Número 15 (octubre de 2012)
Joc de reines
Silvia Martínez Martínez

Una aposta arriscada, fins i tot massa alta, és la que s’atreveixen a assumir alguns mitjans de comunicació. L’envit consisteix a capejar entre els límits de la llibertat d’expressió i els drets de la personalitat. En aquests casos, els subjectes que se senten agreujats poden acudir als tribunals perquè dirimeixin si els termes s’han traspassat. Figures de la reialesa, amb àmplia exposició pública, juguen moltes vegades el paper de demandants. Són partides en què mitjans i personatges tenen molt que guanyar o que perdre: un autèntic joc de reines.

L’ interès que desperta la vida de les persones públiques és evident. Els membres de famílies reials són un clar exemple del paper protagonista que exerceixen en l’escenari públic. Les especulacions sobre les quantitats astronòmiques que els mitjans poden estar disposats a pagar per material que satisfaci aquest interès no són més que la mostra del reconeixement tàcit del valor que poden adquirir les novetats, dades o instantànies d’aquests personatges. El problema ve quan la difusió d’aquests continguts pot entrar en col·lisió amb la protecció d’altres drets que actuarien com a límits de la llibertat d’expressió. 


Exemple recent d’aquest tipus de situacions controvertides són unes fotos dels ducs de Cambridge a Provença que van aparèixer en la publicació Closer de França i que mostraven Kate Middleton sense la part superior del seu biquini. Poc tardaria la casa reial britànica a emprendre accions legals en entendre que havia sigut violat el dret a la privacitat de la parella, tal com s’argumenta en el comunicat emès pel Palau de St. James i que han difós diversos mitjans com el London Evening Standard. De moment, el tribunal francès de Nanterre ha ordenat a la revista, com a mesura urgent, la prohibició de la difusió de les imatges i l’entrega de les instantànies.


La protecció a la privacitat és reconeguda, junt amb altres drets de la personalitat, en acords i tractats internacionals. La Declaració Universal de Drets Humans assenyala en l’article 12 que cap persona “serà objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d’atacs al seu honor i reputació”. Així mateix, per citar un altre exemple, el Conveni per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals dedica l’article 8 al “Dret al respecte de la vida privada i familiar”. A Espanya, la Constitució (que reconeix el seu caràcter fonamental en incloure’ls en el “Títol I”) en l’article 18.1 reconeix que es “garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge”. Al seu torn, aquests drets gaudeixen de protecció penal (regulada a partir de l’articulat del codi penal) i civil (amb el desenvolupament específic de la Llei Orgànica 1/1982 de 5 de maig). Però malgrat aquest reconeixement explícit, sorgeixen debats en aparèixer aquests com a límits a la llibertat d’expressió, en especial quan els afectats són personatges populars i resulta més complicat separar l’àmbit personal del públic. En “Consideraciones éticas sobre la utilización de la imagen de la familia real con fines publicitarios”, en el 2n CIÉDI, Fernando Ramos reconeixia aquesta dificultat concretament al tractar-se de la figura del monarca derivada precisament de la transcendència de la seva imatge. A més, les repercussions que activitats privades poden tenir en l’escenari públic acaben d’enterbolir el mapa. Un exemple clar i prou recent el trobem en el viatge privat realitzat pel rei Joan Carles a Botswana que tindria conseqüències no sols en la seva salut com a resultat de la caiguda que va patir el monarca sinó també en la seva imatge, cosa que el va portar fins i tot a demanar disculpes públiques per la seva actuació.

 
Diverses sentències han ajudat a comprendre i interpretar la norma, quan no a completar-la. El 2007 el professor Antonio Fayos Gardó publicava “Los derechos a la intimidad y a la propia imagen: un análisis de la jurisprudencia española, británica y del Tribunal Europeo de Derechos Humanos” on ofereix una selecció de dictàmens significatius per la seva repercussió, amb especial atenció a com els tribunals han resolt en casos que afectaven personatges públics. Fayos indica en aquest article escrit amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la LO1/1982 que, encara que la jurisprudència reconeix la possible reducció de la seva esfera d’intimitat, podran fer valer els seus drets com qualsevol persona privada si el material difós no té importància informativa o no contribueix al debat sobre l’exercici de la seva activitat o càrrec. En aquest mateix sentit sembla pronunciar-se el Tribunal Europeu de Drets Humans. Com a exemple il·lustratiu de com cada situació ha de jutjar-se de manera aïllada perquè les circumstàncies particulars poden condicionar el dictamen adoptat, es poden comentar les sentències emeses davant de dos casos diferents coneguts ambdós com Von Hannover vs. Alemanya. La primera d’elles, la STEDH del 24 de juny de 2004, reconeixia que unes imatges de la princesa Carolina de Mònaco publicades en la dècada dels 90 del segle passat on es mostraven escenes de la seva vida quotidiana havien violat el seu dret a la privacitat i a la vida familiar perquè aquelles només donaven resposta a la curiositat i interès del públic. Al contrari la segona, la STEDH del 7 de febrer de 2012, no reconeix la intromissió als seus drets al·legada pels membres de la reialesa monegasca. En aquest cas la sentència es referia a unes instantànies difoses a principis de la dècada del 2000 i que el tribunal va considerar que sí que responien a un interès general, informatiu, en abordar una situació relacionada amb la mala salut que en aquells moments presentava el príncep Rainier de Mònaco.

 
En els casos en què es produeix una violació dels drets de la personalitat, una altra de les dificultats sorgeix a l’hora d’intentar reparar o evitar que es generi un major dany. A voltes, a més, la sentència arriba temps després, quan ja s’ha donat àmplia cobertura i publicitat a la ingerència produïda. Fins i tot l’adopció de mesures cautelars o d’urgència no garanteixen el control de la difusió. Així, per exemple, el segrest de la revista El Jueves el 2007 per la vinyeta dels prínceps d’Astúries que apareixia en la portada i per la qual va ser acusada d’injúries a la corona no va evitar sinó que fins i tot va augmentar el coneixement públic sobre el contingut mostrat en aquella caricatura. En el context actual, la ràpida viralitat de continguts en la Xarxa pot ser contemplada com un factor que jugui en contra augmentant la dimensió del perjudici. Com a contrapartida, no obstant això, la participació ciutadana pot ajudar a reparar o millorar la lesió causada a la imatge projectada del personatge públic. Com a exemple d’aquestes actuacions, a propòsit de les fotos de Kate Middleton, s’ha iniciat una campanya amb el lema “Solidaritat amb la nostra futura reina” que, com informava ABC, recopila imatges d’internautes amb el pit descobert i amb màscares de la duquessa. Els efectes d’aquestes accions més o menys espontànies dels súbdits seran objecte segur d’atenció dels equips i personal encarregats de la comunicació de la casa reial, que veuen augmentar el seu treball de press clipping en haver d’estar pendents ja no sols d’allò que els mitjans publiquen.

 

mitjans socials;  periodisme;  règim jurídic de la comunicació; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???