Les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), i Internet per sobre de tot, han sacsejat moltes de les coses que estàvem acostumats a fer i les han canviat, en algun cas sent-ne conscients, i en d’altres sense ser-ne. Un dels millors exemples el tenim en les revistes científiques.
Així, la manera com els científics difoníem els nostres coneixements també ha canviat. I possiblement més que canviarà encara. Els nostàlgics del funcionament de les revistes científiques en paper poden aprofitar per llegir aquest article tot reescoltant la cançó The way we were de la Barbara Streisand.
Els anys 80 ningú podia tenir cap dubte de si es trobava davant d’una revista científica o bé una base de dades. Eren com una síndria i un meló, productes no només estiuencs, sinó fàcilment diferenciables. Una revista, amb volums, números, articles, en paper i per disciplines. I una base de dades, en format DOS, molt poc amigables, allunyades de les interfícies senzilles, però també clarament identificables. Eren dos tipus de documents, clarament i sense dubtes.
Però les fronteres s’han anat desdibuixant i els experts i els docents en Fonts d’Informació cada cop hem d’esmerçar més temps per a decidir què és una revista i què és una base de dades. Ara una base de dades es pot entendre més com un format de presentació i visualització que no pas com una font d’informació per si mateixa, ni primària ni secundària.
L’aparició dels dipòsits digitals també va tenir a veure en aquest procés de desdibuixar fronteres. Essent molts una base de dades de documents, pretenien tot seguint la filosofia d'Accés Obert, posar de forma accessible tot de documents, normalment articles, que en forma preprint o en versió final, formaven part d'alguna revista científica. Entre aquests, destacaven arXiv o bé e-Lis, d'Informació i Documentació.
Les revistes científiques van passar a ser electròniques, com tot el que existia abans d'Internet, i semblava, tan sols, que això significaria la fi del sistema de revistes, i sobretot del model de negoci de les grans editorials comercials (no lligades a societats científiques) en les quals els creadors de continguts, de forma gratuïta, eren també els compradors de continguts, de forma cada cop menys gratuïta. Com en tantes coses als inicis d'Internet, semblava que seria la fi i la democratització i gratuïtat general dels continguts.
Però les grans editorials, i les grans revistes, ajudades per les polítiques d'avaluació del món acadèmic que primava el factor d'impacte, van poder adaptar-se a la xarxa, fent possible, també cal dir-ho, aportar serveis de valor afegit als seus llocs web i a la connectivitat dels articles.
I, doncs, per què parlem de MegaJournals? Així com a finals del segle XIX i principis del XX, el món quimicofarmacèutic va marcar l'emprenedoria i durant molts anys, Chemical Abstracts era un gran exemple de font d'informació, ara la tendència i l'empenta semblen tenir-la el món de les Biociències i la Medicina. L'aparició d'un nou model de revista, i totalment lligada i recolzada per l'Accés Obert, marca el camí. I serà el camí, sens dubte.
En efecte, iniciatives com PLoS marquen un nou camí. Una societat, sense ànim de lucre que llença noves revistes, anomenades com a tal, i que aconsegueixen un èxit fulgurant. Però són quelcom més que revistes. Són també la via de futur.
Accés obert, els articles els paguen els autors per a ser publicats, amb quotes i ajudes especials per a països i universitats que demostrin dificultats per a assumir els costos. Revisió per part d'experts com a criteri. I, sobretot, molts i molts articles. PLoS One és segurament la revista més coneguda i reconeguda. Una revista que neix el 2006 i que al cap de cinc anys publica el seu article número 20.000! És per això que parlem de megajournals, atès que els xifres que els acompanyen són ingents i ho seran més, atès que és el model que sembla de més èxit i el que més noves iniciatives estan seguint, com ara el Scientific Reports, de Nature, o bé el Sage Open, en aquest cas lligat a les Ciències Socials i Humanitats.
Un canvi de model, una amenaça per a les editorials de sempre, que estan obrint escletxes per tal de crear projectes similars i obrint cada cop més modes d'Accés Obert, però que pot ser que sigui el model de les revistes del futur. Segurament, els pioners, com sempre, pot ser que se'n surtin o donin lloc a noves propostes, però el camí, repetim, està marcat.
Però, no ens enganyem, el model d'èxit no és només l'escala, sinó també el valor afegit que hi ha en cada article. Mètriques de consulta, referències passades i futures enllaçades, comentaris, fòrums de discussió. Fer una revista bona i amb bons articles, l'objectiu de tot editor.
És per això que cada cop més, els articles seran el punt de mesura de les coses, i que sigui una revista o una base de dades tipus repositori dependrà d'un sol criteri, al nostre entendre: l'avaluació per part d'experts, la sovint criticada però efectiva mesura de qualitat amb la qual els científics ens dotem per a millorar la difusió del nostre coneixement.
Com tot model d'èxit, sortiran noves iniciatives i models de còpia, però no totes seran igual de bones. Però, el camí està marcat. I acabem aquest article amb una altra cançó de camins, Thunder Road, de Bruce Springsteen, tot desitjant un bon estiu a tots els lectors de COMeIN.
Per saber-ne més:
http://www.dipity.com/plosone/PLoS-ONE-Milestones/
http://www.slideshare.net/PBinfield/ssp-presentation4
http://sgo.sagepub.com/
http://www.nature.com/srep/index.html
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. MegaJournals, o la fi de les fronteres documentals. COMeIN [en línia], juliol 2012, núm. 13. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n13.1249
