Aquest article aborda la bretxa entre la universalitat del dret d’accés al sistema sanitari i l’accés efectiu en zones rurals. Presentem dotze iniciatives tecnològiques que permetrien aportar millores en la provisió de serveis, categoritzades mitjançant un marc conceptual que considera la tipologia tecnològica, el grau de maduresa, el tipus d’atenció requerida i el nivell d’urgència. L’objectiu final és obrir un debat públic sobre les potencials transformacions que esdevenen necessàries per garantir l’equitat d’accés sense incrementar la petjada ambiental ni el cost unitari, i reflexionant sobre les implicacions que això tindria en termes econòmics, operatius i de polítiques públiques.

Aquest text aporta una reflexió sobre les interseccions entre els imaginaris socioculturals, el desenvolupament econòmic i les ruralitats. L’autor planteja que vivim una mediatització de la ruralitat que fa circular discursos que repliquen un marc interpretatiu extractivista. Es tracta d’una lògica en què la ruralitat s’entén com un espai que produeix i proveeix: aliments, energia, diversió o descans. És una narrativa que no compta amb dinàmiques reproductives i de regeneració. L’autor proposa desenvolupar nous relats del rural, i en el rural, que es desempalleguin d’aquest marc interpretatiu. La cultura i els mitjans de comunicació, inclòs el periodisme, són espais d’innovació en aquest sentit. Una possibilitat és integrar-hi els valors del posthumanisme crític en els imaginaris d’un «rural ressituat». Per això, cal un tractament als mitjans que indagui sobre la relació entre les agències humanes i altres-que-humanes: animals, plantes, materialitats. La cultura i el pensament crític tenen un paper per visualitzar projectes basats en epistemologies integradores. Més enllà dels relats del col·lapse, aquesta narrativa vol ser afirmativa i ha de procurar aliatges per construir una ruralitat resilient davant la crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat i la precarietat. No és només un canvi de relat, sinó un relat pel canvi.

El 2021, la Comissió Europea va publicar la visió a llarg termini per a les àrees rurals de la UE (LTVRA per les sigles en anglès de long-term vision for the EU’s rural areas), una iniciativa política clau que descriu un full de ruta per a ajudar les regions rurals a ser més fortes, resilients, connectades i pròsperes de cara al 2040. Consta del Pla d’Acció Rural de la UE, que incorpora iniciatives específiques com el Pacte Rural Europeu, informes del mecanisme rural de garantia, l’Observatori Rural de la UE i el kit d’eines de la UE sobre finançament rural. El Grup de Coordinació del Pacte Rural, que és fonamental per a avançar en aquesta agenda, va emetre una Declaració sobre el futur de les àrees rurals en el que sol·licitava enfocaments multipolítics més coherents, finançament específic dins del pressupost de la UE i capacitats locals millorades a través de l’accés simplificat als recursos, la creació de capacitats i el desenvolupament dirigit per la comunitat. Simultàniament, la proposta de la Comissió Europea per al Marc Financer Pluriennal 2028-2034 alinea les prioritats rurals amb els Plans d’Associació Nacionals i Regionals, la qual cosa requereix la participació activa dels actors rurals clau en el seu disseny i execució. Aquest article analitza la importància de convertir la visió rural en acció a escala nacional, regional i local i destaca les recomanacions dels actors rurals clau per a influir en el futur de les polítiques rurals a Europa

La digitalització, la flexibilitat laboral i l’expansió del teletreball han transformat la manera de treballar i viure. Aquests canvis, accelerats per la pandèmia de la COVID-19, han donat pas a repensar les relacions entre feina, oci i descans. En aquest context, els entorns rurals han tornat a guanyar protagonisme com a espais de benestar, sostenibilitat i qualitat de vida. A través d’un estudi qualitatiu basat en entrevistes en profunditat amb cinc professionals digitals que treballen des de municipis rurals, s’explora com viuen aquesta experiència, quins beneficis i reptes hi troben, i com la seva presència pot contribuir a dinamitzar aquests territoris. Els resultats apunten a una visió positiva del teletreball des d’entorns rurals, als que s’han desplaçat cercant la tranquil·litat i la calma que els permeti ser més productius durant les hores de feina i gaudir d’un temps de descans i d’oci de més qualitat.

L’article aprofundeix en l’Agenda Rural de Catalunya com un instrument de resposta a les desigualtats que enfronten les àrees rurals. S’explora el sorgiment, la planificació i la implementació de l’Agenda Rural de Catalunya i el seu encaix en el context europeu. També s’aborda el repte 4 de l’Agenda Rural, sobre el sistema agroalimentari per tal de mostrar com les accions derivades del mateix es troben articulades sota un paraigua estratègic més ampli i com alguns dels dispositius vinculats a aquestes accions poden esdevenir eines importants per a afavorir la reagrarització de les àrees rurals i la relocalització dels sistemes alimentaris. Els dispositius explorats faciliten el relleu agrari, la incorporació agrària progressiva i la viabilitat financera de petites explotacions i empreses elaboradores, entre d’altres. L’article mostra que, si bé aquests projectes estan localitzats en la microescala, les respostes orquestrades des de l’Agenda poden articular impactes positius que transcendeixin l’escala local.

Aquest article examina les formes d’habitar, treballar i vincular-se amb la terra de tres generacions de famílies dedicades a la pagesia i al sector primari a la Catalunya Central. A partir d’un treball qualitatiu basat en històries de vida i entrevistes en profunditat, i garantint l’anonimat per tractar-se de municipis petits, es ressegueixen continuïtats i transformacions en pràctiques laborals, relacions amb el bestiar, la clientela, els proveïdors i les institucions. Les trajectòries mostren tres girs principals. Primer, la tecnificació creixent i l’orientació a la producció en massa que estandarditza processos i redueix marges. Segon, un nou enfocament de la producció de proximitat (quilòmetre zero) basat en la confiança directa i la qualitat del producte, tot i les tensions regulatòries. Tercer, la diversificació vers el sector serveis amb l’oferta d’«experiències autèntiques» i activitats complementàries per sostenir l’economia familiar. La mirada generacional permet entendre com s’hereten oficis i formes de vida, com les polítiques, regulacions i processos de tecnificació es van configurant i van redefinint la feina, i quines incerteses s’obren quan la continuïtat de l’explotació no és clara. El text conclou que la dificultat de sostenir-se exclusivament amb la feina de la terra impulsa estratègies híbrides que combinen producció, proximitat i serveis, en un camp marcat per normatives exigents i per la pressió d’un mercat que tendeix a concentrar la producció alimentària en mans de poques i molt grans empreses.

Aquest article analitza el paper creixent de l’economia social i solidària (ESS) en les transformacions de les ruralitats catalanes contemporànies. Lluny de representar respostes marginals o sectorials, les iniciatives de l’ESS s’han convertit en propostes estructurals capaces d’incidir en la sostenibilitat, la cohesió social, la producció cultural i la democratització econòmica en contextos rurals. L’article planteja la hipòtesi que el potencial transformador de l’ESS no rau només en la seva acció local, sinó en la seva capacitat d’articular-se en xarxa amb altres projectes, institucions i polítiques públiques. Aquest teixit relacional contribueix a superar la fragmentació territorial, repensar les relacions centre-perifèria i activar formes de governança col·laborativa. El text combina una aproximació analítica i propositiva, integrant referències a processos com ara el desplegament de la Xarxa d’Ateneus Cooperatius, l’aprovació de la Llei de l’Estatut de Municipis Rurals i experiències com la de El Refugi i La Traça Cultural. Des d’aquesta mirada, l’ESS es presenta com un ecosistema dinàmic que ofereix infraestructures socioeconòmiques, culturals i institucionals per fer front als grans reptes contemporanis i imaginar futurs rurals viables, justos i sostenibles.

Aquest article situa l’accés a l’habitatge rural com una urgència social invisibilitzada per les mirades urbà-cèntriques. Recull el gir institucional recent en la política pública que reconeix una crisi estructural i demana polítiques específiques per a zones rurals i insulars. L’estudi, comparatiu i longitudinal en quatre municipis rurals afectats per processos de despoblament rellevants (Bot, Belorado, Fuentes de León i Tragacete), combina indicadors quantitatius i informació qualitativa extreta a partir de 25 entrevistes en profunditat amb agents dels territoris per entendre un mercat sotmès a tensions econòmiques, culturals i simbòliques –alimentades per l’«idil·li rural»– i a l’impacte de les mobilitats contemporànies que donen peu a l’activitat turística. El resultat clau és l’escassetat d’oferta d’habitatges, sobretot de lloguer anual: abundància d’habitatges buits i envellits, fragmentació de la propietat, absència de promoció privada i limitada capacitat pública, mentre alhora, creix la demanda de segones residències i usos turístics, que eleven els preus. Es proposen mesures de recuperació d’habitatges, mediació i transparència, gestió del turisme, innovació residencial i cooperació multinivell. Es conclou que calen respostes integrals, justes i situades per a garantir el dret a romandre o retornar a les àrees rurals.

L’emprenedoria femenina en l’entorn rural és una via estratègica per al desenvolupament territorial sostenible, però també un desafiament marcat per desigualtats de gènere, bretxes formatives i limitacions estructurals. Aquest article, basat en els avanços del projecte FIDER_Rural finançat des de la convocatòria del Research Accelerator Rural de la Xarxa UOC Rural, presenta el context i els factors que configuren la relació entre benestar econòmic, alfabetització financera i presa de decisions estratègiques de dones emprenedores rurals a Espanya. S’aborden cinc eixos clau: experiències personals d’emprenedoria, impacte de la formació financera, barreres estructurals (digitals, culturals i d’accés a recursos), necessitats formatives específiques i una visió ampliada del benestar financer, com, per exemple, autonomia i sostenibilitat. A través d’una perspectiva qualitativa i multidimensional, es combinen dades d’estudis recents, testimoniatges directes i bones pràctiques institucionals. Es conclou amb algunes propostes per a desenvolupar polítiques públiques, programes de formació adaptats al territori i xarxes d’acompanyament que reconeguin el valor de l’emprenedoria femenina rural com a motor de transformació econòmica, cohesió social i justícia territorial.