Darrerament –potser degut al context econòmic actual– hi ha un interès brollant per la funció d’intel·ligència competitiva (IC), territorial, tecnològica, estratègica, o com vulguem referir-la. Organitzacions de tots tipus (entitats privades i públiques, cambres de comerç, ajuntaments...) manifesten, lògicament, una inevitable preocupació per aconseguir ser més competitives en un entorn on els canvis constants i un grapat d’incerteses semblen ser la tònica dominant. Seria ingenu pensar que voler ser competitiu és un propòsit nou. Però potser sí que ho és la forma com les organitzacions s’hi estan apropant.
Allò nou, o que ens crida l’atenció, és el que podríem considerar un boom al voltant del concepte d’intel·ligència competitiva (permeteu-me la generalització, sota aquest terme, de la resta d’intel·ligències a què em pugui referir al llarg del text). Potser catalogar-ho de boom és una mica agosarat, ho reconec, però el que sí és cert és que en els darrers temps –posem en els dos o tres darrers anys– sovint apareixen notícies als mitjans de comunicació que en fan esment. A banda de la proliferació de cursos, tallers, jornades i congressos que van celebrant-se sobre aquest àmbit. I si tant se’n parla, per què fer un article –un més– sobre un tema recurrent? Per què considerem rellevant reflexionar sobre aquest boom?
La intel·ligència competitiva existeix des de fa molt temps, encara que no sempre amb aquest nom. Ja ho hem estat comentant en anteriors articles a COMeIN. Però no és de la seva definició d’allò que volem parlar. Tampoc no volem fer una relació exhaustiva –i segurament avorrida– de totes les notícies que han anat apareixent darrerament als diferents mitjans de comunicació, però sí celebrar que se’n parli.
Tal com han apuntat experts en la matèria, existeix encara poca presència de la funció d’intel·ligència a les empreses i altres tipus d’organitzacions. D’acord amb estudis previs, això és degut a que el teixit empresarial del nostre país es basa en la petita i mitjana empresa, que segurament encara no veu la necessitat de –o pensa que no pot– dedicar recursos a aquesta funció. Per no parlar de l’Administració i els organismes de caràcter públic. Però sembla que les coses estan canviant.
I aquest canvi, més que per una materialització d’unitats o departaments d’IC a les PIME i altres tipus d’organitzacions, està agafant forma en la conscienciació col·lectiva sobre la seva importància. I això és molt suggestiu.
Però allò que és prometedor, des del meu punt de vista, es que s’esbossa una tendència basada en la col·laboració: col·laborar per ser més competitius (us sona?). Cap a on s’orienta aquesta col·laboració?
Un pas important, en la divulgació de la cultura d’intel·ligència, l’està fent el mateix Govern central, amb l'empenta, renovació i dinamisme que li està donant al propi Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). Però, a banda d’aquest important impuls, sembla que les aliances públic-privades, i d’altra naturalesa, estan agafant força. Així ajuntaments, cambres de comerç, empreses privades o parcs tecnològics estan apostant per unir esforços i compartir coneixement.
Alguns exemples recents els trobem en la creació del Centre d’Intel·ligència Competitiva de la Comunitat Valenciana, el projecte d’intel·ligència fruit de la col·laboració entre el Parque Científico y Tecnológico de Almería i la Cambra de Comerç, la realització de mapes tecnològics promoguts per Málaga Valley i l’Ajuntament, o l’emergent Centro de Inteligencia Turística de Madrid, promogut des de l’Ajuntament i on es fomenta la relació pública-privada.
A totes aquestes experiències els uneix un mateix objectiu: impulsar el desenvolupament i competitivitat de les empreses d’un sector o d’un territori a partir, entre d’altres coses, de l’anàlisi d’informació i de la col·laboració en els processos de creació i intercanvi de coneixement, emprant per tant, mètodes i tècniques pròpies de la intel·ligència competitiva. No farem tedioses i infinites llistes de petites, i grans, iniciatives. Però sí ens ha semblat honest i gràfic fer al·lusió d’algunes d’elles. Tampoc podem oblidar altres propostes pioneres com ara les de Navarra, Madrid, Extremadura o Galícia, de les quals ja havíem fet esment.
I qui s’encarrega d’aquestes tasques? Ens caldria fer un estudi, iniciativa per iniciativa, per veure qui s’ocupa d’aquest funció. Però no ho farem. Tal com he dit, el que volem és celebrar aquest boom atès que els documentalistes, graduats en Informació i Documentació, o com vulgueu anomenar els professionals de la informació, tenen –tenim– un terreny on expandir-se, i oferir-se com especialistes d’aquest àmbit en allò que sempre ha guiat la seva professió: el tractament i anàlisi d’informació. I també anunciar que aquells que vulguin implementar la funció d’intel·ligència competitiva i territorial tenen una porta on trucar per comptar amb professionals preparats especialment per a aquestes tasques.
Per saber-ne més:
Garcia Alsina, M.; Ortoll Espinet, E. (2012). Inteligencia competitiva: evolución histórica y fundamentos. Gijón: Trea.
Citació recomanada
ORTOLL, Eva. Intel·ligència competitiva i territorial: una professió en alça. COMeIN [en línia], maig 2013, núm. 22. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n22.1332
