Les revoltes als països àrabs poden també explicar-se, quasi a temps real, des del punt de vista dels fluxos d'informació que hi han tingut lloc: a l'inici la gran quantitat d'informació emesa per Wikileaks i en el procés des del punt de vista de la censura que s'ha provat d'aplicar.
Una definició clàssica de la Societat de la Informació és la que la descriu com una societat postindustrial en la qual la informació i les seves tecnologies esdevenen, estan esdevenint o esdevindran (segons la visió més o menys optimista) el principal motor econòmic i social. Després dels darrers esdeveniments que han tingut lloc als països àrabs caldrà també que considerem sempre i afegim, potser, que també esdevenen un motor polític.
És cert que les revoltes reeixides o les incipients als països àrabs es poden analitzar des de factors econòmics, polítics i fins i tot religiosos. Crisi, manca de llibertats democràtiques i biaixos religiosos converteixen el Mediterrani Sud, la resta del Pròxim Orient i la Península Aràbiga en un lloc procliu a sacsejades socials i polítiques. Recordem que es diu també, tradicionalment, que la “informació és poder”. En aquest cas, caldria també afegir que pot ser canvi de poder.
Ara bé, avui, en aquest meu primer article a COMeIN, voldria reflexionar sobre com aquests canvis poden ser també visualitzats des del punt de vista dels fluxos d'informació que han tingut lloc.
Durant els tímids inicis de les revoltes a Tunísia i Egipte es parlava molt de la autoimmolació d’alguns ciutadans, seguint a Mohamed Bouazizi, com a guspira de les revoltes, però a poc a poc es va començar també a assenyalar Wikileaks com a catalitzador. Wikileaks, i el seu “alliberament massiu d'informació” (deixem-ho per a un altre article), ha significat una gran flux d’informació lliurada a la societat, amb massa poc temps per a la seva digestió i anàlisi. En aquest fet, hi havia un risc real d'infoxicació, que la pròpia Viquipèdia (que estan d'aniversari, el desè) defineix, com a excés d'informació que provoca en el receptor una incapacitat per comprendre-la i assimilar-la, per prendre una decisió o per romandre ben informat sobre un tema concret. Els paquets informatius subministrats als mitjans de comunicació van permetre per això un filtratge mitjanament acurat.
Així, si bé la primera onada d’informació (aquests dies emprar tsunami com a metàfora és massa macabre, i no l’emprarem) va afectar la guerra d’Iraq i els Estats Units, en la segona onada la informació, relació i comunicació entre serveis diplomàtics va oferir, a ulls dels ciutadans, sorpreses importants: les relacions reals amb Israel, les pitjors relacions amb Iran, i el sovint doble raser d’informació, a nivell oficial i a nivell intern. Sigui guspira o catalitzador, certament ha tingut els seus efectes per a generar malestars socials i polítics.
Des d'un altre punt de vista, ara com a control, un cop iniciades les revoltes, més massives, o menys, el qui tenia el poder ha provat de blindar la informació per a empetitir l’abast o directament desinformar (un políticament correcte verb per no dir mentir). A partir d’aquí, prenem la frase de Manuel Castells, quan diu que “des d’un punt de vista tècnic és certa la cèlebre afirmació de John Gilmore segons la qual els fluxos a Internet interpreten la censura (o intercepció) com una errada tècnica i troben automàticament una ruta diferent de transmissió del missatge”.
En termes de censura a la xarxa, tradicionalment hi ha hagut diversos països com a exemples en sentit negatiu. Xina per la seva Great Firewall (joc de paraules parafrasejant la gran muralla), Cuba per la seva selectivitat a l’hora d’oferir accés i Corea del Nord per la seva simplicitat (si no hi ha xarxa, no cal censurar-la). Tristes formes de voler controlar uns fluxos d’informació que aconsegueixen arribar, potser més amb comptagotes però arriben.
En el cas que ens ocupa, alguns governs, com a Tunísia o bé a Egipte van provar de censurar la informació, tot i no saber interpretar acuradament l’efecte del mitjà transestatal Al-Jazeera per tal d’explicar allò que estava succeint. Primer els mitjans de comunicació, després les xarxes socials com Twitter i Facebook i finalment els propis mòbils van anar sent censurats per tal d’aturar un flux d’informació que trobava formes d'arribar al seus ciutadans. Cal dir, també, que l'efecte internacional és multiplica i els posseïdors de blocs i altres eines, acaben essent els franctiradors (i herois) anònims per a donar informació real del que està succeint.
En definitiva, en un món global, però, i tal com deia Gilmore, la informació ha trobat, com gas en expansió, els seus marges per on escampar-se. La resta de països àrabs tenen protestes més o menys reeixides i la gestió de la transparència informativa (no només comunicativa) esdevé un problema per als nous governs. Podran o sabran mantenir els estats d’ànim que els ha dut a al poder els nous dirigents? És un dubte raonable, però el que és segur és que la informació que ha fluït abastament no es pot constrènyer altre cop fàcilment.
Finalment, doncs, els fluxos d'informació i la informació accelera i promou els canvis, i estudiar-los permet, també, fer una bona anàlisi de la història i els esdeveniment, encara que siguin contemporanis i a temps reals. O com podríem dir a Twitter, #infopower.
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. Països àrabs: fluxos d'informació que generen revolucions. COMeIN [en línia], maig 2011, núm. 1. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n1.1103
