Immobilitat urbana

El pitjor escenari en què es pot trobar la mobilitat urbana no és cap dels que hem viscut al llarg dels anys: el trànsit viari a causa de la saturació de vehicles en l’urbs, el mal disseny de les vies urbanes o la falta de finançament del transport públic. El veritable límit es troba en la prohibició de moure’s per la ciutat. El grau zero de la mobilitat, la seva fi. Circulació 0.

Aquest text s'està escrivint en el moment d'una situació límit a escala global. S'està elaborant en temps real al costat de la història que narra, en el temps exacte d'una de les primeres pandèmies globals de la nostra era. Entre moltes altres coses, s'ha prohibit sortir al carrer, es recomana no moure'ns per la nostra ciutat, excepte per a algunes activitats concretes. Què és una ciutat sense gent al carrer? La ciutat és una infraestructura artificial que es va dissenyar per ser circulada. Les imatges que podem veure avui dia representen la desnaturalització de la idea de ciutat contemporània. El disseny assumit per a la ciutat ha perdut sentit i els nostres cossos han de reconfigurar la seva mobilitat. Hem de començar amb la nostra desconnexió amb aquests milions de vehicles que feien extensible el nostre desplaçament en l'asfalt.

#JoEmQuedoaCasa és l'eslògan que anuncia la immobilitat urbana, és una norma, és una ordre, en principi pel bé de totes les persones. Si no fos pel fet que aquesta immobilitat es deu als motius conjunturals que coneixem, podríem dir que estem en un estat d'ocupació militar i policial. En principi aquesta no és la situació però ens serveix per imaginar, mínimament, un cop d'estat d'aquests que passen lluny de les nostres fronteres i als quals no dediquem gaire temps en la nostra ment. Igualment, aquest fenomen ens acosta en certa manera a la frustració de persones que no poden sortir al carrer per motius físics, psicològics o polítics.

En una altra visió d'aquest paisatge, no es pot dubtar de la fosca bellesa de les paradoxes. La immobilitat urbana deixa espai novament a la natura, a l'aire net, al so no industrial. La prohibició de l'ús de vehicles mostra els possibles camins en la lluita contra el canvi climàtic, aquest problema enorme que ara està anestesiat per la conjuntura vírica. El problema d'aquesta bellesa és que aquest fenomen, per desgràcia, és un símptoma d'un mal funcionament de les ciutats, és una anomalia que l'economia hipercapitalista castigarà. La mobilitat urbana, per al capitalisme, més que un dret humà és economia pura i sense ella el sistema s'estanca. L'aire es neteja proporcionalment a la creixent gravetat de l'economia local. Més mobilitat = més contaminació. Menys mobilitat = menys contaminació. Equacions complexes i innegociables. La mobilitat urbana és consum per al sistema, consum de tot: petroli, actuacions, asfalt, semàfors, cossos, ments, etc.

Pel que sembla som en un atzucac. Es desitja el retorn a la normalitat i aquest retorn ens portarà entre moltes coses a tornar a contaminar sense límits l'aire que respirem. Hem començat en el segle xx un camí sense retorn cap a la hipermobilitat i no sabem com baixar el ritme sense que l'economia es desplomi. Seria injust promulgar que d'aquesta situació «n'aprendrem bones lliçons», perquè hi ha gent que ho està passant molt malament i caldria preguntar-li què n'opina, d'aquesta sentència. Per desgràcia les lliçons de moral i autoajuda estan lligades a la classe social. Això ha estat així eternament.

Redissenyar la mobilitat urbana a partir d'aquesta crisi

Els nostres cossos i ments per una vegada en la història poden sentir simultàniament símptomes semblants a la resta de la població. Som una comunitat connectada pel desconcert. Això pot ser un bon moment per pensar en la mobilitat a partir de línies que hem ignorat històricament:

1. Enfocada a persones amb diversitat funcional.

2. Enfocada a persones d'edat avançada.

3. Pensada per a famílies monoparentals amb infants.

4. Pensada per a persones amb problemes d'exclusió social i política.

5. Pensada en cas de col·lapse de la sanitat pública.

6. Projectada de manera comunitària i no individualista.

7. Enfocada al no augment de la velocitat.

El fet de dir que la crisi afecta tota la població és un exercici acotat. Realment ens afecta a diferent nivell. Ara mateix tenim temps de reflexionar en aquests punts perquè la velocitat de les nostres vides ha baixat. A data d'avui és impossible que la nostra quotidianitat no es vegi afectada per aquest tema. És important entendre que la mobilitat urbana és només una part de l'engranatge d'aquest món hiperconnectat i per tant s'ha d'analitzar de manera orgànica juntament amb de les problemàtiques dels nostres temps.

• La mobilitat urbana s'ha de redissenyar per a aquest món actual, que és finit i que ens mostra molts signes de crisis.

• Els nostres cossos són susceptibles de tornar-se fràgils davant els grans canvis econòmics i naturals que es dibuixen a la nostra cara.

• L'individualisme i la competència entre iguals ja no és suficient per sobreviure. Ja no n'hi ha prou amb dissenyar l'acte més veloç per a un sol home reeixit.

• Els cossos invisibles (dels desposseïts) que abans ignoràvem ara són el mirall d'un possible futur propi que es pot encarnar en qualsevol moment.

El que és una realitat contundent és que la nostra mobilitat física s'ha desmaterialitzat en bits. En aquestes setmanes hem començat a viure la telemobilitat per la xarxa, els nostres cossos viatgen però sense activar les nostres extremitats corporals. Al mateix temps, en algunes ciutats ja es veuen drons teledirigits per la policia, anunciant les mesures de seguretat urbana. Estem coneixent un nou urbanisme en xarxa, sense tocar el físic. La nova frontera entre les persones és l'acte de no tocar-se.

Podem usar com a metàfora aquest metre de distància de protecció que hem de conservar entre els cossos, per acostar-nos (en compromís) a un metre de distància dels problemes socials dels quals hem fugit o ignorat en les nostres vides. Si ens acostem a un metre de distància a escoltar els que estan patint, seria el més a prop que hem estat mai d'entendre altres persones fora del nostre cercle social. Un metre de distància pot ser un abisme o només dos passos entre persones. Segurament sortirem reforçats d'aquesta crisi i amb noves idees per redissenyar la mobilitat urbana, comunitària, econòmica i de cures mútues. Ara ja sabem, davant la nostra arrogància històrica, que totes les persones són fràgils i susceptibles de quedar immòbils. Totes i tots tenim ja la prova d'això: on? En l'aire que respirem.