Número 70 (octubre de 2017)
Contes que compten en moments de descompte
Eduard Farran Teixidó

El Procés i la quasi independència de Catalunya han portat a una eclosió de memes a les xarxes i a un considerable ús de l’humor satíric o absurd en la majoria dels casos. Què fa que una situació de gran tensió social i política empenyi de manera desmesurada aquests tipus de missatges?

En els darrers dos mesos hi ha hagut en les xarxes socials un augment considerable de memes sobre el conegut Procés i la quasi independència de Catalunya. Les ben conegudes unitats teòriques d’informació cultural que es comporten com els gens i que van ser batejades per Richard Dawkins han omplert l’espai virtual de les xarxes socials dels usuaris del nostre país amb una omnipresència difícil d’evitar. Sobretot, aquelles xarxes denominades de missatgeria instantània com Twitter o WhatsApp. 
 
¿Què fa que tot d’un plegat es produeixi una explosió serial de memes altament viralitzats? 
¿Què fa que aquests memes siguin altament humorístics?
 
Per tal de respondre aquestes preguntes podríem emprar diferents disciplines començant per la psicologia de masses, però des de l’àmbit de la comunicació crec que estem sent testimonis d’una tempesta perfecta entre narrativa transmèdia, viralitat i storytelling en el sentit clàssic.
 
Comencem pel darrer concepte, l’storytelling. Contar històries és una de les maneres més eficaces de comunicació entre éssers humans. Les històries uneixen individus, cohesionen cultures i ajuden a memoritzar dades i en faciliten l’expansió. Però, com destaca Núñez, les històries han de tenir certs ingredients específics per tenir èxit, perdurar en el temps i que es vulguin fer córrer en un constant i inacabable boca-orella.
 
Aquestes característiques, segons Fog, Butz i Yakaboylu a Storytelling: Branding in practise les trobem en l’estructura dels contes de fades i són tan eficaces que en els darrers anys han estat adoptades per la comunicació corporativa i la creació de marques des de l’ús dels relats. El missatge, el conflicte, els personatges i la trama determinen, d’entrada, la potència del relat i cal assenyalar que tots aquests ingredients són presents en els fets actuals del procés d’independència de Catalunya. 
 
Però n'hi ha prou amb això per produir una presència tan destacablement massiva de memes humorístics a WhatsApp o Twitter, per assenyalar les dues vies més superpoblades per aquest tipus de missatges? Si bé, realment, en tenen força culpa, no podem deixar de donar un cop d’ull a la viralitat inherent en el procés de transmissió d’aquestes cèl·lules d’informació que reaccionen o semblen reaccionar als dictats que Gladwell va definir en el seu clàssic sobre viralitat (abans d’existir la viralitat), The tipping point. Hi ha una idea simple i senzilla. Un fet rellevant amb una forta càrrega comunicativa. Un context amb una presència ineludible. Però sobretot una gran massa social (de totes dues parts) on els esternudadors, els agents viralitzadors de la informació per la seva capacitat de convenciment (sellers), connexions (hubs) o pel seu reconegut domini de la informació (mavens) es compten per milers. No els falta cap element per ser autèntiques armes d’informació massiva dins el que es coneix com a màrqueting viral, com destaca Sílvia Sivera.
 
Ara bé, si un element acaba d’arrodonir l’anorreadora presència d’aquests missatges és la potència que aporta la narrativa transmèdia alimentada per la facilitat tecnològica de construir missatges digitals de forma ràpida. Els memes són protagonistes d’un moment històric on la digitalització permet transportar i, sobretot, crear continguts de manera ingent. Vídeos, texts i imatges generats, no des de les xarxes oficials, sinó des de la població com a espectadora i patidora de la situació (talment el paper del poble en les estructures narratives del conte).
 
Hi ha una transversalitat entre mitjans analògics i digitals on creixen i ens transmeten les notícies però hi ha una transmedialitat manifesta ja que les històries i els fets que les estructuren passen d’un medi a l’altre, d’un codi a un altre, es multipliquen i donen peu a múltiples follow ups i spin offs en forma de píndoles de comunicació ràpida i explosiva que es retroalimenten en progressió gairebé geomètrica. Transmèdia al més pur estil Henry Jenkins i la seva idea de convergence culture.
 
I l’humor? L’humor és el darrer ingredient però, com el picant en el menjar, un dels més importants. L’humor és la conseqüència de la gravetat de la situació, com el riure nerviós que ens pot sorgir inesperadament en un enterrament. És una catarsi. Un mecanisme que alleugera les situacions tenses. Una eina molt eficaç en la transmissió de relats. Ràpid, contagiós, agradable. Sobretot, en relats concentrats propis de la digitalització. Propis de la cultura pop 2.0 tal com saben les marques que l’utilitzen en publicitat, com destaca Sònia Valiente.
 
La invasió de memes d’humor sobre el tema del Procés sembla respondre a la tempesta perfecta produïda per la unió de tots aquells elements comunicatius que expliquen tantes i tantes coses en l’entorn actual on es mou la comunicació. Però sobretot és la prova fefaent que ja no es pot fer res sense comptar amb el feedback del públic. Així doncs, davant d’aquesta crisi, seiem i relaxem-nos: The show must go on.
 
mitjans socials;  viralitat;  cultura digital; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???