ISI ho cremem tot?

Hem transformat un sistema de comunicació i d'intercanvi de coneixement acadèmic com són, o eren, les revistes científiques en una simple eina d'acreditació i en un negoci. A tall d’exemple, un cas ben recent.

La setmana passada vaig enviar un article a una revista indexada a ISI, que bàsicament és un monopoli privat que classifica les revistes en funció d’un suposat índex de prestigi. La seva resposta va ser la següent: “Ja tenim complets els tres números corresponents a 2013 i 2014. Tenim un gran nombre de treballs en procés de dictamen, els articles que rebem ara, inicien com més aviat millor el procés de dictamen (que pot durar de 6 a 12 mesos) i de ser aprovats es programa la seva publicació d'acord a la disponibilitat d'espai a cada número”.

Això significa que una investigació (parlo de l’àmbit de les ciències socials) que es va realitzar durant el 2011 i el treball d'anàlisi i posterior redacció de l'article durant el 2012 es publicarà, amb sort, el 2015! Estem bojos o què?

Pot semblar anecdòtic però els que treballem a la universitat estem cansats d’aquesta barbaritat i disfunció. Els processos d'acreditació de les diferents agències de qualitat (estatals o autonòmiques, tant se val) i els seus buròcrates i polítics de torn s'han inventat un sistema insostenible i absurd que únicament potencia l'efecte embut i perjudica seriosament la difusió del coneixement acadèmic entre investigadors.

Però no únicament està en joc l'intercanvi de coneixement. Aquest sistema d'acreditació i d'avaluació de la qualitat dels docents universitaris també s'ha entestat a oblidar un principi bàsic de la universitat: la seva funció social i la conseqüent i ineludible transferència de coneixement a la societat. Resulta que escriure sobre projectes, difondre idees o divulgar continguts acadèmics en forma d'articles periodístics, xerrades, entrevistes o llibres de divulgació té una importància relativa i fins i tot nul·la de cara a les agències de qualitat.

L'actual sistema d'acreditació col·lapsa les revistes científiques existents fins a provocar la major disfunció possible: la seva inutilitat com a eines d'intercanvi de coneixement acadèmic. Les revistes passen de ser un instrument que va néixer (o això m'agradaria pensar) amb una vocació orientada a la comunicació, divulgació i propagació d'idees i reflexions a convertir-se en allò que justifica la possibilitat o impossibilitat d'assolir una categoria professional determinada, és a dir, una augment de sou.

Estic a favor de mesurar, valorar o revisar el treball docent i la qualitat de la recerca acadèmica però està clar que les coses així no poden seguir. Senyors buròcrates, polítics i altres ments pensants, si us plau, transformeu els actuals xiringuitos de qualitat en alguna cosa que promogui l'excel·lència acadèmica però de veritat i sense complexos perquè, tal com estan les coses, tots sortim perdent.