Número 28 (desembre de 2013)
Investigant sobre la col·laboració científica
Eva Ortoll

Els conceptes de col·laboració, cooperació i treball en equip envaeixen qualsevol esfera de la nostra vida. Som éssers socials i això implica compartir, cooperar i en definitiva, col·laborar. La ciència no s’escapa d’aquest precepte i l’activitat professional de qualsevol investigador es veu determinada, en major o menor mesura, per aquesta dimensió col·lectiva i col·laborativa.

Tot i que des de sempre els científics han treballat de forma conjunta, aquesta col·laboració amb el temps ha evolucionat, adquirint formes i significats diferents, involucrant agents, tecnologies, espais i interaccions cada cop més complexos i plurals. Tant és així que els mateixos científics es veuen en la necessitat d’estudiar les seves pròpies pràctiques per avançar en la comprensió d’aquest fenomen.

 

En aquesta línia, el passat mes de novembre va tenir lloc a València el congrés “La colaboración científica: una aproximación multidisciplinar” per debatre i compartir els darrers avenços de la recerca que s’està duent a terme sobre aquest tema. El congrés, com el seu nom indica, aglutinava acadèmics provinents de diferents àrees de coneixement: Economia, Psicologia, Filosofia, Documentació, Sociologia i Història de la Ciència, entre d’altres. A més, també va comptar amb la presència de professionals de diferents sectors que d’alguna manera o altra donen suport a l’activitat de recerca: institucions dedicades a la divulgació de la ciència, biblioteques, observatoris territorials... El congrés va ser tot un exemple i exercici de col·laboració en el sentit més ample del terme.

 

Les intervencions del congrés es van aglutinar al voltant de quatre eixos:  aproximacions teòriques i conceptuals sobre el propi concepte de col·laboració científica; indicadors quantitatius i qualitatius per a l’anàlisi de la col·laboració científica; factors psicològics i sociològics associats a la col·laboració científica, i experiències professionals sobre la col·laboració científica.

 

Fer una anàlisi exhaustiva i en profunditat de les intervencions fetes al congrés depassa l’objectiu d’aquest article. Tot i així, farem esment breument d'algunes de les aportacions fetes per professors del grup  de recerca KIMO (dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC) que van participar al congrés.

 

De quina manera fenòmens com el big data o l’open science ens han de fer reflexionar sobre com s’articula i organitza la activitat de recerca col3laborativa? En quina mesura els grans experiments científics requereixen conceptualitzar i tenir en compte nous paràmetres que ens permetin avançar en l’estudi de la col·laboració? Quins potencials i limitacions presenten els indicadors utilitzats fins ara per a mesurar la contribució real dels investigadors en la creació de coneixement? Quines característiques presenten les xarxes de col·laboració en escenaris de big science? Quin paper juga l’individu en aquests macroescenaris? Aquestes són algunes de les qüestions que els investigadors de KIMO van posar sobre la taula i en què el grup segueix centrant la seva recerca en el marc del projecte KIBIS. Aquest projecte gira al voltant de l’experiment ATLAS del CERN, i compta  amb el finançament del Ministerio de Economia y Competitividad.

 

Altres contribucions del congrés van contemplar com mesurar les aportacions individuals als treballs col·laboratius, les qüestions ètiques de les coautories, els aspectes vinculats a l’organització i gestió dels grups de recerca, i els factors que afecten la provisió de dades i l’accés a la informació.

 

En paraules dels membres del comitè organitzador del congrés, “en la col·laboració científica hi ha implicats actors socials, que formen part de grups, organitzacions, institucions, disciplines, sectors i països diferents; actors que ocupen posicions diferents en l’espai de col·laboració científica i que interactuen entre ells seguint patrons i estratègies que responen a lògiques diferents”, i tots aquests actors, en els seus rols i posicions diverses actuen per ajudar a produir, i difondre, nou coneixement en benefici de tots.

 

Amb tot, segur que estem d’acord que paga la pena continuar investigant sobre la col·laboració científica. Investigar des d’una dimensió àmplia que impliqui no només l’essència de la investigació sinó també què la motiva, en quins espais s’interactua i amb quins artefactes, com es gestiona, com es fomenta i avalua... sense oblidar la seva relació amb la societat.


Per saber-ne més:

 

González Alcaide, G.; Gómez Ferri, J.; Agulló Calatayud, V. (coords.) (2013). La colaboración científica: una aproximación multidisciplinar. València: NauLLibres

 

documentació;  recerca; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???