Perduts al ciberespai?

Inicies la teva sessió de Facebook, fas un cop d'ull a les fotos de la festa d'ahir a la nit, t'assabentes del viatge a Roma d'un col·lega, comentes aquella cançó antiga que comparteix amb tu el veí de dalt... Gaudeixes d’algunes coses, d’altres t'avorreixen, bloqueges algun pesat, saludes la teva noia… I segueixes, minuts, de vegades hores, en aquest loop infinit; tu i el teu ordinador. I és que ser social a les xarxes socials amaga una paradoxa: estem cada vegada més connectats però, segons alguns especialistes, també cada vegada més sols.

Els processos de digitalització ens han obert un món de possibilitats. Només cal mirar al nostre voltant per a adonar-nos de la dimensió del canvi. De fet, no sembla sorprenent recordar com era la nostra vida sense Internet o smartphone? Avui els telèfons intel·ligents s'han convertit per a molts en un objecte imprescindible. Una enquesta publicada recentment revela que el 48,4% de la població espanyola té un smartphone (més que a cap altre país d'Europa) i que dos de cada tres usuaris renunciarien a la cervesa, al vi, a la xocolata i a les sabates abans de desprendre's del seu mòbil. És innegable que ens comuniquem més ràpid, més barat i amb més agilitat del que podíem fer-ho fa alguns anys. Però fins a quin punt tot això ve acompanyat d'un salt qualitatiu en la manera de relacionar-nos?

Molts experts assenyalen que Internet i els dispositius mòbils estan minvant la qualitat de les nostres relacions socials. L'advertiment és senzill: ens comuniquem més, però no necessàriament millor. Sherry Turkle, psicòloga social de d’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), sembla tenir-ho clar: “Apagueu el mòbil i comenceu a viure”. És l'alerta que llança al llibre Alone Together: Why We Expect More from Technology and Less from Each Other, en el qual presenta els resultats de 10 anys d'estudi sobre com les noves tecnologies estan afectant el nostre comportament social: “Estem constantment connectats, i això ens dóna la sensació de companyia sense sotmetre'ns a les exigències de l'amistat”. Es tracta, segons aquesta autora, d'una simplificació de les relacions humanes, naturalment complexes, desordenades i exigents. La tecnologia –assenyala Sherry– les ordena, ens permet controlar una conversa, mantenir la distància. “En lloc de parlar per telèfon, enviem un missatge de text. Demanem disculpes per Facebook perquè és més fàcil, i quan ho fem tenim més temps per a pensar com dir-ho”, afegeix. Els textos, en suma, ofereixen control. Ens permeten distanciar-nos dels sentiments dels altres, respondre al ritme que volem o posar fi a una conversa quan ens resulta convenient.

A molts llocs del món teòrics i educadors comencen a posar el crit al cel: assenyalen que la generació del missatge instantani sembla estar perdent habilitats fonamentals requerides per a la conversa cara a cara, com la paciència o la capacitat de gestionar emocions. En tot cas, no cal dramatitzar. Al cap i a la fi, la gran majoria de la gent usa la xarxa diàriament sense que li causi cap dany. En l'actualitat cada ciutadà mig d'un país desenvolupat rep un terme mitjà de 400 missatges de text al mes, quatre vegades més que el 2007. Cap d'aquestes coses existia fa una generació, i és natural que causin desconcert. Tot i així, estudis com el de Turkle són importants en la mesura que ens donen elements per a reflexionar sobre com la tecnologia està canviant les nostres vides, i actuar en conseqüència.

Convé per això no perdre de vista que alguns temes mereixen més atenció de la que potser els estem donant. Com ens recorda Sherry Turkle, els correus electrònics i les xarxes socials tenen, sens dubte, el seu lloc en la política, el comerç, les relacions amoroses o a l'amistat. Però no són –o no haurien de ser– un substitut a les relacions cara a cara, amb la seva imprevisibilitat, el seu desordre i les seves entranyables imperfeccions.