La representació en imatges de les persones grans als mitjans de comunicació tradicionals i digitals no és precisament inofensiva. Reflecteix les pràctiques socials, així com els prejudicis que podríem tenir sobre el procés d’envelliment i com és ser vell (o vella). Aquestes representacions visuals permeten reflexionar sobre els significats d’aquestes pràctiques socials i el seu impacte en les interaccions quotidianes que involucren les persones grans.

[POTS LLEGIR LA VERSIÓ ORIGINAL DE L’ARTICLE EN ANGLÈS AQUÍ.]

La gent gran ha estat sempre un col·lectiu infrarepresentat en la publicitat i, quan ha aparegut, ho ha fet de manera estereotipada i pejorativa. És una realitat difícil de justificar, més tenint en compte el creixent pes demogràfic i econòmic d’aquest grup d’edat. A poc a poc, però, van apareixent iniciatives per fer front a aquest edatisme crònic. Exemples que val la pena compartir i posar en valor perquè ajudin a conscienciar sobre la necessitat d’un canvi de rumb que ha de començar pels professionals mateix de la comunicació que dissenyen les campanyes.

Analitzem, des de l’òptica de l’organització i la producció d’esdeveniments, les gales de fundraising, prenent com a exemple la recent People in Red, que va tenir lloc a Barcelona. Es tracta d’un tipus d’esdeveniment que té com a finalitat recaptar fons, per la qual cosa requereix una planificació i logística acurades.

D’un temps ençà, el discurs de la «servitud tecnològica voluntària» ha guanyat força en entorns acadèmics i no acadèmics. En particular, en relació amb les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. Podem parlar, però, de serfs i serves tecnològics? Podem dir que aquesta anomenada servitud és voluntària?

Sí. Tot i que a alguns encara ens costa creure-ho, els psicòlegs fa anys que parlen dels trastorns de dependència a internet, a les pantalles o a les xarxes socials. Per exemple, a Barcelona, des del 2017, el Pla d’Acció sobre Drogues de Barcelona contempla les socioaddiccions, entre les quals hi ha la dependència a internet. La qual cosa ja dona bon compte que el problema no és incipient.

Podem crear amb objectius molt diversos. Podem fer-ho per expressar-nos, ens podem quedar en la superfície, resoldre una problemàtica senzilla, fins i tot frívola, podem solucionar problemes més complexos, que afectin més persones, o aquelles que estan en risc d’exclusió, per exemple. Podem crear amb la intenció de salvar vides o fins i tot de salvar el planeta. Fins i tot, podem crear (per al) més enllà.

Una de les moltes qüestions que emmarquen l’experiència de les persones migrants a Europa és la multiplicitat de marcs legals i reguladors dirigits a controlar-ne i administrar-ne l’entrada i la permanència en territori europeu. La gran quantitat d’instruments legislatius generats amb aquest objectiu han col·laborat a la producció i reproducció de dinàmiques que fan de la legalitat (i també dels seus límits i marges) una problemàtica central de tota la qüestió migratòria.

La globalització del capital, els avenços tecnològics i la migració són alguns dels factors que impulsen transformacions culturals que reverberen en diversos àmbits (econòmics, polítics i geogràfics). En aquest escenari, els països utilitzen com a estratègia de màrqueting la construcció del posicionament de les marques lloc per promoure la visibilitat i la competitivitat dels seus territoris, des de ciutats fins a països. Aquestes estratègies abracen la producció de béns, el turisme, la cultura i altres aspectes que influeixen en els valors associats amb cada país en el context de competitivitat global.

El rol disruptiu i transformatiu de la intel·ligència artificial (IA) és un dels temes d’actualitat per excel·lència, com queda clar amb els nombrosos i interessantíssims articles sobre el tema apareguts a COMeIN. Els imaginaris de la intel·ligència artificial ens acompanyen des de fa molt temps en la literatura, el cinema, la televisió, els còmics o els videojocs, però quan entren en la nostra vida quotidiana… la cosa canvia. En aquest article, m’acosto a la quotidianitat de la IA en un camp que m’apassiona, la música.

Aquest és el millor títol d’un llibre de disseny de la història. El va publicar l’any 1981 el dissenyador Bob Gill (Nova York, 1931-2021) i per molts continua sent una publicació única i que va contra corrent de les publicacions habituals de disseny, encara en l’actualitat. Mort a 90 anys, Gill va ser dissenyador gràfic, redactor, director artístic, professor de disseny, il·lustrador, cineasta i tocava jazz amb el piano molt malament, segons la seva biografia. Va viure entre Londres i Nova York, i va fundar, juntament amb Alan Fletcher i Colin Forbes, l’estudi de disseny Fletcher/Forbes/Gill, estudi precursor de Pentagram, un dels estudis més importants de disseny de l’actualitat que reuneix una comunitat de dissenyadors amb perfils diversos del nivell internacional més alt.