Número 61 (desembre de 2016)
La Sara i la biblioteca que mai no va existir
Sandra Sanz Martos
El passat 24 d'octubre vam celebrar el Dia Internacional de les biblioteques. Missatges a les xarxes socials, activitats per al públic infantil i juvenil majoritàriament, reunions extraordinàries dels clubs de lectura van ser algunes de les maneres de celebrar-ho. Però també hi va haver activitats on es va evidenciar la situació de precarietat en què es troben  moltes biblioteques. I fins i tot es va assenyalar amb preocupació la possibilitat que algunes puguin acabar tancant. Serveixi aquest petit relat, que llegireu a continuació, com a petit homenatge i reflexió sobre el que comença a ser més que una terrible amenaça. 

 

Aquella tarda de divendres la Sara s'adreçava a la biblioteca del seu poble per tornar l'últim llibre de la Tina Superbruixa que havia agafat en préstec feia dues setmanes. Mentalment, anava repassant els títols dels relats que ja havia llegit. Quants em quedaran per acabar la col·lecció? - pensava. Tant de bo estigui en préstec el de la ciutat submergida! -sospirava. Fa un mes que el vull agafar.
 
En tombar la cantonada del carrer Alejandro Estrada va aturar les seves passes. Alguna cosa no acabava d'entendre. Va pensar que s'havia equivocat. Va mirar cap enrere i cap endavant intentant comprovar si aquell era el lloc correcte. I, efectivament, tot semblava estar com sempre. Tot, excepte una cosa: la biblioteca no hi era.
 
Però no pot ser, on és la biblioteca? Es fregava els ulls amb insistència una vegada i altra. Desperta, Sara, desperta -deia fent-se copets a la cara. Però res no canviava. La biblioteca no hi era, on havia estat la seva ubicació en els últims cinc anys. En lloc seu hi havia una oficina de ‘La Caixa’. La Sara va començar a espantar-se, no entenia res. I va pensar de tornar a casa corrents i explicar a la seva mare el que havia passat, però no estava segura de com podria reaccionar, així que va continuar allà dreta, intentant entendre-ho.
 
En una de les vegades que va girar el cap buscant una explicació, va veure el senyor Jaume, el mestre jubilat que cada tarda llegia el diari a la biblioteca. Allà s'estava calentó, i la bibliotecària és molt maca −deia picant-li l'ull.
 
- Senyor Jaume -va dir la Sara. Estic espantada, no sé què ha passat. La biblioteca, no hi és.
- Què et passa, nena? De què parles? Una biblioteca dius? Tu què en saps, d'això! Les biblioteques no existeixen des de l'any 2016. Ni tan sols havies nascut! Aquell últim cop de cua de la crisi va acabar amb les poques que van resistir les retallades del 2013.
- No, no és cert, senyor Jaume. Si ahir mateix ens vam veure allà. Jo vaig anar amb les meves companyes de classe a fer la feina de "coneixement del medi".
- Ja n'hi ha prou, nena. No diguis més ximpleries! Les biblioteques han estat massa importants i sagrades en la història d'aquest país com per fer broma amb això. No t'ho consento! 'Les biblioteques van costar vides! El pla general de biblioteques públiques es va crear en plena Guerra Civil! Aquella dona, Maria Moliner, en fi, no vull continuar-ho recordant, em fa massa mal.
- Em sap greu, senyor Jaume, no vull que s'enfadi. M'agradaria que m'expliqués històries de les biblioteques.
- Mira, nena, no sé què vols. Vols  riure't d’aquest pobre vell?
- De cap manera, senyor Jaume, si us plau, vull saber...
- D'acord, però si t'avorreixes no em deixis a mitges. A veure, per on començo? Pel maig de 1931 “es va crear el Patronat de les Missions Pedagògiques (provinent de la Institució Lliure d'Ensenyament)” (San Segundo, 2000)   al cap d'un mes de proclamar-se la Segona República. Entre les tasques del Patronat hi havia la de crear biblioteques públiques. Un dels seus impulsors va ser el poeta Antonio Machado, el coneixes?
- Sí - va assentir Sara. Continueu, si us plau.
- Molt bé. Continuo. L'any 1935 es va assolir la xifra de més de 5.000. A l'agost de 1931 es va establir “la implantació d'una biblioteca en totes les escoles primàries, que estarien dedicades als nens i també als adults en zones rurals que no tinguessin biblioteca” (San Segundo, 2000)  . “Amb l'aixecament militar del general Franco contra el Govern de la República, les institucions republicanes van continuar lluitant per la cultura i la lectura popular, i fins i tot es va produir un augment de les activitats bibliotecàries” ”(San Segundo, 2000) . Saps el que va ser la Guerra Civil?
- Sí, alguna cosa n'he estudiat i me n'ha explicat el meu avi.
- Això està molt bé. És important no perdre la memòria històrica. “La Generalitat de Catalunya l'any 1937 va crear el Servei de Biblioteques del Front” (San Segundo, 2000)  i “el Govern Republicà va crear al febrer de 1937 el Consell Central d'Arxius, Biblioteques i Tresor Artístic” (San Segundo, 2000)  . L'obra més destacada del Consell va ser el Pla per a una Organització General de les Biblioteques Públiques. Va ser María Moliner qui hi va donar forma. En fi, ja no vull continuar. Me'n vaig, que m'esperen a casa. Tot això em fa posar massa trist.
 
El senyor Jaume va emprendre el camí cap a casa. I la Sara es va quedar allà mateix, quieta sentint-se més trist encara del que ja ho estava. Mirant cap a terra no es va adonar que l’avançava una dona de cabells blancs i pas cansat. Al cap d'una estona la Sara es va adonar de la seva presència. Va córrer cap a ella cridant: Eulàlia! Eulàlia!
 
L'anciana es va girar i va dir:
 
- Què vols, Sara? Què et passa? Sembles espantada
- Eulàlia, la biblioteca no hi és.
- La biblioteca, quina biblioteca?
- La que hi havia on era el banc.
- Sara, però què tens? Aquí no hi ha cap biblioteca. La biblioteca va desaparèixer fa molt i jo la trobo terriblement a faltar. Quan el meu marit va morir, vaig trobar consol allà. M'agradava llegir i, en fer-ho, m'allunyava del meu sofriment i preocupacions, que eren moltes. La bibliotecària va ser molt atenta i afectuosa amb mi.  M'ajudava a buscar els llibres que m'agradaven, em suggeria alguns títols i em portava una tassa de te ben calenta. A casa meva passava molt de fred, perdre al meu marit em va portar a la pobresa i no podia ni pagar els rebuts de la llum. Ah, i el millor de la biblioteca és que podia parlar amb la meva filla que treballa a Alemanya, amb una eina que es deia Skype o una cosa així. Sí, aquella bibliotecària em va oferir un refugi, el més semblant a una llar que vaig tenir a partir de llavors.
- Però, Eulàlia... jo ... la biblioteca.
- Sara, vés a casa i digues a la teva mare que et prepari una til·la, estàs molt nerviosa.
 
La Sara va començar a dubtar de tot i va pensar que potser tenia raó. Així que va dirigir els seus passos cap a casa, però es resistia a creure que estava tan equivocada. Per què ningú la creia? Algú més ha d’haver-se'n adonat. I llavors, va pensar en la seva millor amiga Agnès. Això és! - És va dir- ella ha de recordar-se’n! I abans que acabés aquest últim pensament, va accelerar el pas i va anar a buscar-la a aquestes hores segur que era a casa de la seva tia.
La seva amiga Agnès pertanyia a una família de terratinents molt influent i la seva tia era una dona culta, amant de la lectura que havia fet generoses donacions al fons de la biblioteca. Segur que la podrien ajudar!
 
- Agnès, Agnès, on ets? -cridava mentre tocava amb els artells l'enorme porta de fusta.
- Hola, Sara! Passa! - Es va sentir una veu des del fons de la casa.
- Bona tarda, senyora Amàlia, que hi ha l'Agnès?
- Bona tarda, Sara. Deu ser a punt d'arribar, no trigarà. Què vols? Sembles preocupada.
- No, no, només volia recordar a l’Agnès que demà participem en el "contacontes" de la biblioteca -va dir la Sara sense pensar  el que deia.
- De què parles? Biblioteca, quina biblioteca?  Contacontes? Què és això?
 
La Sara va notar que una suor freda li corria per l'esquena. Se li va fer un nus a la gola i amb prou feines podia empassar-se la saliva. Se sentia trista i angoixada i amb unes ganes irrefrenables de cridar. Però no ho podia fer, alguna cosa no li ho deixava fer. I, de sobte, va sentir la veu de sa mare:
 
- Sara, preciosa, desperta. L'Agnès ha vingut a buscar-te perquè assageu una mica més el "contacontes" d'aquesta tarda. Per cert, que l'he llegit i m'ha agradat molt. Ho heu escrit entre les dues?
 
Asseguda a la butaca, al costat de la llar de foc, la Sara tenia a les mans uns folis arrugats que formaven un quadernet, a la portada es podia llegir: "La Sara i la biblioteca que mai no va existir".
 
Moralitat:  conte o malson, aquesta petita història afortunadament no és real, però posa de manifest les múltiples i valuosíssimes funcions que exerceixen les biblioteques (préstecs, dinamització de la lectura, divulgació, funció social, etc.). I encara que per a alguns reduïts sectors de la societat siguin poc valorades o pitjor encara, pràcticament invisibles, confiem que la gran majoria sapiguem apreciar la seva indiscutible importància i no cometem el terrible error de desfer-nos-en. "Una biblioteca no és un luxe, sinó una de les necessitats de la vida" (Henry Ward Beecher, 1813- 1887). 

Per a saber-ne més: 
 
San Segundo, Rosa (2000). “La actividad bibliotecaria durante la segunda república española”. Primer Congreso Universitario de Ciencias de la Documentación.

 

biblioteconomia;  documentació; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???