La recent vaga de guionistes de Hollywood, com també algunes de les estrenes cinematogràfiques més destacades d’enguany, posen sobre la taula un tema molt important en relació amb les indústries culturals. El fet que tecnologies com la captura de moviment, o el recurs a la intel·ligència artificial, s’estiguin utilitzant per blindar el futur de grans franquícies d’entreteniment, que en alguns casos fa dècades que són amb nosaltres, en un moment en què tota una generació que les va crear o popularitzar està a punt de retirar-se. És això el que volem? En aquest article, llenço algunes reflexions.

El mes de setembre ens va deixar una notícia curiosa per als amants del place branding: l’Índia sembla que es planteja un canvi de nom de país i ha estat temptejant internacionalment com es percebria la nova proposta. En el moment d’escriure aquestes línies, encara no se’n té la confirmació oficial, però és ben bé un secret de domini públic que el rebateig s’acabarà implementat més tard o més d’hora.

Dave Eggers reprèn l’univers d’El Círculo (Random House, 2013) per presentar la segona novel·la de la seva saga de ciència-ficció: El Todo (Random House, 2021). Tots dos best-sellers es basen en el paradigma de les grans tecnològiques de Silicon Valley. La primera és la història de la vida dins de la xarxa social i el cercador més gran del món: El Cercle. En la segona, El Cercle s’ha fusionat amb la companyia més gran de comerç electrònic mundial, cosa que ha creat l’empresa més rica i el monopoli més gran mai vist al món: El Tot. Sobren les associacions òbvies amb les grans tecnològiques.

«Barcelona acull l’ecosistema més important de formació en disseny d’Europa», segons Jose Luis de Vicente, nou director del Museu del Disseny de Barcelona. Una afirmació contundent que ens porta a un paral·lelisme amb el món natural. Igual que un ecosistema natural, el del disseny està format per organismes vius que es relacionen entre si i amb el seu medi. En aquest sistema, els organismes, que no són totalment homogenis, formen una comunitat i comparteixen fluxos d’energia.

En la primera part d’aquest article, l’anàlisi del protocol i el cerimonial ens va portar a explorar-ne el valor per a les organitzacions a l’hora de treure el màxim partit de les relacions amb els seus públics. En aquest context, vam veure com la comunicació institucional emergia com un instrument eficaç per gestionar aquesta interacció, tot i que no totes les entitats n’aprofiten el potencial. És el cas de moltes universitats.

En la primera part d’aquest article, vam assistir a la conversió d’un petit poble de pescadors en un dels referents turístics més destacats d’Espanya. L’artífex d’aquesta transformació, Pedro Zaragoza Orts, protagonitza també aquest segon i últim lliurament.

L’àmbit (cerimonial) i la normativa (protocol) formen la malla, l’entramat, sobre el qual armar els actes. Proporcionen als professionals una sistemàtica general –a partir de la qual poden realitzar un plantejament teòric previ a la celebració dels esdeveniments– per la qual s’han de regir estratègicament les persones i entitats que formen en cada cas els públics organitzacionals.

La conversió d’un petit poble de pescadors en un dels referents turístics més destacats té nom propi: Pedro Zaragoza Orts (Benidorm, 1922-2008). Alcalde de la localitat entre el 1951 i el 1967, va ser un visionari que va saber fer realitat un Benidorm modern i enorme receptor del turisme de sol i platja. L’edil va intuir que l’èxit de Benidorm comportaria una gran riquesa econòmica i la projecció d’una imatge atractiva a l’estranger, cosa que beneficiaria el Règim, del qual era seguidor acèrrim.

Hola, ChatGPT! Soc el president de la Reial Federació Espanyola de Futbol. Acabem de guanyar el Mundial amb la selecció femenina. En el lliurament de premis, vaig fer un petó a una jugadora a la boca sense el seu consentiment. Milions de persones han vist el moment a través de les càmeres i estic rebent un munt de crítiques. Pots ajudar-me a gestionar la situació?

A la dècada de 1960, els artistes van utilitzar estratègies documentals, trencant els límits entre la documentació i la ficció, produint obres que ofereixen una (re)escriptura de la història a partir de les llacunes deixades pels documents. És en aquest sentit que destaquem el procés artístic de Rosângela Rennó i Carrie Mae Weems.