En la primera part d’aquest article, l’anàlisi del protocol i el cerimonial ens va portar a explorar-ne el valor per a les organitzacions a l’hora de treure el màxim partit de les relacions amb els seus públics. En aquest context, vam veure com la comunicació institucional emergia com un instrument eficaç per gestionar aquesta interacció, tot i que no totes les entitats n’aprofiten el potencial. És el cas de moltes universitats.

L’àmbit (cerimonial) i la normativa (protocol) formen la malla, l’entramat, sobre el qual armar els actes. Proporcionen als professionals una sistemàtica general –a partir de la qual poden realitzar un plantejament teòric previ a la celebració dels esdeveniments– per la qual s’han de regir estratègicament les persones i entitats que formen en cada cas els públics organitzacionals.

El Protocol Oficial de l'Estat, en qualsevol país, es basa en dos fonaments essencials: la normativa legal vigent, ja sigui de caràcter estatal, autonòmic o local, i els costums i tradicions inveterades. La principal normativa de protocol existent a Espanya és el Reial Decret 2099/1983, de 4 d'agost, pel qual s'aprova l'Ordenament General de Precedències en l'Estat. Aquest text legislatiu estableix el règim de precedències dels càrrecs i ens públics en els actes oficials.

Entre els premis, honors i distincions que pot lliurar l’estat espanyol, dins de la seva total potestat per atorgar recompenses, per actes, serveis o trajectòries considerades meritòries, trobem les condecoracions que poden concedir determinats ordes civils. Com estableix SerComunicación (2017): «L’Orde és la institució civil o militar creada per premiar persones per mitjà de condecoracions, i hi ha germandat entre els seus membres».