importants desafiaments ètics i de privacitat, a més de preguntes sobre la relació entre la tecnologia i la comunicació humana.
La majoria de productes audiovisuals d’una televisió es roden en un plató. Des dels telenotícies fins a la gran majoria de programes, informatius, divulgatius o d’entreteniment. Aviat, per exemple, els odiats o esperats debats electorals. Però, què passa quan volem fer servir un espai extern, no habilitat, com a plató de televisió? Quins seran els grans reptes per fer-ho possible?
El racisme no és una qüestió aliena i llunyana a la nostra realitat. Barcelona, malgrat ser reconeguda com a espai de confluència d’identitats diverses, té també una història i un present que condicionen la manera en què percebem i tractem les persones segons el color de la pell o l’origen ètnic o nacional.
Hi ha un consens generalitzat sobre el fet que les dones tenim un problema de confiança en nosaltres mateixes i, des dels mitjans de comunicació, la publicitat i els manuals d’autoajuda, es van llançant missatges d’autoestima i imatges de dones empoderades per solucionar-ho.
L’acte de teixir transcendeix a totes les generacions i a llocs diversos. Teixir connecta fils, nodes, situacions, localitats i enforteix els vincles socials. Això ho saben bé des dels científics fins a les comunitats de barri.
Una nova llei de la Unió Europea (UE) obligarà la ciutadania a menjar insectes. És una bola, òbviament. O potser no tan òbviament, ja que són molts els que li han donat crèdit. S’ha difós d’una manera tan àmplia i ràpida que diverses entitats de fact-checking (verificació de fets) ho han hagut de desmentir explícitament. La idea de degustar les larves de l’escarabat piloter ens pot fastiguejar, però –en la nostra dieta informativa– ens empassem coses molt més repugnants i nocives de debò.
La pandèmia ha deixat poques coses bones, però una ha estat posicionar la comunicació com una eina fonamental dins de les organitzacions. En un moment en el qual no podíem acudir a l’oficina o ho fèiem amb restriccions, es va poder constatar que la comunicació és essencial a l’hora de propiciar la col·laboració i la implicació imprescindibles per al bon funcionament de qualsevol entitat.
Si el món rural resulta invisible per al conjunt de la societat, encara ho són més les dones rurals. Elles pateixen una triple discriminació pel fet d’exercir –en molts casos– una activitat econòmica (l’agrària) sotmesa a grans incerteses, en un entorn molt masculinitzat i en un mitjà (el rural) amb poc suport social per a les tasques familiars i la conciliació. D’aquesta situació, en dona compte la Federació d’Associacions de Dones Rurals (Fademur), que lluita des de fa 18 anys per la igualtat i el progrés de les dones que viuen i treballen en el medi rural.