Número 12 (juny de 2012)
Estètica Instagram: de fotografies, filtres i 'punctum'
Gemma San Cornelio

Diumenge a la tarda, mentre juga la selecció de futbol, surto a fer una passejada i em sento en un banc a una avinguda de Barcelona al mateix temps que contemplo al meu costat dos nois fent tocs amb una pilota. De sobte, observo al bessó d’un dels nois un tatuatge d'una càmera rèflex i penso: aquesta seria una foto genial per publicar-la a Instagram. Trec el meu mòbil, activo l’aplicació i miro d'enquadrar...

Ho reconec, fa poc temps que he descobert Instagram i m'està començant a seduir, tant que, després de molts anys d'abandonar la càmera rèflex, he recobrat l'interès per la fotografia. Em passa que quan em miro les fotos que han publicat els meus contactes –els mateixos que tinc a les xarxes socials– la major part de les ocasions les fotografies em fan somriure, em sorprenen o en definitiva tenen cert efecte emocional sobre mi. Llavors és quan em pregunto: tenen punctum les fotos d’Instagram? Segurament es tracta d'una ximpleria, en l'època de les xarxes socials i la fotografia digital, recórrer a un concepte elaborat per Roland Barthes en el seu llibre de 1980 La chambre claire. Intentem-ho, a veure què passa...

 

Instagram és una aplicació per a mòbils (smartphones) que permet bàsicament compartir fotografies en temps real preses des de la càmera del telèfon i que poden ser comentades i valorades pels seguidors. Fins aquí podríem dir que es tracta d'una versió de Twitter en imatges, en tant que s'apel·la a la instantaneïtat: la gràcia rau a compartir allò que t'està succeint en imatges. No obstant això, l'aplicació mateixa determina un tipus de relació amb aquestes imatges, tant pel que fa l'aspecte social o de xarxa, com pel que fa a l’estètica de les fotografies. En aquest últim sentit, resulta curiós que les fotografies quedin amb un format quadrat, que recorda d'una banda a les Polaroid (en menor mesura a les càmeres de format mig) i que determina unes composicions en certa manera més compactes que les de format rectangular (proporció 4:3). El segon element distintiu de l'aplicació és l'ús d'un nombre limitat de filtres que manipulen –en gran mesura– els paràmetres lumínics i de temperatura i saturació del color de la imatge, tot i que també hi ha una opció per simular un enfocament selectiu, precisament, mitjançant el desenfocament de la resta de la imatge. És a dir, els filtres inclouen uns paquets de retoc de diversos paràmetres que ofereixen un resultat orientat a produir un efecte visual relacionat, en alguns casos, amb el pas del temps.

 

A partir d'aquí podríem apel·lar a les teories postmodernes sobre el simulacre, la post-fotografia i altres discursos de la imatge digital. Sens dubte, des d'aquesta perspectiva, Instagram suposaria un exemple més dins del discurs de la fotografia digital. Més concretament, les fotografies d’Instagram representarien en última instància una uniformització estètica (Manovich, 2001) provocada per l'ús d'uns mateixos filtres i efectes i que ja estava present en aplicacions de disseny gràfic i animació com Adobe Photoshop o Flash. Aquest seria el preu per aconseguir, com em comentava el meu col·lega Edgar Gómez, el fet que “una foto mediocre a Instagram es converteix en una foto decent” (de fet, la frase exacta que li va dir un dels informants de la seva recerca era: “una foto que és una merda es converteix en una cosa decent”).

 

I hi ha alguna cosa de veritat, ja que, més enllà d'això, hi ha un element del contingut i el seu engranatge en la forma adoptada que captura la meva atenció. En aquest sentit, Barthes estableix diferents nivells d'implicació personal amb la fotografia, associant, d'una banda, els aspectes realistes i referencials al concepte denominat studium (per als quals l'observador està entrenat a llegir pel seu propi interès professional, acadèmic o etnogràfic) i, d'altra banda, les instàncies fotogràfiques personals al punctum. Així doncs, per a Barthes aquests dos elements coexisteixen en tota fotografia. L’studium té a veure amb la cultura i el gust i apel·la al significat universal d'una fotografia, mentre que el punctum (punxada o tall) d'una fotografia té un significat personal: “és l’atzar que en ella em despunta”. El punctum freqüentment és un detall i té una força d'expansió sovint metonímica. Segons Barthes, així com l’studium està sempre codificat, el punctum no ho està. El punctum, tant si es distingeix com si no, és un suplement: és el que afegeixo a la foto i que no obstant això hi és.

 

Des d'aquesta perspectiva, moltes de les fotografies que es publiquen a Instagram tenen unes composicions interessants i són tècnicament correctes tot i que les càmeres dels mòbils no proporcionen el domini d'una fotografia realitzada amb una càmera rèflex. No obstant això, aquesta mancança se supleix amb l'ús dels filtres. En qualsevol cas, podríem dir, en termes barthians, que totes aquestes fotos (o la gran majoria) tenen studium. No obstant això, aquests filtres que suposen quelcom aparentment superficial tenen un resultat atraient, en la mesura que actuen sobre els valors cromàtics, que tenen així mateix els seus propis efectes, com ha demostrat històricament la psicologia de la percepció, i també les neurociències en l'actualitat. Un d'ells és el pas del temps, tal com assenyalava Barthes. D'aquesta manera, podríem dir que una cosa tan superficial i menyspreada com l'ús de filtres, en alguns casos –potser no en tots– ens pot remetre al punctum o a alguna cosa que s'hi assembli en qualsevol cas. També cal tenir en compte en l'experiència del visionat d'aquestes fotos que pertanyen a persones que coneixem, de manera que a més hi ha un component afectiu que contribueix a contextualitzar-hi la imatge i li agrega una altra capa de coneixement, juntament amb els comentaris afegits. Tot aquest conjunt d'elements serien part de la fotografia i per tant, contribuirien al seu significat personal.

 

Tornant a la història de la fotografia del tatuatge, finalment no la vaig poder realitzar, ja que el subjecte en qüestió es va allunyar massa per obtenir un enquadrament adequat. Així que, quan vaig arribar a casa, vaig buscar per Internet imatges de tatuatges de càmeres i vaig descobrir el que ha resultat ser una mena de moda. Hauré d'esperar un altre moment per poder experimentar en les meves fotografies tot això que he explicat anteriorment.


Per saber-ne més:

 

Barthes, R. (1980). La chambre claire: note sur la photographie. París: Éditions de l'Étoile. Editat per Paidós en espanyol sota el títol La cámara lúcida: nota sobre la fotografía (2009).

 

Manovich, L. (2001). The language of new media. Cambridge, Mass.: MIT Press. Editat per Paidós en espanyol sota el títol El lenguaje de los nuevos medios de comunicación: la imagen en la era digital (2005).


 

cultura digital;  mitjans socials; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???