Capaç de planejar molt alt i de bec poderós, així ha resultat ser també el particular corb que ha niat en el Vaticà i del qual parla aquests dies la premsa. La peculiaritat d’aquesta espècie ha residit més aviat en la seva capacitat per aconseguir fer públics alguns dels documents de la Santa Seu. Però en la història del periodisme aquest no és l’únic episodi de filtració i, com no podia ser d’una altra manera, la polèmica està servida: la generada entorn del contingut revelat i la que posa en qüestionament l’ús de la tècnica i la labor desenvolupada pels mitjans en donar-hi cobertura.
Una vegada més el món animal cedeix la seva terminologia per rebatejar al tradicional talp, exemple de l’originalitat al servici de l’anonimat. Darrere, en un racó de la nostra memòria, queden ja les antigues goles profundes. El que es continua practicant és el leak, la filtració, amb algunes novetats pròpies de l’aplicació de les TIC i, amb el seu ús, es continuen obrint vells debats sobre la seva aplicació i la difusió de la informació obtinguda a través d’aquesta.
La història del periodisme està marcada per grans casos, escàndols molts d’ells destapats per mitjà de la filtració. Des del famós Watergate, passant per casos més pròxims geogràficament, com el dels papers del Cesid o el cas GAL, fins a arribar al més recent Vaticanleaks, on s’ha fet públic el contingut de documents secrets com ara correspondència o cartes confidencials dirigides al Sant Pare.
A través d’una filtració, una font activa facilita informació que es mantenia oculta o secreta. Encara que pot ser útil per engegar una investigació posterior una vegada contrastades les dades a què es dóna accés, una altra de les característiques de les filtracions és l’interès de la font i la voluntat que la seva identitat romangui en secret. En “Periodismo de filtración, periodismo de investigación”, el professor José María Caminos ja es plantejava una sèrie de qüestions entorn de l’ús de la filtració en la professió periodística. Quinze anys després de la publicació del seu treball, algunes d’aquelles qüestions segueixen encara vigents, en especial les vinculades amb la identificació de la font, la motivació que hi ha darrere i el risc que assumeix el reporter que ho publica perquè haurà de verificar tota la informació per fer front a la manipulació i l’engany. La investigació periodística que ha d’acompanyar a una filtració requereix molt esforç, temps i dedicació. Els mitjans ho saben i han aprés a dosificar la informació que han descobert i, com si d’una novel·la es tractés, van publicant capítols per entregues. En altres casos pot ser la font la que marqui el tempo. Amb això es genera una espectacularització de la informació en mantindre en l’audiència la intriga, el suspens i la sorpresa.
La filtració informativa també ha experimentat la revolució de la comunicació digital. En un context on es facilita la major participació de l’audiència i en el que resulta més senzill mantindre l’anonimat no sorprèn que s’hagin establert espais on l’usuari pot enviar documents de manera directa. L’exemple més clar i també el que més ha destacat és WikiLeaks. Creat el 2006 i fins al seu actual bloqueig i suspensió d’activitat, ha adquirit gran popularitat gràcies als casos sobre els quals ha facilitat informació. Els periodistes Javier Vidal i José Romero Portell ho descriuen com un espai de denúncia social i citen alguns exemples sobre les filtracions que s’han donat a conèixer per mitjà d’aquest portal: el cas de l’empresa Trafigura, “secretos de la guerra de Afganistán”, “conversaciones del 11-S”, etc. Amb el famós cablegate, i amb l’objectiu d’aconseguir major impacte en l’agenda pública, s’estableix una col·laboració amb diferents mitjans de comunicació per a la difusió dels documents obtinguts. En concret van ser El País, Der Spiegel, Le Monde, The New York Times i The Guardian, grans referents de la premsa internacional, que a més es van posar d’acord per a la publicació simultània d’informació. Les clau d’aquesta col·laboració i dels papers filtrats en aquella ocasió, encara es troben en “Las revelaciones de Wikileaks” en Elpaís.com. És un cas difícil d’enquadrar en les pràctiques o teories periodístiques tradicionals, segons afirma l’investigador Manuel Santiago de Freda en un article sobre WikiLeaks abordat des de la perspectiva professional i des del punt de vista de la transparència. En ell, a més, destaca la reivindicació de la funció del periodista (en especial per la seva labor en el tractament i interpretació), el rol de vigilància i l’aproximació de postures entre el periodisme de servei, de denúncia, etc.
El creixent protagonisme de l’audiència i el fet de poder assegurar mantenir la seva identitat en secret ha portat que altres mitjans, al marge de l’experiència de WikiLeaks, dissenyen plataformes segures a través de les quals filtrar informació. És el cas, per exemple, de SafeHouse, una iniciativa posada en marxa per The Wall Street Journal. Es tracta d’un espai que facilita a l’usuari enviar documents o informació al diari. Entre les condicions que posa per fer ús del servei inclou que l’usuari ha de tenir els drets legals per enviar aquella informació i que no es violarà la llei o els drets de cap persona. I és que precisament la naturalesa dels documents filtrats també és un altre tema controvertit i en el qual es presenten posicions contraposades. Des de correspondència privada fins a documents classificats han sigut blanc de filtracions. Enfront de la seva difusió pública i el manteniment del secret de les informacions en ells continguts s’al·leguen qüestions relacionades, per exemple, amb la seguretat nacional o amb el respecte a la privacitat. Una protecció que entra en conflicte amb el dret a la informació i que es llaura en terra movedissa dificultant establir fronteres fixes sobre el terreny.
Des d’una perspectiva comunicativa també mereixen atenció les reaccions, concretament com gestiona el moment de crisi el personatge, l’organització, entitat, institució o empresa que es veu afectada per la filtració. És el moment de desenvolupar una bona estratègia de comunicació. Tot i que el cas de Vaticanleaks és un episodi que encara s’està escrivint, a través del periòdic del Vaticà, L’Osservatore Romano, es pot fer seguiment d’algunes de les declaracions, obtingudes per mitjà d’entrevistes, i opinions que sobre ell s’estan realitzant. Però analitzar aquest tema, el de la comunicació de crisi, ja seria matèria per a una nova entrega.
Citació recomanada
MARTÍNEZ MARTÍNEZ, Silvia. 'Vaticanleaks': l'últim episodi de filtració informativa. COMeIN [en línia], juny 2012, núm. 12. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n12.1244
