Número 4 (octubre de 2011)
Lady Gaga, el videoclip musical i la cultura postmoderna
Gemma San Cornelio

El videoclip musical ha estat un gènere que des de sempre m'ha interessat per diferents motius, no només per la posada en imatges de la música pop, sinó especialment per ser un dels pocs reductes per a l'experimentació audiovisual, a mig camí en molts casos entre la publicitat televisiva –l'espot– i la vídeo creació, en el sentit més artístic. En l'actualitat, malgrat l'auge experimentat pel videoclip musical en Internet –especialment referent a la producció audiovisual casolana, i muntatges semiprofessionals– cal reconèixer que el videoclip musical comercial, al més pur estil MTV, no està en els seus millors moments. En les llistes de reproducció de les cadenes musicals abunden fórmules preestablertes i esgotades com la representació d'actuacions, on es prioritzen les coreografies i les actituds xulesques dels cantants de hip-hop –en alguns casos acompanyats de dives com ara Jennifer López o Rihanna– en entorns ostentosos i carregats de daurats que destaquen sobre atmosferes fosques. De totes maneres, cal reconèixer que malgrat aquesta aparent homogeneïtat en els estils audiovisuals del videoclip, hi ha algunes excepcions que recorden els bons temps d’aquest gènere en els seus inicis en els anys 80, així com el seu renaixement en els primers anys 2000.

No obstant això, algunes vegades la pretesa originalitat no ho és tant com pogués semblar. Un dissabte al matí de fa uns mesos vaig connectar, com faig bastant sovint, el canal de la MTV just en el moment en el qual s'emetia el videoclip de Lady Gaga “Born this way”. El primer que em sorprèn és que la música que apareix en la introducció (un llarg speech de la cantant) és la que acompanya els títols de crèdit de la pel·lícula Vértigo d’Aldred Hitchcock. Interessant –penso. Poc després apareix un prisma –similar al de la portada del disc dels Pink Floyd The dark side of the moon– però invertit, a l'estil feminista. Bé, –em dic– es tracta d’homenatges a determinades formes de cultura popular. No obstant això, el que aconsegueix deixar-me totalment perplexa és l'aspecte que presenta la cantant, lluint sengles protuberàncies en el seu front i els seus muscles, absolutament idèntiques als implants que es va realitzar Orlan a principis dels anys 90, en la seva sèrie d'intervencions quirúrgiques-performances “La Reencarnació de Saint Orlan” on la pròpia artista experimentava en la seva pròpia pell la juxtaposició dels diferents cànons de bellesa femenina al llarg de la història de l'art (les protuberàncies van ser inserides en una de les seves últimes operacions a Tòquio). La diferència amb Lady Gaga és clara; la tecnologia emprada per la segona és el retoc digital, mentre que la primera s'opera la cara (bé és cert que Orlan en els últims anys ja experimenta amb el retoc digital en lloc d'actuar sobre el seu cos). També pren d'aquesta artista el tall i color de cabell amb metxons blancs i negres amb el qual apareix moltes vegades la cantant.

 

La resta del vídeoclip transcorre en una atmosfera opresiva i plena de barroquisme i excessos visuals, on té lloc una espècie de part múltiple plagat de referències a allò deforme i monstruós i que ens recorda tant pel·lícules de gènere com Alien o Matrix, com a treballs de vídeo creació contemporània com Cremaster de Mathew  Barney.

 

No obstant això, no és la primera vegada que Lady Gaga regira en els calaixos de l'art contemporani per teixir el seu canviant aspecte; la cantant ja havia aparegut en la gala dels premis MTV de 2010, amb un vestit fet de carn, mateixa idea utilitzada per diversos artistes contemporanis de l'àmbit de la performance en els anys 70, com Marina Abramovich o Hermann Nitsch. Així doncs, es podria entendre que la identitat creada per la cantant és un clar exemple de pastitx postmodern on s'acumulen referències múltiples i constants tant a artistes contemporanis com a altres creadors de la denominada cultura de masses. Si tot és prestat del passat, de què ens escandalitzem, llavors?

 

Al mateix temps, hi ha diversos aspectes interessants del fenomen: el primer, al meu entendre, és el contrast entre el tipus d'estètica triada –l’escatològic i el monstruós– i la seva intenció transgressora amb el tipus de música extremadament convencional i comercial que la cantant practica, d'estil alegre i festiu majoritàriament (almenys en el cas de Marilyn Manson hi havia una certa intenció fosca en l'actitud del cantant, d'acord amb la seva estètica.

 

En segon lloc, com apuntava anteriorment, és molt destacable el paper que juguen els video clips i altres productes audiovisuals en la configuració de la seva estètica i la seva identitat, permetent determinats efectes i trucatges que en directe no es poden aplicar, com per exemple, les protuberàncies per sota de la pell. Per tant, la identitat de la cantant resulta indissociable dels mitjans que utilitza per a la seva promoció i expressió, entre ells el videoclip musical. Aquesta és una idea també present en altres cantants i grups sorgits en els últims anys, com Gorillaz, on la identitat del grup es forja a través d'uns personatges de còmic, que només es poden veure en acció en els videoclips musicals. Però aquesta és una altra història, per a un altre article.

 

cultura digital;  entreteniment;  televisió; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???