La crisi sanitària, social i comunicativa global que coneixem com la crisi del coronavirus té escassos precedents. I evoluciona de tal manera que el que escrigui a dia d’avui pot haver donat un gir significatiu en qualsevol moment. Com en les bones històries. I aquesta és l’aproximació que vull donar a aquest article de COMeIN, centrant-me en algunes maneres en què aquesta crisi s’ha manifestat en forma d’històries, ficcionades o no, en xarxes socials.

Encara pendents que Infoadex (font de referència en el control quantitatiu i qualitatiu de l’activitat publicitària a Espanya) faci públiques les xifres d’inversió publicitària del passat mes de desembre, tot apunta que, si no ha estat el 2019, serà el 2020 el primer any en què la inversió registrada en mitjans digitals al nostre país superarà la registrada en el mitjà de la televisió.

El terme medialitat i les formes derivades que s’obtenen anteposant-hi diferents prefixos comencen a consolidar-se com a neologismes en el nostre idioma per definir nous conceptes relativament útils en l’àmbit de la comunicació digital. Aquest article es planteja aclarir els diferents significats que integra aquesta família terminològica de creixent ús.

Les xarxes socials i plataformes digitals s’han convertit en escenari de campanyes electorals i poden ser determinants per guanyar o perdre unes eleccions. Els Estats Units en són un referent, sobretot, després de l’anomenada «Revolució Obama». Els països més democratitzats estan temptats d’imitar el seu model, que, a més, converteix el panorama preelectoral en un autèntic espectacle. Però aquesta influència com es tradueix en la realitat? Les campanyes electorals s’estan americanitzant?

Hi ha tertúlies radiofòniques que silencien la veu femenina, els espais d’opinió dels diaris són exclusivament masculins i als platós de televisió veiem escenes molt semblants. La visibilitat de les expertes és gairebé inexistent, o minoritària, però es perceben petits canvis –des del primer informe 2016-2017 i sobretot en mitjans públics–, tot i que encara som molt lluny de la igualtat de gènere als mitjans de comunicació. #Onsónlesdones és un projecte que quantifica la presència de les dones als mitjans de comunicació amb l’objectiu d’aconseguir –com a mínim– la paritat.

Rosa Vallverdú, responsable del Servei d’Accessibilitat de TV3, és entrevistada per la professora Judith Clares-Gavilán en el marc del projecte de recerca «EU-VOS Patrimoni cultural immaterial. Per a un programa europeu de subtitulació en llengües no hegemòniques» (CSO2016-76014-R), del grup Estudos Audiovisuais de la Universitat de Santiago de Compostel·la.

Parlem sobre feminisme amb Ana Bernal-Triviño, que aquesta tardor passada va publicar el llibre No manipuléis el feminismo: una defensa contra los bulos machistas. Professora de la Universitat Oberta de Catalunya i col·laboradora en diferents mitjans de comunicació, com publico.es, El Periódico i TVE, «s’ha convertit una de les veus més destacades en el panorama mediàtic actual de la lluita feminista i de la denúncia de les greus desigualtats de gènere», cosa que l’ha portat a ser mereixedora de diversos premis.

La comunicació de crisi és molt cridanera perquè s’activa en situacions que posen les organitzacions sota els focus de l’escrutini públic. La seva germana petita –la comunicació de risc– és més discreta, però enormement poderosa. Si s’usa amb encert, pot evitar que esclati la crisi, però també pot convertir-se en el seu detonant si es negligeix. Així ho evidencia la cancel·lació forçada del Mobile World Congress 2020 arran de l’epidèmia de coronavirus.

Des de la irrupció de les noves tecnologies en les nostres vides, totes les persones utilitzem sistemes per a la cerca i recuperació de la informació. Això ens fa formar part d’un procés en què la nostra opinió, com a usuaris, té un gran valor.

El #fake, la desinformació i l’algoritme ja formen part de l’engranatge: al mercat (de la verificació), al comerç (de bots i algoritmes) i en la compravenda (de seguidors i likes).