Número 23 (juny de 2013)
Nostàlgia de temps que mai vam viure
Antoni Roig

Recentment vaig tenir l'oportunitat d'assistir, juntament amb el meu col·lega Jordi Sánchez Navarro, al simposi Communities in the Digital Age, a la Christ Church University de Canterbury. D'entre les diferents ponències presentades, em va cridar especialment l'atenció un estudi sobre comunitats de joves que, a través de l'eina de microblogging Tumblr, expressen visualment la seva passió nostàlgica per una estètica romántica i malenconiosa pròpia del segle XIX i principis del XX.

L'autor de la recerca, Gabriel Monteanu, defensa que a través de la mateixa es qüestionen determinades assumpcions que donem per segures sobre els usos i els interessos inequívocs dels joves en relació amb les noves tecnologies.

 

 

   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En el seu assaig de 2011 sobre aquesta mateixa qüestió, Monteanu considera que aquest fenomen ens convida a reconsiderar les nostres idees preconcebudes sobre la relació entra la joventut, la memòria, el present i el passat, sense obviar les seves interessants contradiccions: “La combinació d'imatgeria nostàlgica, vintage (probablement més evident en la càlida paleta de colors i els escenaris onírics i romàntics creats a través de fotografies, animacions, cites evocatives i breus videoclips) amb [...] una de les plataformes de microblogging millor articulades i de major creixement, configuren un entorn molt idiosincràtic". I afegeix: "Es tracta de casos aparentment paradoxals en els quals diaris online de joves mostren una predilecció nostàlgica (estètica, psicològica, cultural) cap a diferents formes de reconstrucció del passat. Com podem explicar el desig d'aquestes persones d’’aspirar a un passat immaterial que ells mai han experimentat personalment?”.

 

Aquest fenomen és singular però alhora molt rellevant mentre que ens evidencia una cosa que de fet ja sabem, però no sempre hi prestem la deguda atenció: la tensió entre la nostra visió lineal del present i la contínua irrupció del passat (o d'una reimaginació del passat) en la vida quotidiana i, per descomptat, en les formes estètiques del cinema, la televisió, la moda, la literatura o la fotografia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En aquest cas, a més, ens trobem un valor afegit de gran importància: l'autoexpressió afectiva, tant quan les imatges són dels autors com quan aquests actuen com curadors de contingut. A través de la fotografia, però també de la creació d'un entorn personal en forma de diari en el qual s'incorpora text, hipertext, imatge, vídeo i so, es recrea un estat d'ànim i una visió del món que (i això ho destaca també Monteanu) dialoga contínuament amb el present. Encara que moltes d'aquestes fotografies semblin provenir d'un altre temps i d'un altre lloc, no pretenen ocultar la seva condició d'objectes contemporanis.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tampoc existeixen en el buit: no en va, moltes d'aquestes pàgines tenen desenes de milers de seguidors! Es tracta possiblement d'un impuls de defugir una estandardització teleològica del present que ens arriba a través de discursos hegemònics que donem per certs sense prou esperit crític.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Estic segur que trobaríem tendències similars en altres formes també obertes a l'autoproducció com és el cas de la literatura. Jo no he pogut deixar de connectar aquestes imatges amb un món que conec millor, el de la música. És evident que la música avança simultàniament mirant al futur i al passat, i més en els nostres temps. Una coneguda anècdota la relatava recentment Rick Wakeman, el que fou teclista de la banda de rock simfònic Yes, en una entrevista per a Classic Rock Magazine: "Fa uns pocs anys, en sortir d'un hotel de Buenos Aires, se'm va apropar un noi de setze anys i em va demanar signar una còpia d'un àlbum meu de 1973. Mentre li signava no vaig poder deixar de preguntar-li: 'Què li agrada a un noi de la teva edat d'aquesta música tan antiga?'. Em va mirar una mica ofès i em va dir: 'Pot ser que sigui vella per vostè, senyor Wakeman, però jo la vaig sentir per primera vegada la setmana passada. Quan sento una cosa per primera vegada, és nova'. Mai me n'he oblidat".

 

Portant aquest raonament una mica més enllà, trobem a molts grups joves que opten per recuperar formes, instruments i fins i tot espais que els permetin recrear sons del rock del passat amb naturalitat i eclecticisme, sense pretendre mostrar-se com a puristes: des de Black Mountain fins a Wolf People, passant per Grizzly Bear, White Denim, The Coral, Tame Impala, Django Django, Alt-J, Fleet Foxes, Musée Mecánique, Bombai Bicycli Club, The  Low Anthem o els famosíssims Mumford & Sons. I fins i tot propostes que viatgen més enrere en el temps a la recerca d'una forma de nostàlgia no gaire diferent a la que expressen moltes d'aquestes fotografies en Tumblr, submergint-se directament en formes folk o pop de malenconia incurable, cas dels nord-americans Midlake o Dark Dark Dark.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Són el perfecte complement sonor per a aquestes formes d'expressió de malenconia digital, que ens mostren la infinitat de motivacions i interconnexions revelada per una atenta observació dels que succeeix al nostre al voltant.


Per saber-ne més:

Monteanu, D. G. (2011). "Young nostalgics. Why, where, and how to analyze postmodern constructions of ‘pastness’ in contemporary youth blogs". Graduate Journal of Social Sciences, Vol. 8(3), December 2011, pp. 93-113, EBSCO Publishing.

 

http://www.classicrockmagazine.com/news/rick-wakemans-new-lesson-on-old-music/
http://nostalgicgoon.tumblr.com/
http://misswallflower.tumblr.com/ 


I com a banda sonora:
Dark Dark Dark – Wild go (2010)
Dark Dark Dark – Who needs who (2012)
Midlake – The  courage of others (2010)
Grizzly Bear – Shields (2012)
Spiro – Kaleidophonica (2013)
Musée Mechanique – Hold this ghost (2008)
 

cultura digital;  mitjans socials; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???