El passat 10 de febrer vaig assistir com a membre de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques a la 38a. Gala dels Premis Goya, a la Fira de Valladolid. A les portes del recinte, les protestes dels agricultors es feien sentir en forma de crits i algun insult dirigit a les persones assistents a la cerimònia.
Recordo sentir clarament un «Inútils!» que sintonitzava notòriament amb les paraules del vicepresident de Castella i Lleó i membre de VOX, Juan García-Gallardo, unes hores abans, quan deia que «els senyorets no són els agricultors i els ramaders, són els que volen viure de produir obres cinematogràfiques que després no veu ningú a costa de milions i milions d’euros que paguen amb molt d’esforç els contribuents espanyols».
L’actor José Sacristán, en primer lloc, i el director Pedro Almodóvar, cap al final de la gala, van contestar tots dos a les declaracions de García-Gallardo. El primer ho va fer durant l’homenatge al Goya d’honor, el director de fotografia Juan Mariné, sentenciant el següent: «Responent els comentaris d’algun indocumentat, les pel·lícules, totes, formen part del patrimoni cultural d’aquest país, hagin gaudit o no del favor del públic». Almodóvar, per part seva, tampoc no es va voler quedar amb el malestar i va aprofitar el lliurament del Goya a millor pel·lícula a José Antonio Bayona i a Belén Atienza per respondre al polític de la formació d’ultradreta: «Fa unes hores, un polític que és present en aquesta sala ha parlat de nosaltres com dels senyorets que recullen les subvencions. […] A aquest home li diré l’obvi, i és que els diners que els cineastes rebem com a bestreta els retornem amb escreix a l’Estat a través dels nostres impostos i de la Seguretat Social, a més de crear milers de llocs de treball».
Les reivindicacions de la gala
No van ser aquestes les úniques reivindicacions de la nit. Alguna kufia al coll d’uns quants assistents, unes poques crides a l’alto al foc i a la fi del genocidi a Gaza com la que va fer l’actriu Alba Flores aprofitant el seu lloc com a lliuradora del premi o la crítica contundent de Guillermo García López –Millor curtmetratge de ficció per la seva pel·lícula Aunque es de noche–, qui va recordar que, en el barri madrileny de la Cañada Real, més de 4.000 persones viuen sense llum des de fa anys en «una violació flagrant als drets humans», van ser alguns dels moments més polítics de la nit.
També en aquesta línia podríem destacar les dedicatòries de Rigoberta Bandini –Goya a millor cançó original– i d’Ane Gabarain –Goya a la millor actriu de repartiment– al col·lectiu LGTBIQ+; els succints comentaris contra la violència sexual en el sector explicitats sobretot per membres de la Junta Directiva de l’Acadèmia després de les denúncies publicades contra el director Carlos Vermut a penes unes setmanes abans; l’acció col·lectiva duta a terme per les companyes de la Associación de Mujeres Cineastas (CIMA) que van repartir desenes de pai-pais amb l’etiqueta #SeAcabó serigrafiat –sorprenentment i tristament, molts d’ells van acabar tirats sota els seients sense pena ni glòria– o la mateixa actuació de María José Llergo, l’Índia Martínez i Niña Pastori interpretant la cançó homònima de María Jiménez.
Fins aquí el repàs a rajaploma dels al·legats escoltats al recinte firal de Valladolid durant la nit del 10 de febrer.
Reflexions sobre la repolitizació de la cultura
Un cop acabat l’esdeveniment i desinflada la bombolla del glamur i la faràndula, vaig començar a reflexionar sobre el cabdell d’aquest article: la repolitització de la cultura i la necessitat d’una contranarrativa en el setè art de l’Estat espanyol que realment impliqui un compromís polític –i no només artístic o estètic– amb la societat que ens envolta; el repte d’erigir una crítica explícita, més enllà de connotacions i subtileses, que planti cara al relat simplista, però eficaç de la ultradreta global, a l’antifeminisme campant, al negacionisme del canvi climàtic que guanya eleccions i té altaveu fins i tot a Davos; els canvis de mentalitat interns –sempiternament pendents– que apuntin a una diversitat racial més gran –tal com va denunciar també l’actor afrodescendent Malcolm Treviño-Sitté a Valladolid o l’actriu Yolanda Sey en els últims Gaudí– o a aquest veritable #MeToo que es continua fent pregar.
I és que resulta que en realitat en la 38a. edició dels Premis Goya no es va acabar res i que, si bé algunes esperàvem que aquests Goya passessin a la història com aquells en què el món del cinema espanyol s’unís contra el masclisme i la violència sexual i que comencés la desfilada d’abusadors –com va suggerir Tristán Ulloa el passat 26 de gener en el seu compte de Twitter/X–, sembla que això de descobrir el pastís, o almenys, expressar de manera inequívoca que no es participarà més en aquesta espiral del silenci que empara els que posseeixen el poder material o simbòlic en la indústria cinematogràfica estatal no estava en l’agenda d’enguany.
Aquesta gala tampoc no serà recordada com aquella en què el sector en ple va exigir al Govern que deixés de vendre armes a Israel i que fes tot el possible per frenar la massacre del poble palestí. Lluny queden els Goya del 2003 quan el «No a la guerra» es va cridar pràcticament a l’uníson al Palau Municipal de Congressos del Camp de les Nacions de Madrid. Seria bo, doncs, recordar les paraules de presidenta d’aleshores de l’Acadèmia, Marisa Paredes: «No cal tenir por a la cultura ni a l’entreteniment, ni a la llibertat d’expressió, ni molt menys a la sàtira, a l’humor. Cal tenir por a la ignorància i al dogmatisme. Cal tenir por a la guerra».
Dit això, només em queda afegir un «tant de bo». Tant de bo d’aquí a la pròxima gala dels Goya, un nou despertar del cinema espanyol s’estigui forjant. Sabem, com deia Audre Lorde el 1979, que «l’amplitud del canvi possible i permès és escassíssima», però aprofitar l’altaveu i el privilegi hauria de ser un imperatiu ètic si creiem de bon de veres en el potencial transformador de la cultura.
Citació recomanada
HERRERA SÁNCHEZ, Sonia. «#Goyas2024 o la tímida repolitització del cinema espanyol». COMeIN [en línia], febrer 2024, no. 140. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n140.2414
