Hi havia una vegada...

Fa algun temps els telèfons tenien disc, els mapes eren grans fulls de paper que es doblegaven, la música es reproduïa en cintes i vinils, i els disquets eren els nostres dispositius per emmagatzemar dades. Com una gran fàbrica de nostàlgia, els artefactes tecnològics es tornen obsolets cada vegada més ràpid i, en aquest procés de canvi, canvien també les nostres formes de pensar, de relacionar-nos i d'aprendre.

Hi havia una vegada... les tecnologies del passat (Il était uneix fois ... els technologies du passé) és el petit experiment del periodista canadenc Jean-Christophe Laurence, que ens convida a mirar com un grup de nens intenta esbrinar per a què serveixen alguns aparells del passat recent: la Game Boy Color, un cartutx de ColecoVision, un disquet de 3,5 polzades...

Divertit, encara que una mica previsible, Hi havia una vegada... m'agrada com una metàfora de la constant transformació de la quotidianitat. A més, em planteja preguntes: si, en bona mesura, el sentit de la educació està en formar les generacions que es faran càrrec de construir el nostre futur, quines experiències d'aprenentatge seran significatives per a nens i joves que han nascut i crescut en una galàxia digital que molt poc té a veure amb l’era Gutenberg?

Els nens que apareixen en el video de Jean-Christophe Laurence viuen i aprenen en un context on la cultura material es transforma d'una manera vertiginosa. Però, més enllà de l'aparició o desaparició d'artefactes, el canvi tecnològic genera vincles i relacions socials que troben poc ressò en les formes de comunicar i generar coneixement que compartim els immigrants digitals, i per això requereixen noves maneres de pensar l'educació.

Com va assenyalar Marc Prensky, els joves d’avui són nadius de la llengua digital, han crescut amb els videojocs i amb Internet, i això té un efecte contundent en la manera en què aprenen. Per exemple, és una generació que viu de forma natural els processos de lectoescriptura instantània i participativa, i que està acostumada a la comunicació que flueix en pantalles i en entorns transmedia. Aquells que, no fa tant de temps, hem viscut l'educació basada en el text, ens trobem ara davant de joves inquiets que manipulen tota mena d'artefactes sense necessitat de manual d'instruccions: prefereixen assaig i error, intuïció i experimentació, touch and get it.

Hi haurà qui digui que els e-books i les imatges digitals no tenen el mateix encant que els llibres de paper i els vells àlbums de fotografies. Hi estic d'acord (és el que té fer-se gran). Però també sé que, més enllà de la nostàlgia, res tornarà a ser com ho vam conèixer i que, si som capaços d'innovar, tampoc l'educació.