Número 52 (febrer de 2016)
Fotografies que expliquen històries
Amalia Creus

En Un séptimo hombre, John Berger i Jean Mohr narren, en una combinació de text i fotografies, algunes experiències de treballadors emigrants en l'Europa dels anys 60. El llibre, que es va publicar per primera vegada l’any 1973, tenia l'objectiu explícit de mostrar fins a quin punt l'economia de les nacions riques d'Europa havia passat a dependre de la mà d'obra procedent de les nacions més pobres.

Jo em vaig trobar amb Un séptimo hombre quan començava a escriure la meva tesi doctoral i, com gairebé tot el que havia llegit de l'obra de Berger, el llibre em va semblar commovedor; no en el sentit sensibler, del joc fàcil amb les emocions, sinó en el sentit més transformador, i si volem polític, d'allò que ens mou, ens interpel·la i ens inquieta. Sigui com sigui, el fet és que llegir-lo em va ajudar a apropar-me d'una manera més vital a l'objectiu principal de la meva, aleshores incipient, tesi: estudiar els discursos visuals i els imaginaris socials sobre la immigració a Europa. Material no me’n faltava. Era l'any 2003 i les imatges d'immigrants que creuaven l'estret de Gibraltar en embarcacions clandestines estaven a l'ordre del dia. En els diaris, les tertúlies televisives, els telenotícies i les columnes d'opinió abundaven les referències al “drama de la immigració”, un “problema” pel qual diferents actors socials buscaven una solució. 

 

Al llarg del desenvolupament de la tesi vaig tenir l'oportunitat de conèixer en primera persona a alguns d'aquests personatges anònims que apareixien a les portades de la premsa. Homes i dones que havien arribat a Espanya sense visat, sense treball, sense xarxes de suport i que vivien, en molts casos, processos d’accentuada precarietat social. No obstant això, en els seus relats em vaig trobar quelcom més que pèrdua i desarrelament. Aquest quelcom més tenia a veure, per exemple, amb la capacitat d'aprendre de les situacions adverses, de compartir aquest aprenentatge amb els altres, de conèixer noves maneres de marginació però, també, noves formes de solidaritat que emergeixen al veure’s i sentir-se diferent, estrany o estranger. Totes aquestes dimensions de les seves experiències migratòries no eren visibles en els retrats que es publicaven en els mitjans de comunicació. 

 

Molt s'ha parlat del paper que juguen les imatges del sofriment aliè en els imaginaris col·lectius. L'actual guerra de Síria és possiblement un dels exemples més actuals de conflictes que propaguen imatges de dolor i desesperació a les xarxes socials. Molts són els reporters gràfics que, amb les seves fotografies, intenten donar-nos a conèixer la cara més crua d'aquesta guerra, les seves víctimes, els seus botxins, les seves desraons. Imatges tristes que suggereixen una pregunta recurrent: remouen les nostres consciències les fotografies que expliciten el dolor dels altres? I si ho fan, de què serveix?

 

Susan Sontag va ser una de les pensadores contemporànies que d’una manera més contundent va reflexionar sobre l'efecte de les imatges que retraten els conflictes bèl·lics. Les seves paraules, en certa manera, ens eximeixen: “Quan, com a occidental acomodat, no saps el que realment significa una guerra, potser no puguis comprendre del tot la realitat del que estàs veient. Quan els morts no són teus i succeeixen en un lloc remot i llunyà, potser et semblin uns morts menys reals”. Molts autors han afirmat que la cultura audiovisual en la qual vivim immersos està canviant la nostra percepció de la realitat. Sontag va més enllà. Ella sosté que els mitjans ens estan educant en una cultura de la commoció que té efectes anestèsics. Per això, afirma, les imatges que aconsegueixen interpel·lar la nostra creixent tolerància davant el dolor dels altres necessiten ser cada vegada més dures, més dramàtiques. 

 

Sens dubte, hi ha fotografies que tenen el poder de canviar la nostra perspectiva. Imatges que marquen un punt d'inflexió en els debats polítics o en els grans conflictes socials. Fotografies com les que va captar Robert Capa durant la guerra civil espanyola o Eddie Adams a Corea i Vietnam. Del mateix tarannà són les imatges de treballadors immigrants que recullen Berger i Mhor. Hi ha alguna cosa profundament seductora en aquestes fotografies, retrats vívids del sofriment de persones vulnerables que copegen la nostra memòria col·lectiva de manera molt potent. Però en quina mesura, més enllà de fer-nos sentir una profunda indignació, aquestes imatges realment ens informen o ens mouen a l'acció? La resposta no és tan òbvia. En una època de saturació visual i informativa, de violència normalitzada, i en la qual proliferen els clicactivismes i els debats en 140 caràcters, explicar històries que vagin més enllà de la superfície visible dels fets és, possiblement, un dels reptes més importants que, actualment, afronta el periodisme fotogràfic.

 

periodisme;  fotografia; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???