Número 83 (desembre de 2018)
El retrat fotogràfic contemporani de la mà de Laura Pannack
Sandra Martorell

L’storytelling està de moda. Que el fem servir en llengua saxona li dóna eixe punt sexy, però això de contar històries no és pas nou, i no és propi només del màrqueting, la comunicació o la publicitat, sinó que trobem storytelling per tot arreu. També en fotografia, disciplina que des dels seus orígens i de forma més o menys voluntària s’ha dedicat a contar-nos històries i a buscar eixa connexió emocional amb l’espectador. Ho sap bé la Laura Pannack, una contadora d’històries nata que amb la seva Hasselblad 500 ha aconseguit fer-se un lloc entre els retratistes contemporanis de moda, especialment des que guanyés el World Press Photo de retrat en 2010. 

Des del Regne Unit va venir la Laura Pannack per parlar-nos de la seva particular mirada i forma de contar històries a l’hora de fer retrats. El context era la gironina Torroella de Montgrí, el seu cinema (datat de 1925) i el Traveling Light, unes jornades de fotografia analògica que reunien entusiastes d’arreu del món del dispar amb pel·lícula. Amb tot, una aturada en el temps que va servir per parar, allunyar-nos dels quefers diaris i debatre i reflexionar sobre allò humà i diví (sempre i quan allò humà i diví es pogués fotografiar).

 

Foto: Sandra Martorell

 
Sandra Martorell (SM): Quan vas descobrir la fotografia?
 
Laura Pannack (LP): Estava estudiant pintura i vaig començar també a fer fotos. Si bé és cert que el meu pare és fotògraf i potser tenia el background,  no la vaig descobrir fins aquell moment.
 
SM: Sempre analògic?
 
LP: Sí, sempre i per sempre. Fins que mori. (Riu).
 
SM: Bé, en 10 anys tornarem a parlar a veure què…
 
LP: Sí, sí, parlem-ne.
 
SM: I per què dispares en analògic
 
LP: Perquè m’agrada el procés, m’agrada el fet de que sigui tan secret i em fa frenar. 
També perquè m’agrada la relació que es crea amb els models. 
 
SM: Una relació que sovint es crea en el moment mateix de fer la presa fotogràfica perquè molts dels teus models són desconeguts amb què et vas trobant.
 
LP: Alguns els conec, altres els trobo pel carrer perquè duc una idea en ment o em fixo en ells per alguna particularitat, depèn molt de la situació.
 
SM: “Hola, em dic Laura, puc fer-te una foto?” és així de senzill?
 
LP: Sí, així és pràcticament. Explico qui sóc, què faig allà i els argumento per què els vull fer aquella foto en particular. Perquè vesteixen alguna cosa que m’agrada, o perquè estic fotografiant alguna cosa concreta aquell dia, per exemple mares amb els seus fills. No hi ha una fòrmula, no és que preguntis alguna cosa a tots i t’hagin de respondre que sí.
Penso que del que es tracta és de llegir i comprendre situacions amb sensibilitat. Si algú està esperant el bus, doncs l’abordaré de manera diferent que si és algú que té pressa perquè marxa corrents a la feina.
 
SM: Els fas signar algun tipus de document? drets d’imatge?  
 
LP: De nou és una cosa que depèn de les circumstàncies. Cada dispar és diferent. Si he de fer una sessió per a una revista sí que ho fem, perquè se’m requereix des de la revista. Si és un treball personal, com per exemple el que faig al carrer els explico per a què vaig a utilitzar les imatges i sí, sovint els faig signar, no solen tenir problemes amb això. I sempre els agafo les dades de contacte i els envio la foto, ja sigui a través de correu electrònic o xarxes socials, però trobo que és important que ells tinguin les imatges.
A veure, sempre trobes gent complicada que et diu que no ho pots publicar enlloc, o que et demana diners, aleshores tu els hi expliques i si són gent raonable ho entenen. 
De totes formes crec que estan en el seu dret, potser se sentin explotats, o poden pensar que estàs guanyant diners amb la seva imatge tot i que no sigui cert. Aleshores intento negociar i els hi explico. 
 
SM: Per què els teus models han de confiar en tu, fins al punt de mostrar la seva part més íntima? 
 
LP: Penso que per a crear un retrat potent has de tenir una bona connexió amb la persona que estàs retratant. Crec que això és molt més interessant que veure algú com si fos un element del decorat. Ha d’haver una relació a l’hora de dur a terme el procés fotogràfic. Es tracta d’establir certa connexió, sinó seria una mera transacció.
 
SM: Tens una forma particular de fer retrats, molt calms, silenciosos, és això part de la teva forma de contar històries?
 
LP: Per a mi és més un sentiment. M’agrada la forma en què la fotografia m’encoratja, o em fa parar, o quan ella mateixa crea eixe silenci amb la gent que fotografio. Això ve. No obstant no es tracta només de la creació d’una imatge sinó també de la seva interpretació. Penso que la bellesa d'una imatge també va lligada a com la interpretem.  Allò que m'agrada de la fotografia és com de subjectiva és. La forma en què tenim de  triar la narrativa que s’amaga darrere una imatge. Hi ha moltes formes d'interpretar les històries
 
SM: Aleshores fas la foto, contes la teva pròpia història, però deixes la porta oberta per a que la gent faci la seva pròpia interpretació.
 
LP: Exacte.
 
SM: Els teus retrats són retrats, però també autoretrats. Apareixes representada en ells.
 
LP: Sí, per descomptat.
 
SM: Quines són les teves referències?
 
LP: Tot. Podcasts de ràdio, llibres, filòsofs/es, psicòlegs/psicòlogues, fotògrafs/es, pintors/es, il·lustradors/es, tinc moltes referències, en feines com aquesta no pots centrar-te només en la gent que fa el mateix que tu, i gaudeixo molt veient coses diferents.
 
SM: Quina és la foto que t’agradaria fer?
 
LP: M’agradaria fer la foto que li pogués canviar algú la vida. Per a millor, evidentment.
 
fotografia;  esdeveniments; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???