Número 15 (octubre de 2012)
ORCID: em dic 0000-0003-1609-2088 i sóc investigador
Alexandre López-Borrull

Com a documentalistes i investigadors, cercant en bases de dades documentals, és molt habitual trobar-se amb silenci documental, no recuperar documents que resoldrien la nostra necessitat informativa, i sorolls documentals, massa documents que no responen a la nostra necessitat. Personalment, sempre m’ha fet més por el silenci que el soroll.

Com a persones, però també com a camps per a cerca, com a punts d’accés, som font de silenci i soroll. No com a crisi d’identitat o pèrdua d’ego, sinó com a font de maldecaps per a cercadors.


A certes bases de dades com ISI, encara em costa d'entendre que els pocs articles ISI que tinc no apareguin tots sota una mateixa cerca senzilla. A les xarxes social competeixo amb alguns Àlex i Alexandre López, algun brasiler i un altre mexicà. De vegades un s’avança al Facebook, un altre al Twitter i a LinkedIn. Complex de gestionar. I no dic res quan parlem de científics xinesos, quan el que costa és distingir entre grafies, i quin és el nom o el cognom.


D’altra banda, els intents d’univocitats (una cerca, un resultat) poden passar per a blindar una única forma d’identificar-se (com per exemple, la via IraLIS) i sovint per codis que no passen per les paraules, que en llenguatge natural sempre donen problemes. I no és el mateix cercar per capellans, sacerdots o clergues, que per bancs de peixos o com a entitats que fan ràbia.


Així doncs, i per tant, la identificació numèrica mitjançant un codi artificial ha estat sempre una estratègia adequada per a identificar unívocament persones o documents.


Pel que fa als documents, hi ha tres grans exemples d’identificadors, alguns previs al món digital i un que neix com a estratègia no només de localització sinó també de preservació. Primer, l'ISBN, identificador per a publicacions escrites monogràfiques, creat el  1966. Té sentit, cada peça del codi conté informació. Segon, l'ISSN, identificador creat el 1971 per a publicacions periòdiques impreses o electròniques. Aquest darrer afegitó és important atès que una revista en pot tenir dos, per al paper i per a la versió en línia. I tercer, el DOI, un identificador desenvolupat el 2000 per a documents electrònics. Creat per a moments en els quals les URL eren molt més dinàmiques i canviables. El codi es lliga a una URL que pot canviar, però el DOI roman. Molt adequat per als articles científics.


Quant a les persones, tinc un document d’identitat, temporalment, de l’Estat Espanyol. No tots els països, com se sap, en tenen. És molt interessant repassar, als enllaços del final, quins en tenen i quins no i per quins motius.


La lògica identificadora en un món global ens havia de dur als identificadors per a autors científics. Un dels intents fou el Researcher ID, creat el 2008 per Thomson Reuters, que tot i ser propietari evidentment el fet de ser creador d'ISI Web of Knowledge el feia molt important. La ISO també treballa amb un International Standard Name Identifier.


Mentrestant, s’han posat d’acord tota una sèrie d’institucions rellevants, bàsicament les principals editorials científiques (com ara Elsevier, Wiley, Springer, Thomson Reuters, Public Library of Science) i altres actors del procés de difusió científica (com ara CrossRef, Refworks, Mendeley i la British Library, entre d’altres). El món universitari encara hi ha d’acabar d’entrar. Tot i que és d’hora per saber quin èxit tindrà, i els problemes i els dubtes que encara genera, és evident que si les principals editorials hi aposten i el demanen als autors, els autors l’incorporaran.


Sí, és lleig, quatre codis, i difícil de recordar. Però iniciatives amb força consens com aquesta segurament són les que reeixiran. Des del 15 d’octubre ja es pot aconseguir el teu propi ORCID.

 

Per saber-ne més:


DOI
Identity Document
IraLIS
ISBN
ISSN
ORCID

 

biblioteconomia;  documentació;  gestió de la informació;  gestió del coneixement; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???