Número 23 (juny de 2013)
Una mirada a la premsa, una instantània a la història
Silvia Martínez Martínez

El vincle entre història i periodisme es fa present no poques vegades. Treballar sobre fets, passats o actuals respectivament, i aplicar tècniques semblants per indagar sobre els esdeveniments són alguns dels arguments emprats per aquells que intenten justificar l’existència de llaços entre ambdues disciplines. No obstant això, una mirada detallada ens permet comprovar que, més enllà dels continguts reflectits en les notícies, la premsa ofereix una imatge de la societat: acciona el disparador realitzant una instantània a la història.

El periodista és un narrador d’esdeveniments, històries, actuals. Intenta donar resposta a les famoses cinc W’s, el que inclou donar una explicació del fet en indicar el perquè s’ha produït. A més, en el seu rol de gatekeeper, selecciona i jerarquitza els fets mostrant de forma destacada aquells que considera més rellevants. Per això pot semblar que el periodista facilita la labor de l’historiador en realitzar un primer filtre i oferir aquells successos que poden ser clau en l’esdevenir històric. No obstant això, en diversos fòrums s’ha qüestionat l’assimilació de la labor del periodista com a historiador del present. Serveixin com a exemple d’aquesta postura les aportacions dels professors Sanmartín, de Ramón Carrión i Paniagua Santamaría en diverses edicions del Simposi d’Història Actual. Així, a més de la immediatesa (que dificulta comptar amb la perspectiva necessària en alguns casos per avaluar l’evolució i la repercussió de determinats fets), l’objectiu del periodista i el de l’historiador divergeixen. El relat periodístic és així mateix traspassat per la línia editorial del mitjà en què aquest es publica i se sotmet a un procés productiu forjat per unes rutines professionals específiques.


Els mitjans de comunicació i amb ells els centres de documentació periodística poden convertir-se en fonts d’informació per a historiadors. Per a això és necessari que les narracions periodístiques superen el judici de la història que certifiqui aquells esdeveniments com a fets confirmat. A través d’ells, l’historiador pot tindre fins i tot declaracions dels testimonis i dels seus protagonistes. En l’actualitat, amb la digitalització de col·leccions i exemplars de premsa impresa, la consulta d’aquestes fonts es facilita. Un exemple molt destacat és el projecte de preservació bibliogràfica de la Biblioteca Virtual de Premsa Històrica (BVPH). Sense entrar en els detalls del procés de digitalització i assignació dels metadades que permeten la consulta i recuperació dels fons (que per si mateix implicaria l’elaboració d’un article específic), és interessant assenyalar que aquest arxiu està disponible en línia tant per a investigadors com per a usuaris en general que poden accedir a exemplars publicats des de 1753. El valor d’aquest esforç de preservació s’evidencia si es té en compte la dimensió que va aconseguir la premsa el segle XVIII perquè, segons indiquen Francisco Fuentes i Fernández Sebastián en Historia del periodismo español (1998:20), els anys vuitanta van ser “la dècada d’or del periodisme il·lustrat” i és el moment en què s’estén la denominació periodista en detriment d’altres termes empleats fins a la data.


El repositori de la BVPH permet accedir als exemplars del dia de dates clau en la història i veure com s’estava vivint l’esdeveniment en aquell moment. Així, per exemple, es pot consultar la portada de El Progreso en ple cop d’estat de 1936. Però una comparativa cronològica ofereix pautes de l’evolució social, dels interessos, de l’economia... La publicitat que s’inseria en aquestes publicacions (en especial des que la publicitat es converteix en una font d’ingressos per als mitjans) també ens ofereix moltes claus dels costums i hàbits d’un període històric. Ens permet conèixer les condicions amb què s’oferien els préstecs, la moda i l’estilisme de l’època i fins i tot, veient els medicaments que s’anunciaven, conèixer les malalties que eren més comuns. A tall il·lustratiu, serveixi com a mostra la pàgina d’anuncis que publicava el Diario de Reus l’1 de gener de 1900. Amb tot, coincidint amb les paraules que McQuail (1991:230) expressava a Introducción a la teoría de la comunicación de masas, el contingut dels mitjans es presenta “com a revelador de la societat i la cultura”.


Fins ara hem parlat de la premsa com a font per a altres ciències. No obstant això, en un pas més, pot convertir-se en objecte d’estudi. Això permet observar des del sorgiment i desaparició de capçaleres fins a l’evolució de la funció dels mitjans en la societat, passant pels canvis en la maquetació i l’estil narratiu. Disciplines joves com la d’història del periodisme irrompen així en el panorama acadèmic i científic. De manera més específica, l’anàlisi d’aquell discurs informatiu que podem classificar com de metaperiodisme, fins ara poc explorat pels investigadors, pot mostrar la imatge que els propis professionals tenen de la labor periodística i del sistema de mitjans. Es tracta d’una nova instantània, aquesta també d’importància en tant que, segons reconeix Meneses Fernández (2010:177) en un estudi sobre les aportacions del metaperiodisme, aquests continguts “desentranyen les relacions teixides entre el sector periodístic i els altres actors socials, i els enfrontaments entre les faccions internes”.


La pròpia singularitat de la labor informativa (sempre sotmesa a l’escrutini públic) fa que, malgrat que el diari està concebut per a un consum ràpid ja que els seus continguts tenen data de caducitat, els propis lectors revisin, rescatin i analitzin missatges publicats en el passat als mitjans de comunicació. La cultura de compartir que s’ha estès a la Xarxa fa que cada vegada sigui més habitual trobar en agregadors de continguts i xarxes socials entrades que comparen el discurs de les portades (bé de diferents mitjans, bé d’una mateixa capçalera però en moments històrics diferents). Altres vegades, es pot plantejar en aquests espais socials una pregunta de manera que es demana a la resta d’usuaris que siguin ells els qui localitzen determinats continguts i comparteixin les seves reflexions amb la comunitat. Serveixi d’exemple d’aquesta última pràctica una qüestió llançada a Quora on es demana que s’indiquen les portades de revista que es consideren més polèmiques. En qualsevol cas són aquestes mostres de l’obertura del debat i reflexió pública sobre els mitjans. Es tracta d’aportacions ciutadanes que mereixen també ser objecte d’estudi i que presenten al seu torn la imatge que part de la societat té del sistema mediàtic i dels continguts que en ell es difonen.
 

documentació;  periodisme;  publicitat; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???