Número 41 (febrer de 2015)
Charlie i la llibertat
Anna Clua

Després de l’atemptat a la seu del setmanari Charlie Hebdo, on van morir dotze persones, la UOC, l’Associació de Professionals de la Il·lustració de Catalunya i la Xarxa Ciutadana per al Dret a la Informació i a la Comunicació vam organitzar la taula rodona “Ser o no ser Charlie Hebdo. Un abans i un després per al dret a la informació i la llibertat d’expressió?”. Com a moderadora de l’acte, resumeixo les aportacions principals dels participants.

D’ençà dels fets de París s’han reproduït nombrosos textos d’opinió en la premsa de tot el món que han posat l’accent en la dicotomia generada al voltant de “ser o no ser Charlie”. Per una banda, es presenta un primer tipus d’adscripció a la campanya. Es tracta de l’adopció instantània del lema, amb un “clic” que s’estén com la pólvora per les xarxes socials. És una adscripció popular, massiva i carregada de pulsió emotiva, condemnant l’assassinat dels ninotaires francesos així com l’amenaça que aquest fet suposa per a la lliure expressió com a valor democràtic. Se sumen a la campanya els caps d’Estat i representants polítics que el dia 11 de gener, a París, encapçalen la manifestació de rebuig als actes terroristes viscuts a la capital francesa.

 

Arran d’aquest fet sorgeix la veu dels qui es desmarquen de l’ús polític que s’està fent de la campanya. Per a aquestes persones, la cooptació de la campanya per part dels polítics posa al descobert la falsedat d’un sistema que condemna l’atemptat contra la llibertat d’expressió al mateix temps que aplica lleis “mordassa”, o que condemna la intolerància del terrorisme gihadista alhora que reprodueix polítiques d’apartheid en el govern de les ciutats i dels països del “primer món”.

 

Entre els detractors d’aquest “mal ús” de la campanya hi ha els qui es declaren “veritables Charlie” (en contraposició als “falsos Charlie”) i els qui decideixen desmarcar-se obertament del lema solidari. Al grup dels qui declaren “no ser” Charlie s’hi suma una altra expressió: la del xoc d’identitats culturals. No són Charlie els musulmans que condemnen l’acte terrorista però que critiquen tant l’estigmatització social com la banalització de l’insult que provoca la difusió de continguts com els del setmanari. També rebutgen declarar-se Charlie les persones que, sense ser musulmanes, denuncien la manca de límits entre informació i blasfèmia, o entre sàtira humorística i foment de l’odi.

 

La taula rodona celebrada el passat 11 de febrer al Col·legi de Periodistes de Catalunya parteix precisament d’aquest debat a l’hora de formular la pregunta següent: els fets de París, marquen un abans i un després per al dret a la informació i per a la llibertat d’expressió? Tres van ser els ponents convidats a donar el seu punt de vista: Miguel Gallardo, president de l’Associació Professional d’Il•lustradors de Catalunya; Dardo Gómez, secretari d’organització de la Federació de Sindicats de Periodistes i membre de la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i a la Comunicació; i Carlos Zeller, professor de Periodisme Social a la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

Gallardo va ser concís i contundent en la seva crítica a l’ús recurrent de la imatge d’un llapis a la campanya “Jo sóc Charlie”. Argumentava aquesta objecció com a professional de la comunicació gràfica i en al·lusió a la hipocresia que envolta el fet de reclamar el dret d’expressió quan l’exercici professional dels ninotaires es veu constantment qüestionat (quan no portat a judici). A més a més, va fer una proclama clara davant l’audiència de la taula rodona: “L’humor gràfic serveix per a molestar. L’humor gràfic no té limitacions”.

 

Dardo Gómez va sumar-se a la crítica a la hipocresia que envolta la utilització política de la campanya “Jo sóc Charlie”. Va referir-se, concretament, a dues conseqüències que, al seu parer, havien tingut els fets de París. D’una banda, l’expansió d’una cultura de la por que justifica l’adopció de mesures de govern coercitives. Gómez va alertar sobre l’amenaça que la política antiterrorista suposa per al dret a informar i a ser informats lliurement, alhora que va criticar l’aparició recent de “falsos Charlie” com a pretesos defensors de la seguretat. D’altra banda, el periodista va criticar la creixent judicialització de la llibertat d’expressió, amb la penalització legal de pràctiques com ara la difamació (la definició conceptual de la qual admet límits difusos). Aquests fets afecten, segons ell, el ja de per si difícil equilibri de la llibertat d’expressió, tant per a l’exercici del periodisme com per a l’exercici de la ciutadania.

 

Dues van ser les lliçons que, segons Gómez, es podien extreure de les conseqüències de l’atemptat contra Charlie Hebdo. La primera és la presa de consciència de la vulnerabilitat dels periodistes en un context on és difícil que la informació no sucumbeixi davant el discurs de la por. La segona, i no menys important, és la necessitat de fomentar l’educació en llibertat d’expressió per tal de nodrir “la pell gruixuda” que ha de tenir tota democràcia.

 

La intervenció de Carlos Zeller va obrir un camp d’anàlisi més ampli, fent èmfasi en el fet que la vulnerabilitat de la llibertat d’expressió és un problema que ve de lluny i que la violència de la seva repressió està present en molts països, fora d’Europa. Segons ell, més enllà de la necessària condemna a la brutalitat de l’atemptat de París, cal mesurar la importància de l’esdeveniment posant-lo en el seu context geopolític. Zeller va posar l’accent en l’“abans” dels fets, subratllant la idea que la barbàrie de París no és excepcional. “Les reaccions davant d’un acte d’aquest tipus –va dir– ens han de fer reflexionar sobre la deriva de l’ofici periodístic, la deriva de la llibertat d’expressió i la deriva dels valors democràtics”.

 

El debat generat entre l’audiència i els ponents, un cop finalitzades les tres intervencions, va posar sobre la taula temes clau com ara l’establiment o no de límits en l’exercici de l’expressió gràfica i periodística, des del punt de vista ètic i deontològic, o la defensa del periodisme responsable com a contrapunt a la reivindicació simplista de la responsabilitat directa dels periodistes (com si poguessin abstreure’s del sistema de mitjans) en la configuració de l’opinió pública. També es va expressar la necessitat de renovar els debats sobre la llibertat d’expressió, adaptant-los a la realitat social, i integrant conceptes com el de multiculturalitat. El repte? Superar les dicotomies (entre el dret a la diferència i la llibertat d’expressió, entre ser o no ser Charlie). El total d’intervencions va portar cap a una reflexió final sobre si el periodisme que actualment es pronuncia des dels marges del sistema hegemònic de mitjans pot tenir alguna cosa a dir en el futur. Gómez i Zeller van coincidir en la valoració positiva d’aquest fenomen recent. Decididament, van concloure, amb aquesta escletxa d’exercici lliure del dret a informar s’obre un espai d’esperança.

 

periodisme;  ètica de la comunicació;  xarxes socials;  còmic; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???