Número 64 (març de 2017)
Connectats i enganxats (al telèfon mòbil intel·ligent)
Candela Ollé

 En entrar al transport públic, has mirat mai al teu voltant i has comptat quants passatgers estan amb els ulls clavats a la pantalla del telèfon mòbil? O a la sortida d’una escola, t’has fixat en quants pares reben els fills mentre utilitzen el telèfon? Estem constantment connectats —només ens supera Singapur en nombre de telèfons intel·ligents per habitant—, però podem dir que també estem enganxats? El programa #SalvadosConectados ens serveix per iniciar la reflexió.

Encendre el televisor i sentir el filòsof Zygmunt Bauman preguntar quin és el millor regal que pots fer a la gent que estimes em va enganxar ràpidament al contingut del programa #SalvadosConectados. Per mala sort, quedaven uns pocs minuts perquè arribés al final, així que vaig mirar-lo a posteriori i em va semblar interessant per dedicar-hi l’article.
 
I jo us pregunto: quin creieu que és el millor regal? O per a vosaltres, quin seria el millor regal?
 
La resposta immediata de Bauman va ser (el sacrifici del) temps. Tot i manifestar-se com a no usuari dels smartphones, només per l’experiència i saviesa acumulada, cadascuna de les seves afirmacions ens hauria de servir per reflexionar i fer una pausa de ritme i connexió a la xarxa.
 
De manera resumida, el programa recollia des d'un visionari Steve Jobs que l'any 2007 ja tenia clar que amb un únic aparell, el telèfon, tindríem a l'abast tot allò que necessitem per estar connectats, passant pel testimoni d'una noia adolescent que no concep viure sense smartphone, seguint amb un grup de joves que assisteixen a sessions de teràpia a causa de l'addicció que tenen.
 
A la teràpia i a l'addició m’agradaria dedicar-los algunes ratlles més, ja que el professional que conduïa la sessió afirmava que es considera addicció quan la vida quotidiana està afectada, quan es produeix un canvi en els hàbits com per exemple: el malestar, el nerviosisme o l’estrès i que sempre està promoguda per problemes anteriors. Tot i que és habitual que el perfil sigui adolescent, també hi ha casos, evidentment, d’adults —el mateix Jordi Évole admet l’addicció en el programa a partir dels comentaris dels companys d’equip—. Com a síntesi, l’expert emfatitza que la clau és fer un bon ús del telèfon.
 
Seguidament entraven a escena els pares dels nadius digitals: nens i nois que entre els deu i catorze anys ja tenen el primer dispositiu a les mans. Tot i això, la responsabilitat recau en els adults i és necessari fer pedagogia i informar-los dels riscs de la xarxa. Personalment considero que ens trobem davant d’un fenomen que encara es troba en fase de màxim creixement i no som conscients de fins on pot arribar ni de les conseqüències que portarà a nivell de comportament, relacions socials i salut visual, per mencionar algun aspecte concret. En aquest punt em sembla interessant compartir amb els lectors la nova secció del Mobile World Congress 17 anomenada Youth Mobile Festival que ha servit d’espai de mostra i aprenentatge per educadors i joves sobre l’ecosistema mòbil i les tecnologies.
 
Reprenent el programa, en el darrer bloc (minut 47) entra en escena l’agent més crític i reflexiu amb l’entrevista a Zygmunt Bauman, interessant des del meu punt de vista com a periodista, usuària de telèfon mòbil des dels divuit anys i també com a mare d’un nadiu digital que concep tots els requadres com a pantalles tàctils (des del televisor, passant per un quadre, fins a la tauleta).
 
Bauman fa declaracions en què se’ns defineix com a “constantment disponibles, sense vida privada” i que tenim “por de la solitud, ja que som éssers solitaris en contacte constant” i, a més, que hem perdut el que els sociòlegs anomenen “habilitats socials” com ara el diàleg i, per tant, hem de reaprendre-les de nou. Les dades dels darrers estudis parlen d’una mitjana de 9,5 hores al dia en contacte amb les pantalles, i no amb una altra persona. El mateix Bauman ens alerta de portar "dimonis a les butxaques". A més, insisteix en que les tecnologies donen oportunitats però també fan pagar un preu per utilitzar-les i, per tant, convé posar en una balança de pèrdues i guanys les diferents finalitats i potencialitats de les xarxes socials, entre d’altres.
 
Per últim i no menys important, afegeixo un nou aspecte a la connexió i dependència que podem establir amb aquest telèfon intel·ligent. Com a comunicadors és possible que el “dimoni de la butxaca” se’ns transformi en àngel, ja que les possibilitats de generar continguts periodístics amb el telèfon és i podrà seguir sent una font d’ingressos per a molts periodistes —en parlaré en un altre article—. Es tracta del periodisme mòbil o mobile journalism (MOJO) ben arrelat a fora de les nostres fronteres i que permet, amb una inversió gairebé zero, poder emetre continguts d’alta qualitat.

 

cultura digital;  periodisme;  televisió; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???
Articles relacionats