Dir que els processos de globalització i digitalització estan provocant canvis radicals en les formes d'aprendre és, a dia d'avui, poc més que un lloc comú. Tampoc és cap novetat que, en el marc de les nostres societats en xarxa, l'abundància i el desordre de la informació conviuen amb la proliferació de dispositius, espais i estratègies personals per a la producció i la difusió del coneixement que circulen més enllà dels murs de les institucions educatives.
Sense anar més lluny, plataformes com YouTube, moviments com l’Edupunk, iniciatives com la Universitat Peer to Peer (P2PU) o propostes conceptuals com Invisible Learning ens conviden no solament a reconèixer la creixent presència de processos d'aprenentatge no formal que es produeixen socialment, sinó que ens afronten a la gran paradoxa que suposa educar les societats 2.0 amb un sistema educatiu pensat per a l'era industrial.
Però, quines qüestions importants planteja aquest escenari per a aquells que ens dediquem al món de l'educació superior?
Si tenim en compte que gran part de les habilitats i competències tècniques que avui coneixem i utilitzem seran possiblement obsoletes en un futur bastant pròxim, el repte educatiu al que s'enfronta la universitat provoca vertigen. Què podem o hem d'ensenyar a aquests joves, nadius digitals, en l'era del canvi constant i la col·laboració sense fronteres? Quines habilitats i competències socials són necessàries per a desenvolupar-se en un món on, com suggereix l'antropòleg argentí Néstor García Canclini, la desconnexió s'imposa com una nova forma d'exclusió social?
Sembla que el nou gran repte de l'educació superior és ajudar a formar persones capaces d'adaptar-se a dinàmiques i relacions laborals que estan canviant profundament el propi sentit del treball. No és necessari retrocedir massa en el temps per a trobar-nos amb generacions per a les quals la vida laboral es dibuixava com una línia recta; una carrera construïda al llarg de tota una vida. No obstant això, en temps de globalització i treball flexible, de projectes a curt termini i canvis tecnològics que ràpidament tornen obsolets coneixements i maneres de fer, la idea d'una identitat professional estable dóna lloc a narratives professionals molt més fragmentàries. En la societat digital el nou subjecte professional és el que s'adapta millor a dinàmiques multi: multitàrea, multifeina, múltiples espais virtuals i reals de relació professional. És, com assenyala John Moravec, un temps propici a identitats professionals fluides, un temps per a knowmads, els nòmades del coneixement.
El terme resulta tant gràfic com divertit. Per a John Moravec –investigador de la Universitat de Minnesota– un knowmad és algú innovador, imaginatiu, creatiu, capaç de treballar amb pràcticament qualsevol persona, en qualsevol lloc i en qualsevol moment. A diferència de la societat 1.0, quan la industrialització requeria treballadors situats en un lloc determinat per a poder desenvolupar un treball o unes funcions molt concretes, Moravec ens recorda que les ocupacions associades als treballadors del coneixement s'han tornat molt menys físiques, quelcom que, com assenyala aquest mateix autor, té molt a veure amb les tecnologies que fan possible realitzar el nostre treball de manera remota. Aquesta creixent mobilitat, afirma, està generant noves oportunitats.
Però, estem sabent aprofitar-les? Diversos estudis han assenyalat que bona part de la desmotivació que arrela a les aules prové d'una profunda desconnexió entre el que els estudiants fan dins dels espais educatius formals i el que fan fora d'ells. Aquest distanciament s'entén millor vist en perspectiva. En bona mesura, la reacció del sistema educatiu als nous escenaris de la societat digital s'ha traduït en un moviment cap endins, sigui a partir d'incorporar noves tecnologies a les aules (moltes vagades des de perspectives tecnicistes, amb poc valor pedagògic), sigui a partir de la regulació de processos informals que perden sentit encaixats en una estructura de funcionament formal.
Amb tot, en un moment en què les fronteres i jerarquies entre llocs i maneres d'aprendre es desdibuixen, resulta urgent buscar metàfores que ens ajudin a parlar de l'educatiu des d'una lògica una mica més transgressora. La noció d'educació expandida (terme proposat pel col·lectiu Zemos98) és un altre exemple de les propostes que s’adhereixen a aquesta tònica. Expansió com a un moviment inclusiu, un mirar cap a fora; com una invitació a prestar atenció al que passa més enllà dels murs de la institució; a transgredir visions que connecten l'aprenentatge a la gramàtica tradicional de l'aula, centrada en la transmissió (l'educació bancària, de la qual tant ens va parlar Paulo Freire).
L'actual conjuntura digital podria representar una nova oportunitat per a repensar el binomi educació i canvi des d'una perspectiva més inclusiva, més social, menys jeràrquica, més centrada en el compartir. I, per descomptat, sense oblidar la seva posada en pràctica. Sobre això anirem parlant en pròxims COMeIN...
Citació recomanada
CREUS, Amalia. Llicència per a transgredir: reptes educatius de la societat digital. COMeIN [en línia], octubre 2011, núm. 4. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n4.1116
