Número 43 (abril de 2015)
El parèntesi de Gutenberg
Sílvia Sivera

El parèntesi de la Setmana Santa permet gaudir d’una processó de lectures pendents i retrobar autors que sovint professen la provocació com a litúrgia intel·lectual. És el cas del llibre que titula aquest article i que el filòsof Alejandro Piscitelli subtitula oportunament com la religió digital en l’era de les pantalles ubiqües. L’autor s’uneix als qui pensen que els cinc-cents anys transcorreguts des de la primera Bíblia de Gutenberg són un mer parèntesi entre el món oral de la llarga història prèvia a l’invent de la impremta i l’oralitat secundària que suposa Internet.

 

La tesi parentètica va ser formulada originalment pel professor Lars Ole Sauerberg, del The Gutenberg Parenthesis Research Forum de la Universitat de Dinamarca del Sud, tot i que ja va ser prefigurada per Marshall McLuhan i Walter J. Ong. Des de la seva perspectiva, es redueix a categoria d’anècdota històrica el període comprès entre finals del Renaixement i principis del segle XXI, en què va predominar el text imprès –i el llibre, específicament–en la producció cultural. Té la seva lògica: què són cinc-cents anys dins la història de més de dos-cents mil de l’Homo sapiens?

 

És més, Piscitelli qualifica el mateix acte de llegir com a “estrany”, atès que durant centenars de milers d’anys ningú no ho va fer. A partir d’aquest raonament, un dels pares de la intel·ligència artificial, Seymour Papert, se situa al final del parèntesi quan afirma que en un futur més o menys proper no ens caldrà pas llegir o, almenys, la lectura no serà l´única via d’accés privilegiada al coneixement.

 

Les noves tecnologies permeten noves formes d’aprenentatge i, posats a emprar les provocacions com a tècnica creativa, podríem arribar a pensar que ens poden fins i tot ‘estalviar’ certs aprenentatges. Per exemple, la sofisticació dels motors de traducció simultània/síncrona, podria posar entre uns parèntesis incòmodes la tasca de les acadèmies d’idiomes?

 

Si la impremta va canviar radicalment l’accés a la informació i el coneixement, de manera inversa, la conversió digital fa que el llibre sigui només una opció més entre moltes altres i, cognitivament, Piscitelli considera impossible separar la forma i la matèria de la mediació.

 

En altres paraules, el llibre, que era en si mateix una autoritat, el símbol del coneixement, de la cultura, ha perdut la solidesa del paper i en l’espai digital el text no és un producte, sinó un procés que es caracteritza per la interactivitat i per un ritme més accelerat de consum i coautoria.

 

Internet estaria provocant una contra-revolució que traeix Gutenberg en lloc de complementar-lo. La majoria de les interaccions humanes tornen a l’estat líquid de converses, síncrones i simultànies, que desplacen l’hegemonia diacrònica representada pels llibres. Paradoxalment, aquests (re)plantejaments líquids de Piscitelli els descobreixo a partir de la lectura del seu llibre sòlid (tot i que cal entendre aquesta crítica com en un parèntesi, atès que l’autor no renega dels formats físics i, com a devot declarat del “sant patró” McLuhan, no pretén explicar res sinó explorar-ho tot). Més combatent amb els nostàlgics del món analògic se situa l’antropòloga Paula Sibilia quan afirma que “la cultura dels llibres no va donar com a resultat un món millor”.

 

És massa d’hora per saber si la cultura d’Internet donarà com a resultat un món millor, però els parèntesis de pensament que obre i tanca Piscitelli apunten que resultarà, com a mínim, en un món diferent.

 

En el llibre parentètic que tanca la trilogia iniciada amb Nativos Digitales (Santillana, 2009) i 1@1 Derivas en la educación digital (Santillana, 2010), l’autor no filosofa només sobre la cultura del llibre, sinó també sobre pedagogia (amb conceptes tan interessants com l’edupunkisme o el polialfabetisme), sobre la crisi de les professions P, dedicades a transformar els altres (Professors, Publicitaris, imPressors, Polítics i Periodistes), sobre el qüestionament radical de les estructures jurídiques que defensen el copyright o sobre el futur de la indústria dels mitjans (que avança que haurà de ser una indústria de creadors, tenint en compte que tota obra de creació és derivada).

 

Malgrat que es tracta d’una lectura pagana, heterodoxa i iconoclasta en molts aspectes, no hi manquen els paral·lelismes religiosos quan s’afirma que la cultura digital és l’única rival actual de la religió com a presència universal (Doueihi, 2010). I com una provocació porta a una altra, això fa pensar en hipotètics parèntesis protagonitzats per ‘déus’ poc qüestionats de l’àmbit de la comunicació actual, ja siguin marques, empreses o persones: el parèntesi de la Coca-Cola, el parèntesi de Google, el parèntesi de Zuckerberg...

 

Caldrà buscar nous parèntesis temporals per anar-hi pensant (...) (...) (...)

 

Per a saber-ne més:

 

Doueihi, M. (2010). La gran conversión digital. Buenos Aires: FCE.

 

McLuhan, M. (1962). The Gutenberg Galaxy: the making of typographic man. Toronto: University of Toronto Press.

 

Ong, W. J. (1987). Oralidad y escritura. Tecnologías de la palabra. Mèxic: FCE.

 

Piscitelli, A. (2011). El paréntesis de Gutenberg. La religión digital en la era de las pantallas ubicuas. Buenos Aires: Santillana.

 

cultura digital; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???