Número 25 (setembre de 2013)
Asteroide B 612
Amalia Creus

"Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin)". La cita, per si ho has oblidat, és de El petit príncep (Le petit prince), entranyable i inspirador llibre de l'escriptor francès Antoine de Saint-Exupéry que ha celebrat aquest any el seu 70 aniversari.

L'aniversari és del llibre, no pas l'escriptor. Saint-Exupéry va morir jove, a diferència de la seva obra, que ens segueix brindant un dels més bonics i celebrats escrits sobre la relació entre nens i adults. D'això tracta aquest article: de la infantesa, aquest petit planeta ple de misteris.


Més enllà d'una etapa biològica de la vida, la infantesa constitueix el node d'una xarxa de representacions en el qual convergeixen teories, disciplines i pràctiques. De fet, si pensem sobre el significat de la infància al llarg de la història, veurem que ha estat construïda des de múltiples relats: la família, l'Estat, la pedagogia, la medicina, la literatura, els mitjans de comunicació… Tots tenen o han tingut un pes important en la creació de grans narratives sobre com són o haurien de ser els nens.


En tant que objecte d'estudi, la infància ha guanyat progressiva rellevància dins de les ciències socials. Entre els molts autors que l'han estudiat, un de recurrentment citat és l'historiador francès Philippe Ariès. En la seva obra clàssica L´enfant et la vie familiale sous l´ancien régime, publicada per primera vegada el 1960, Ariès ens explica que el reconeixement de la infància com a una etapa estrictament diferenciada de la vida adulta no existia abans del segle XVI. A partir d'una minuciosa anàlisi de quadres, retrats, monuments funeraris, vestits, joguines, testimonis literaris i altres artefactes culturals, aquest autor recull evidències que no va ser fins al Renaixement quan es va començar a experimentar una percepció sentimental de la infància com a un període diferenciat de la vida adulta. A l'Edat Mitjana, afirma Ariès, aquesta percepció no existia, sinó que els nens s'integraven en la comunitat a partir del que fossin capaços de valer-se per ells mateixos, participant en la vida social en la mesura de les seves forces.


A partir del Renaixement, i més endavant amb la Revolució Industrial, la infància començaria a constituir un focus d'interrogació i d'inquietud. Els canvis demogràfics que es van produir al segle XVIII fan emergir una creixent problematització de la infància, que es reflectiria en una preocupació per allunyar els nens del carrer. La investigadora argentina Sandra Carli assenyala el rol de l'escola en aquest procés. En molts països europeus, diu Carli, el transcurs per la infantesa es donava llavors des de dos circuits principals: el de la família-escola i el del carrer-mendicitat. El primer circuit era el de la família ben constituïda i el l'educació obligatòria, elements que configuraven la infància normal. El segon circuit s'associava amb la desviació i amb el patològic que, com a tal, era objecte de pràctiques normalitzadores destinades a dividir i diferenciar allò ideal d'allò desviat.


En aquest sentit, mai no és sobrer recordar que la pedagogia escolar neix com un espai de producció discursiva destinat a normar la circulació de sabers en les institucions educatives, connectant una infància desitjada a una societat desitjada. Són mecanismes que formen part d'una herència que es registra al codi genètic de la escola i que, en certa mesura, continuen presents a la nostra manera d'entendre la infància i de relacionar-nos-hi. És veritat que molts aspectes de la nostra vida han canviat des que es va inventar l'escola moderna. Avui vivim a la societat de la informació i el coneixement, i això està suposant l'aparició de noves maneres d'aprendre, de relacionar-nos i de compartir sabers. Malgrat això, moltes dinàmiques educatives es continuen reproduint casi bé sense canvis: l'organització del temps i la divisió dels espais escolars, la separació de nens per nivells i edats, la presumpció de disciplina, el premi i càstig com a principal forma de relació amb el subjecte educat… Tot això que Paulo Freire va identificar com els valors d'una educació bancària que limiten el treball docent a una determinada configuració organitzativa i simbòlica dels espais d'aprenentatge.


"Als grans –deia el petit príncep– els agraden les xifres. Quan se'ls parla d'un nou amic, mai pregunten sobre l'essencial. Mai se'ls acudeix preguntar: Quin to té la seva veu? Quins jocs prefereix? Li agrada col·leccionar papallones? En el seu lloc pregunten: Quina edat té? Quants germans? Quant guanya el seu pare?”. Es podria dir que diàlegs com aquest, més enllà del seu encant, transmeten també una visió idealitzada de la infància, fins i tot una mica naïf si tenim en compte els temps que corren. Encara així, no deixen de ser una bonica reflexió sobre el sentit de la infantesa. Una reflexió que ens parla des de l'emoció, la intersubjetivitat, la seducció i la utopia, però que també ens motiva a pensar sobre el lloc que ocupa la infància en l'entramat de la cultura.


Antoine de Saint-Exupéry va morir als 44 anys pilotant un avió en direcció a Còrsega. Les seves restes mai no es van trobar. El misteri de la seva desaparició alimenta el mite que envolta la seva figura com a aviador, escriptor i poeta humanista. Rellegir-ho és sempre una grata invitació a indagar sobre la relació entre infants i adults que, amb les seves contradiccions, incomprensions i límits, és al cor de tota relació educativa.
 

comunicació i educació; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???