Número 137 (novembre de 2023)

El règim digital (2): de l’apocalipsi ‘en sèrie’ a l’angoixa del dia a dia

Ignasi Gozalo Salellas

Les noves tecnologies no només ofereixen un control inèdit sobre les nostres vides, sinó que en condicionen les conductes. La nova febre contemporània per les narratives apocalíptiques es diferencia d’una tradició que és tan antiga com ho són la literatura, el cinema i la ràdio per un fet esgarrifós: les formes apocalíptiques actuals es produeixen en l’esfera d’allò real o, fins i tot, la superen mitjançant tecnologies com els videojocs o la intel·ligència artificial.

Podem afirmar que estem en uns temps límit, en què l’excepcionalitat permanent del nostre temps (Gozalo Salellas, 2023) ja no la produeixen les guerres, sinó el camp de batalla de l’esfera digital. La guerra del nostre temps és contra la fi del món i la seva forma és l’apocalipsi –política, ecològica, sanitària, mediàtica. De l’amenaça per la (in)seguretat a l’amenaça de l’exhauriment, la dinàmica de la comunicació actual es lliura a la febre pel clickbait, el mandat de la lògica economicista dels mitjans digitals, que viuen de la pesca del clic continu. La situació límit difumina el terreny de la ficció amb la realitat, i aboca l’espectador o usuari a la pèrdua de consciència del pacte més fructífer i llarg de la història: el pacte de la ficció.

 

Del pànic atòmic a l’angoixa digital

 

La representació en l’art –aquell gest que reclamava capacitat d’interpretació i distància mimètica– perd el seu lloc: els relats avui parlen sobre les nostres vides, en comptes de representar-les. Perquè la profecia contemporània de l’apocalipsi es basa en l’esgotament incessant i tènue de l’esperança d’una vida vivible. Catàstrofe i distopia són les dues forces motrius de la narrativa del nostre temps: si el primer terme –la catàstrofe– ens adverteix de l’adveniment d’un fet irreparable –l’extinció del planeta i, amb aquesta, la nostra–, el segon –la distopia – esdevé la narrativa hegemònica que aguditza dia rere dia, sèrie rere sèrie, el gran malestar del nostre temps: l’angoixa.

 

L’efecte de degoteig constant i lent d’angoixes en aquesta realitat hiperbòlica ens allunya de la percepció d’amenaça imminent, com sí que ho va ser l’emergència nuclear, i normalitza la sensació de perill moderat. L’angoixa es produeix en una temporalitat dilatada, just al contrari que el pànic, que respon a la instantaneïtat, i que l’horror, que ens condueix a l’experiència del sofriment pur. De fet, horror i pànic van anar junts durant el tràgic moment apocalíptic del segle XX –la dècada dels quaranta–, quan es van produir dos grans moments catastròfics: els camps de concentració mecanitzats per dur a terme l’Holocaust i la dimensió planetària de l’amenaça nuclear atòmica durant la Segona Guerra Mundial, consumada l’any 1945 a Hiroshima i Nagasaki.

 

El nostre sofriment, l’angoixa, no el genera solament la indústria de la ficció. Les notícies a l’esfera pública sobre la qüestió són una constant del nostre temps. El programa europeu Copernicus ens alerta de canvis dràstics en el clima, amb un llenguatge que voreja els gèneres de la narrativa de catàstrofes i la ciència-ficció: «Ens estem quedant sense temps», «entrem en territori inexplorat», ens recorda el seu últim informe, que dona veu a investigadors i altres figures reconegudes.

 

De les distopies postmodernes a l’apocalipsi

 

Les utopies prometeiques de la modernitat, com ara el socialisme, l’anarquisme i el republicanisme, van acabar essent escombrades per les distopies de la ficció postmoderna. Les grans produccions dels anys setanta i vuitanta, com 2001: Una odissea a l’espai, Encontres a la tercera fase o Blade Runner, van encetar una carrera ionqui que ens ha portat a casa sèries posttelevisives com ara Black Mirror, The Walking Dead, Westworld, El juego del calamar o The Last of Us.

 

 img-dins_article-gozalo137a

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cartell promocional d’un capítol de la sisena temporada de ‘Black Mirror’

Font: Netflix

 

Immersos en el col·lapse, cap altra narrativa del nostre temps no s’imposa tant com l’apocalipsi audiovisual, en un frec a frec entre el desig irrefrenable de notícies sovint innecessàries i el consum ionqui de sèries apocalíptiques que el magma digital mateix s’encarrega de disposar-nos il·limitadament. L’economia de les plataformes, amb Netflix al capdavant, ha tret un rendiment econòmic enorme del nostre malestar mitjançant la serialització del turment i la projecció a la pantalla del caràcter insofrible de les nostres vides, que es caracteritzen per l’agonia. Amb narratives sobre la fi del planeta o sobre la pèrdua de garanties vitals i socials, l’expectativa personal i col·lectiva esdevenen un malson.

 

Així, si Black Mirror s’inventava una retòrica pròpia tot comprimint l’apocalipsi en el temps que durava un sol capítol (és a dir, 22 apocalipsis anuals!) com a estratègia d’immersió i d’alarma contra les estructures socials, The Last of Us va més enllà i neix com a rèplica del videojoc del mateix nom, de gran hiperrealisme, per explicar una infecció devastadora que recorre els Estats Units. El resultat de l’experiència per a l’espectador és un viatge emocional que esborra els límits de la ficció i en debilita el pacte de distància entre creació i visualització.

 

 img-dins_article-gozalo137b

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La sèrie ‘The Last of Us’ replica el videojoc del mateix nom

Font: HBO/Sony

 

De la serialització a la vida real

 

De vegades, però, se superen els murs del sofriment virtualitzat de les ficcions que consumim en sèrie, i el malestar travessa les pantalles i es manifesta als carrers. Els carrers de les ciutats més plàcides s’inflamen. Una nit del febrer del 2021 ens arribaven dures imatges de disturbis als carrers de Barcelona i d’altres ciutats espanyoles en protesta per la detenció del raper Pablo Hasél pels delictes d’enaltiment del terrorisme i d’injúries a la Corona i altres institucions de l’Estat. En el cas barceloní, d’una concentració pacífica en una plaça del barri de Gràcia, es passava a una successió de gestos d’ira descontrolada, amb cremes de contenidors i saquejos de botigues, segurament sobredimensionats per l’allau d’infiltrats i de joves sense altra ideologia que el ressentiment. Una multitud de col·lectius expulsats de la vida digna expressaven una violència-odi que resultava d’una violència-opressió. La violència, íntima i biopolítica, esdevé tant virtual com col·lectiva un cop es televisa i es viralitza a les xarxes.

 

 img-dins_article-gozalo137c

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una nit violenta del febrer del 2021, a Barcelona

Font: ‘El País’

 

Incapaços de distingir la distopia fabricada a les pantalles de la que inunda gota a gota els nostres carrers, la guspira del malestar l’encenen ràpidament els mitjans i les xarxes socials, en sobredimensionar fets i conseqüències i activar el desig de sortir de la presó de les ficcions en sèrie –la netflixització, la vida en streaming–, i desemboca en el gest de prendre el carrer. A motius similars, responien les protestes de la tardor del 2019 a Barcelona i en altres localitats catalanes en resposta a la sentència contra els líders polítics del Procés que evidencien una preocupació compartida per mitjà d’una iconografia espectacular: la dels contenidors cremant. Es tracta de gestos eloqüents: retornar el dany causat pel capitalisme tot destrossant allò que va generar –la destrossa del planeta.

 

Aquesta ideologia, que en la seva mutació neoliberal contemporània es proposava a si mateixa com a il·limitada i alliberadora, ha estat capaç, com bé ens recordava Zygmunt Bauman a Retrotopia, de robar-nos la idea col·lectiva de progrés, tot privatitzant-la i espoliant-la del món que habitem. Contra això, podem abraçar la melancolia postapocalíptica de Walter Benjamin o el que el filòsof Srećko Horvat denomina solastàlgia: una forma de conviure amb el dol per la tragèdia de forma viva, una teràpia col·lectiva que activi mesures de futur immediat contra el col·lapse capitalista.

 

Per saber-ne més:

GOZALO SALELLAS, Ignasi (2023). L’excepcionalitat permanent. Anagrama.

ANDERS, Günther (2012). El piloto de Hiroshima. Más allá de los límites de la conciencia. Booket.

BAUMAN, Zygmunt (2017). Retropía. Paidós.

BENJAMIN, Walter (1931). Melancolía de izquierdas. Sobre el nuevo libro de poemas de Erich Kästner.

HORVAT, Srećko (2021). Después del apocalipsis. Katakrak.

 

Citació recomanada

GOZALO SALELLAS, Ignasi. «El règim digital (2): de l’apocalipsi ‘en sèrie’ a l’angoixa del dia a dia». COMeIN [en línia], novembre 2023, no. 137. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n137.2374

recerca;  televisió;  mitjans socials;  cultura digital;  lifestyle cinema;  videojocs;  comunicació de crisi;