Número 134 (juliol de 2023)

El règim digital (1): retorn a ‘1984’ o a ‘Un món feliç’?

Ignasi Gozalo Salellas

Arran del progrés de les sofisticades tecnologies de control digital, avui més que mai ressorgeix el referent de 1984, la distòpia literària orwelliana convertida en mitologia del segle XX. En aquesta obra, s’il·lustrava subtilment com funcionaven les dictadures del primer terç del segle passat. Menys es parla d’una nova experiència d’Un món feliç, la distòpia de Huxley amb què s’inaugurava la crítica cultural al capitalisme industrial dels anys vint i trenta.

Diu el filòsof pessimista Byung-Chul Han que vivim sotmesos per la infocràcia, el règim de control informatiu actual. Jo penso que no és pas la informació allò que ens domina, sinó més aviat l’algoritme, el paràmetre resultat de càlculs matemàtics que modifica tant les subjectivitats individuals com la col·lectiva en el règim digital en què vivim. L’algoritme no dictamina qui i de què cal informar, sinó quin usuari influir i com.

 

El panòptic digital

 

El règim digital opera gràcies a una nova forma del panòptic dissenyat per Jeremy Bentham, conseqüència d’un canvi en la sensibilitat: el control ja no s’exerceix fent ús de la visió, des de la poderosa torre de control de les presons inventada a finals del segle XVIII per servir al sistema carcerari del Nou Règim. El control avui s’exerceix des de la dada, síntesi de la fusió progressiva entre màquina i humans. El data conté un enorme capital: és informatiu i human-based, però alhora específic, intransferible i revelador. Ens fa vulnerables tots però, paradoxalment, reforça el desig de tenir una identitat particular.

 

També hi ha un canvi substancial en la relació amb el càstig. Si en l’era de les presons físiques i del panòptic expectant, la submissió s’exercia mitjançant la privació, ara el dolor brolla de l’excés. De la vigilància en mans dels estats, que ens reprimia, hem passat a la vigilància en mans dels mercats, que ens estimula. És un control que s’exerceix des de la sobremesura: patim la sobreexposició mediàtica, participem de la saturació de dades i exercim íntimament múltiples formes de servitud voluntària, de manera activa o passiva, que ja teoritzà al segle XVI Étienne de La Boétie al llibre del mateix nom (La servitud voluntària). L’aliança entre els estats de l’era postneoliberal, novament reguladors, i el tecnofeudalisme de les dades, governa plàcidament l’era tecnodigital.

 

De fet, l’arma que domina aquest estat de vigilància que ens persegueix fins a l’esgotament és l’excedent conductual; és a dir, la sobreestimulació dels patrons de conducta i la sobreproducció en cadascú de nosaltres de conductes basades en els dos grans motors del nostre temps: el desig i la fluïdesa. Aquest excedent, que té formalment un caràcter voluntari –ningú no ens hi obliga–, es produeix com a resultat d’un frenesí per la notorietat (l’exposició a les xarxes socials) i pel consum sense límits (amb l’algoritme com a motor del non stop). En aquest doble excés, roman la paradoxa de l’era de les xarxes socials que Marco d’Eramo resumeix perfectament a Dominio en una escena que recentment jo mateix contemplava: «Nada expresa mejor el concepto de aislados en conjunto que un vagón de metro donde todos, el uno al lado del otro, cada uno absorto con su teléfono móvil: la soledad en conjunto: hay algo sardónico en la expresión red social» (2022, p. 173).

 

L’etern retorn a ‘1984’ i a ‘Un món feliç’

 

En comptes d’estats superpoderosos, avui les expressions de sobirania excepcional les exerceixen superempreses sota el lideratge d’homes poderosos, empresaris, d’ideologia vexatòria, de vegades antisemita, sempre perdonavides i egocèntrics. A tots, els uneix el sadisme com a moral. Com va dir Aldous Huxley a George Orwell en una de les cartes privades del seu memorable diàleg epistolar, tots els tirans del segle XX eren seguidors passius de Sade. Aquesta nova tirania narcisista –del passat Berlusconi al present Trump o Musk–, a diferència dels dirigents dels antics estats totalitaris, ens controlen mentre viuen en un estat de realitat paral·lela, construïda a partir de la mentida emotiva, com la que Huxley proposava a la seva novel·la de ciència-ficció. Malauradament, avui, la ciència-ficció ja no és ni ciència ni ficció.

 

 img-dins_article-gozalo133a

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

‘Un món feliç’, de Huxley

Font: Chatto & Windus

 

Huxley va escriure Un món feliç quasi dues dècades abans que Orwell escrigués 1984, als anys 30 i enmig de l’auge del capitalisme industrial nord-americà. La seva obra narrava un món distòpic i turmentat, basat no pas en el garrot com a símbol del càstig, sinó en la pastanaga com a objecte de desig. Huxley va narrar la promesa com a motor d’un nou capitalisme vigorós en un món on Déu era l’empresari Ford i on les teràpies i l’ús de barbitúrics en la societat van ser el primer mètode de docilització massiva. Avui, les seves fantasies són certeses d’una dimensió enorme, d’efectes terribles, com les addiccions massives als Estats Units de milers de persones inserides al capitalisme més salvatge i caigudes en la depressió i l’oblit del sistema econòmic.

 

 img-dins_article-gozalo133b

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

‘1984’, d’Orwell

Font: Secker & Warburg

 

Anys més endavant, Huxley va reconèixer a Orwell que, a diferència dels vaticinis recollits a 1984, els seus no s’havien acomplert perquè el capitalisme havia patit un efecte retroactiu. Després de provar el món de les drogues –la distòpia de Huxley es basava en els primers experiments fets als Estats Units dels anys trenta–, va acabar tornant al terreny més efectiu de la psicologia, per mitjà de l’impacte i addicció dels media. Però, m’atreveixo a afirmar que Huxley no s’equivocava en el seu diagnòstic posterior. El capitalisme construeix un món feliç on atorga als subjectes la consciència de la voluntat, la qual es difumina en un sinuós llindar amb el desig: aquesta és l’estratègia del capitalisme expansiu del clic d’avui dia, però també del postfordista dels anys daurats del neoliberalisme. Som víctimes reals d’un mètode nou de control, el primer en la història que exerceix el seu domini per mitjà de l’alegria, la felicitat i el plaer; en la fase postfordista, per mitjà de les conductes, i en la fase ciberdigital, per mitjà de l’ADN que deixen les nostres dades. Això és el feudalisme digital: l’apropiació d’un capital, immaterial, sense cap compensació a canvi.

 

Del turment de Huxley, expressió del dolor del totalitarisme fordista, es va passar a la distòpia repressora del big brother i dels ministeris de la veritat del totalitarisme estalinista, rerefons més que probable de 1984, malgrat que la novel·la –escrita a finals dels anys 40– tingués la Guerra Civil espanyola com a embrió. El fet és que el duet Huxley-Orwell va guiar durant quasi un segle el camí que va de l’opressió i la docilització de les narratives a l’hedonisme de l’actualitat; de la censura total del ciutadà anònim i uniforme es transita cap a la banalitat com a expressió de la llibertat i del sentit de plaer incommensurable contemporani.

 

L’estela deixada per aquestes dues obres és enorme. Quasi tres dècades després del memorable artefacte de ciència-ficció, Aldous Huxley va escriure l’any 1958 Nova visita a un món feliç, una recopilació d’assajos sobre el text originari, en què verificava, amb un cert regust amarg de boca, els encerts –sovint ampliats– de la novel·la del 1932: el rentat de cervells, la persuasió química o subconscient, i la hipnopèdia passaven de ser esbojarrades idees a certeses tristament contemporànies.

 

 img-dins_article-gozalo133c

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

‘Recull d’assajos de Huxley

Font: Edhasa

 

El cinema i la televisió poc s’hi van atrevir, amb Un món feliç. Molt millor que la fallida sèrie del 2020, el telefilm Brave New World, filmat el 1980 i dirigit per Burt Brinckerhoff per a la televisió nord-americana NBC i per a la BBC anglesa, imaginava un futur en el qual els ciutadans tindrien sexe sense sentiments, els nadons es crearien al laboratori i els narcòtics garantirien la felicitat. Per acabar de predir la victòria de la màquina sobre allò humà que avui veiem a tocar, el film ens advertia dels perills de ser predeterminats socialment per màquines. Res més evident que l’actual accés desigual a les tecnologies.

 

 img-dins_article-gozalo133d

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

‘Un món feliç’: el telefilm del 1980, millor que la sèrie del 2020

Font: NBC/BBC i Peacock, respectivament

 

Davant l’absoluta asimetria entre el poder de la tecnologia i el dels estats, cal retornar a la lentitud del món real a fi de superar la irrefrenable seducció dels mals del capitalisme tecnològic: la noció de flux il·limitat, l’individualisme narcisista, el consumisme salvatge i la finançamentització de tot allò que pertany a allò humà. En resum, un esperit tecnocràtic que ho encapsula tot.

 

Per saber-ne més:

DE LA BOÉTIE, Étienne (2021). La servitud voluntària. Quaderns Crema.

BRINCKERHOFF, Burt (1980). Brave New World, telefilm per a la NBC i BBC.

D’ERAMO, Marco (2022). Dominio. Anagrama.

HAN, Byung-Chul (2022). Infocràcia. La Magrana.

HUXLEY, Aldous (2010). Un món feliç. Grup 62, Col·lecció La butxaca, 2010.

HUXLEY, Aldous (1989). Nueva visita a un Mundo Feliz. Edhasa.

ORWELL, George (2019). 1984. Grup 62, Col·lecció La butxaca, 2019.

 

Citació recomanada

GOZALO SALELLAS, Ignasi. «El règim digital: retorn a ‘1984’ o a ‘Un món feliç’?». COMeIN [en línia], juliol 2023, no. 134. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n134.2351

recerca;  literatura;  mitjans socials;  cultura digital;  big data lifestyle cinema;  televisió;