L’any passat, el Festival Internacional de Cinema de Barcelona - Sant Jordi (BCN Film Fest) va ser un dels primers esdeveniments culturals que van tenir lloc a Espanya presencialment en el marc de la mal anomenada nova normalitat, si bé assumint com a peatge un ajornament que el va convertir en un esdeveniment estival. Aquest any se celebra a la primavera; com correspon, com en les tres primeres edicions i com a avantsala de la festivitat que li dona nom.

«La durada de 800 vides encadenades pot comprendre més de 5.000 anys. Però, d’aquestes 800 persones, 650 van passar les seves vides en coves o en llocs pitjors; només les últimes 70 han crescut tenint algun mitjà realment efectiu per comunicar-se amb els altres, només les últimes 6 han pogut veure alguna paraula impresa o tingut els recursos per mesurar el fred o la calor, només les últimes 4 han pogut mesurar el temps amb certa precisió; només les 2 últimes han fet servir un motor elèctric, i la immensa majoria dels elements que componen el nostre món material va ser desenvolupada en l’interval corresponent a l’última de les 800 persones» (Buchanan, 2010).

En un context –social, econòmic i també acadèmic– en contínua transformació, l’àmbit del disseny i la comunicació no han restat al marge d’un gran moviment de fonaments. Els límits entre disciplines i entre els rols, tant en l’àmbit acadèmic com en el professional, s’estan esvaint cada vegada més, però no és una novetat que hagi sorgit des de la pandèmia de COVID-19, sinó que aquesta n’ha accelerat els canvis. La tendència ja apuntava maneres anys enrere.

El març de 2020 va començar la pandèmia de la COVID-19. Fa un any que vivim una situació no imaginada mai per ningú a escala global. El món va canviar i el nostre ús dels objectes i de la ciutat es van modificar dràsticament. La ciutat es construeix mentre hi vivim i els objectes que en formen part adquireixen sentit mentre els fem servir.

La tercera llei de Newton o principi d’acció i reacció ve a dir que, quan un cos fa una força sobre un altre, aquest segon cos reacciona fent una força igual i de sentit contrari sobre el primer. Considerant aquesta llei en una aproximació social, sens dubte sembla complir-se quan valorem la reacció que s’exerceix contra vectors històrics i socials presents en la nostra època, com ara la globalització, el feminisme, la consciència del canvi climàtic i afegiria el paper en el progrés de la ciència.

En l’àmbit de la comunicació de marca, concretament pel que fa a campanyes publicitàries del sector de la moda, el vitiligen ha irromput dràsticament, sobretot en els aspectes que es relacionen amb el pla visual i estètic, i no tant en el que té a veure amb la fase de desenvolupament creatiu i narratiu de la mateixa campanya. La qüestió de fons és: desestigmatitza o contribueix a la despersonalització?

Hi ha una tendència creixent a fer ús de tècniques de desinformació en xarxes socials per fomentar el descrèdit tant de dones amb activitat pública com del moviment feminista. Aquestes pressions, que es produeixen de manera paral·lela a l’increment de la violència en línia, estan provocant l’allunyament de les dones de l’esfera pública i impedeixen l’avanç en la lluita pels drets i la igualtat. És imperatiu l’aprofundiment en el seu estudi i la presa de mesures específiques per pal·liar els seus efectes en les democràcies.

Les emissions nocturnes són un lloc privilegiat per donar curs a continguts i personatges que sovint queden al marge de les emissions diürnes. Veus càlides ens acompanyen en insomnis, treballs i tasques diverses durant unes hores en què (gairebé) tothom dorm. A més, ara estan disponibles 24/7 gràcies al podcast.

Les emoticones o els emojis són elements gràfics que formen part de la comunicació ordinària en el nostre dia a dia, mitjançant els diferents dispositius, plataformes o xarxes socials. Serveixen per emfatitzar o dotar d’emocions i contingut els missatges textuals, però en algunes ocasions també serveixen per definir-nos, com un element més d’expressió personal.

El format podcast ha permès la proliferació de veus i temes molt diversos però, en el context d’aquesta revista i dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, em sembla interessant reflexionar sobre els que han estat creats per dones periodistes amb vocació crítica i feminista.