Número 24 (juliol de 2013)
Twitter, el detectiu col·lectiu
Jordi Sánchez-Navarro

En poc més d'un lustre des de la seva creació, Twitter ha esdevingut una plataforma molt usada i, sobretot, molt controvertida. El fet que la regulació sobre el seu ús sigui escassa i poc formalitzada fa que el servei sigui diferent per a cada usuari. Twitter és font d'informació indispensable, fòrum d'entreteniment i tafaneria, eina de treball, camp de batalla.

Una de les línies de pensament fonamentals en la tradició dels estudis sobre Internet ha estat un corrent clarament optimista, més recolzat en el desig que en l'evidència empírica, que ha volgut veure la Xarxa com una realització d'una espècie d'intel·ligència o consciència col·lectiva. Els pensadors adscrits a aquesta línia han rescatat idees com el concepte de noosfera, del teòleg cristià Pierre Teilhard de Chardin (1881-1955), amb el qual es pretén explicar l'espai virtual en el qual ocorren tots els fenòmens del pensament, o el concepte d'intel·ligència col·lectiva, tractat per diversos autors des de diverses disciplines, amb el qual es pretén explicar la materialització d'una forma específica d'intel·ligència sorgida de la col·laboració i concurs de molts individus. En el costat oposat d'aquests postulats s'ha situat sempre la tossuda realitat de l'spam i els trolls, que s'han obstinat, amb gran energia, en demostrar que la intel·ligència a Internet és més aviat fugissera.

 

El micromón de Twitter és un bon exemple de la tensió que recorre tot Internet. Els cent quaranta caràcters que qualsevol usuari que disposi d'un compte posa a la disposició d'aquells que el segueixen poden ser píndoles de saviesa, de vegades fins i tot perles de saviesa, però poden també ser informació irrellevant, soroll o, en el pitjor dels casos, exemples altament elaborats de la imaginació troll. Com a usuari regular i defensor aferrissat de Twitter, crec que en aquest caràcter indòmit i volàtil radica precisament la seva grandesa.

 

Recentment vaig viure una experiència que em va permetre aprofundir en el meu coneixement de l'eina. Per resumir els antecedents, diré que, per herència familiar, tenim a casa una petita però molt estimulant col·lecció de llibres antics que inclou alguns exemplars del segle XVIII. Són llibres de tema variat, entre els quals hi ha toms de projectes enciclopèdics, mostres de ficció i el meu favorit: el tractat de Jules Liégeois De la suggestion et du somnambulisme, en edició original francesa de 1889. Però estic divagant.

 

Entre aquests llibres, un volum va cridar la meva atenció. Era un llibre il·lustrat amb gravats molt bells, fonamentalment de caràcter religiós i, aquí està el veritablement interessant, escrit en un alfabet que, descartats àrab, hebreu, grec i ciríl·lic, era completament desconegut per a mi. Vaig decidir demanar ajuda als meus seguidors en Twitter amb un tuit que incloïa una foto d'una pàgina del llibre i el següent missatge: “Ayuda, Twitter. Bibliófilos: ¿Alguien tiene idea de qué puede ser este libro? Desconozco hasta la lengua. ¿Y un RT?”.

 

Vaig pensar que algú entre les persones que em llegeixen ocasionalment a Twitter podria donar-me alguna pista sobre el llibre, com així va ocórrer: quaranta-set minuts després, sabíem que estava escrit en armeni. El que no esperava quan vaig escriure el tuit demanant ajuda, amb l'esperança de conèixer almenys l'origen lingüístic del llibre, és que, trenta-vuit retuits, diverses mencions que suggerien pistes i algunes hores després, sabríem que es tractava d'un volum d'una enciclopèdia escrita en armeni occidental que recull la definició de cinquanta mil conceptes; un treball de cinquanta anys de tres lingüistes armenis, el títol del qual és Baragirq (literalment Llibre de paraula). Crec que hi ha quelcom poètic en el fet que, a través d'un servei que consisteix, bàsicament, a llançar paraules al buit, aconseguís saber que tenia un llibre sobre paraules.

 

Sense treure el llibre de casa havia aconseguit una informació molt similar a la què hauria pogut obtenir visitant a col·legues acadèmics en departaments universitaris de filologies o Història per un període de temps difícil d'estimar. La pregunta evident és: quant hauria trigat a aconseguir aquesta informació abans de l'existència de Twitter?

 

Encara que no era la meva intenció original, aquell tuit havia estat el detonant d'un experiment sobre el potencial detectivesc de Twitter. Al final de l'experiment havia obtingut tres coses: informació fidedigna sobre un exemplar rar de la nostra col·lecció de llibres antics, la comprovació empírica que Internet és, en efecte, una intel·ligència col·lectiva i, sobretot, motius sòlids per renovar la meva passió per Twitter.

 

cultura digital;  mitjans socials; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???