Per garantir un funcionament adequat i segur de les entitats financeres és important i urgent replantejar-nos algunes premisses del seu funcionament. En aquest sentit, no es pot oblidar que el productes financers són intangibles que transporten informació, i on la confiança dels implicats i la seva capacitat per a prendre decisions són imprescindibles.
“Que n’aprenguin!”, va dir un famós president del Barça en època d’èxits esportius. N’aprendrem? És la qüestió que ens hem de plantejar davant els fracassos financers dels darrers anys.
En termes generals, no sembla que les turbulències i els ensorraments que s’han produït des de 2008 cap aquí hagin portat a replantejar en profunditat de forma efectiva el funcionament del sistema financer global. Autors com Max Otte sostenen que, després de la primera gran sotragada el 2008 als Estats Units, un cop injectats diners públics en les entitats “sistèmiques” en perill imminent, es va continuar funcionant sota els mateixos principis.
Una de les facetes d’aquest assumpte és la gran complexitat que el sistema financer ha assolit, tant des del punt de vista dels usuaris com dels gestors, amb el consegüent augment de la incertesa i la desconfiança. Això ha afectat la capacitat de presa de decisions d’uns i altres. I ha afavorit comportaments de fugida endavant o de passar-se de llestos, que haurien estat més difícils amb un sistema sota regulacions més clares i transparents.
Per exemple, els que tenim certa edat recordem encara l’època en què els productes financers eren computables. Com a client, si volies més interès havies de dipositar els diners a un termini més llarg i posar una quantitat mínima més gran. Podies estar-hi més o menys d’acord, però sabies a què jugaves. Tenies un marc per a prendre decisions segons les teves circumstàncies i segons el teu caràcter. A hores d’ara, els productes d’estalvi i els seus noms varien contínuament. A més, sota el glamur d’un determinat nom hi ha condicions difícils de copsar i subjectes a incerteses diverses. Això ha arribat a extrems còmics quan t’ofereixen un producte a un any que et proposa donar-te, o bé un interès llaminer si l’IBEX 35 queda per sobre d’un determina topall, o bé un 0% si no s’assoleix aquest topall. I això s’ofereix a usuaris particulars, la majoria dels quals tenim una idea vaga del que és l’IBEX 35, i ja no diguem respecte a predir-ne valors. La situació no és tan còmica si acceptes un producte com les anomenades accions preferents. O si signes segons quina hipoteca.
D’altra banda, en la pròpia gestió interna del sistema financer es juga amb combinacions complexes de productes inexistents fa uns anys. Així, un conjunt d’hipoteques i altres deutes pot ser paquetitzat i comercialitzat d’una entitat a altra, per tal de facilitar-ne el fi i finançament i millorar-ne la gestió de riscos. La idea de partida no era dolenta, i podia donar més marge de maniobra al conjunt del sistema per a assumir compartidament el risc, tot combinant els previsiblement bons pagadors amb els altres. Però la seva utilització massiva, i l’encadenament de vendes i revendes d’aquests paquets entre diferents entitats, van comportar que els propis gestors perdessin la noció dels productes en joc i del risc consegüent que assumien.
Quina és l’opció? Tornar enrere 25 anys? No. Hi ha algunes línies de futur que podrien millorar les coses.
D¡entrada, els productes d’estalvi o de crèdit per a l’usuari final, haurien d’estar clarament etiquetats i tipificats. Els noms comercials poden continuar sent glamurosos i el contracte que se signi incloure lletra petiteta, però tot incorporant una classificació clara i un checklist de les seves característiques bàsiques, i si s’escau algun advertiment puntual. I tot això aplicable a qualsevol producte de qualsevol entitat. Pensem, per exemple, en els medicaments: ens pot costar de llegir-ne un prospecte, però té una determinada estructura i una nomenclatura que, si més no, donen orientacions clau al personal sanitari i als pacients.
A més, les proves prèvies –amb una combinació d’experimentació controlada i simulació computacional– de l’ús massiu en condicions reals d’un determinat producte financer haurien d’esdevenir estàndards. Si formen part dels procediments normals en el disseny d’un nou medicament o d’un nou model d’avió, per què no en el cas dels productes financers? S’entén, evidentment, segons les característiques específiques d’aquests productes.
I d’altra banda, caldria reforçar els sistemes de traçabilitat, de report voluntari i anònim a una autoritat independent en cas d’incidències menors o detecció de riscos potencials, i els procediments i criteris per a facilitar la investigació en cas d’incidència major. També en aquests aspectes, del sector de l’aviació civil se’n podrien extreure idees interessants.
Iniciatives com aquestes són dignes de consideració i, de fet, estan sent considerades per part de la comunitat científica. No es tracta simplement de clonar al sector financer procediments propis d’altres sectors o disciplines. Però sí d’aprofitar el que la ciència ha après els darrers anys, aplicat fins ara a sistemes complexos com la xarxa Internet o a ecosistemes (com els estudiats per Ricard Solé), al servei d’una reformulació profunda del sistema financer, que també és un sistema complex.
Ara bé, la ciència i la tecnologia serviran de poc sense reforçar la noció de responsabilitat. Hem d’investigar a fons com hem arribat fins aquí i extreure’n totes les conclusions per actuar en conseqüència, si no volem que el futur sigui una lamentable repetició del passat.
Per saber-ne més:
Otte, M. (2010). El crash de la información: los mecanismos de la desinformación cotidiana. Barcelona: Ariel.
Solé, R. (2009). Redes complejas: del genoma a Internet. Barcelona: Tusquets.
Citació recomanada
COBARSÍ-MORALES, Josep. Sistema financer: n'aprendrem? COMeIN [en línia], juny 2012, núm. 12. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n12.1247
Josep Cobarsí-Morales Professor dels Estudis d'Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la UOC
@jcobarsi
