El tancament de RTVV, epitomitzat amb la imatge a negre de Canal 9 del proppassat 29 de novembre, ha provocat ‒especialment en la societat valenciana‒ un seguit de reaccions i debats: des del moment en què s’anuncia la il·legalitat de l’ERO en l’empresa pública i fins al moment en què es talla el senyal, primer de la ràdio i després de la televisió.
No entraré a relatar amb detall la crònica dels fets, atès que ja se n’han fet ressò els mitjans de comunicació. Em remetré, per exemple, a l'entrevista a una de les afectades pel tancament de la corporació publicada a COMeIN fa dues setmanes per la professora Silvia Martínez ( “Paz Orero: 'RTVV havia donat l’esquena a sectors de la societat que ara han protestat perquè no es tanqui'”).
En aquest article m’agradaria tractar la reacció social davant aquest fet, i plantejar alguns dubtes sobre quins seran els propers passos d’aquesta història, que no s’acaben de perfilar d’una manera clara. Per això, també, explicaré quina ha estat la meva impressió o experiència personal en relació a aquest fet, on possiblement també hi trobareu un toc de nostàlgia. Demano disculpes a l’avançada.
Recordo amb bastant nitidesa el dia que Canal 9 va emetre per primera vegada, el dia 9 d’octubre de 1989. Eren altres temps, potser no tant ideals com tendim a pensar, en termes polítics i socials, però la societat i la identitat valenciana és complexa. En l’article "Fue un gran sueño", escrit per Toni Mollà, es descriu de forma molt sintètica i aclaridora la trajectòria de la cadena. Recordo que anomenàvem popularment a Canal 9 la valenciana, tot comparant-la amb la catalana, ja que llavors també veiem TV3 de forma habitual, i aquesta coexistència natural en certa manera reafirmava les formes occidentals de la llengua (tot i que amb algunes limitacions i censures) i, per extensió, la identitat valenciana. També és cert que aquells anys, en què es van crear una bona part de les televisions autonòmiques, hi havia un cert consens social sobre els beneficis de les televisions de proximitat, fet que va fer proliferar tant les televisions locals, com les titulacions acadèmiques destinades a formar professionals d’aquest àmbit. És el cas de les llicenciatures en comunicació, i més especialment les de comunicació audiovisual i periodisme.
Pel que fa a Canal 9, els anys que seguiren aquests inicis amb el canvi de Govern de la Generalitat es van anar introduint canvis, tant en presentadors com en continguts. Poc a poc es van eliminar programes en valencià, tot quedant reduïts als informatius i algun que altre programa de tipus folklòric. Tot i així, seguia tenint audiència, ni que fos per estar informats de l’oratge (molt important en una societat encara molt agrícola malgrat tot) i mirar alguna sèrie de ficció pròpia.
No obstant això, totes les manipulacions (o la realitat paral·lela que s’explicava als telenotícies) més un tipus de programes i continguts poc interessants van fer que l’audiència donés definitivament l’esquena a la cadena, reduint el ràting a un 3%. A partir d’aquí, la història es coneguda: una plantilla sobredimensionada al llarg dels anys, l’anunci d’un ERO que comença a fer-se efectiu durant tot l’any 2013 i un intent de canvi de rumb de la cadena (fins i tot amb un canvi d’imatge corporativa radical) per intentar esmenar tots els defectes que hi havien arrelat. Acte seguit l’anul·lació de l’ERO el dia 4 de novembre va generar la reacció del Govern valencià amb el final conegut per tothom.
Les reaccions de la societat davant aquest fet han estat bastant polaritzades: tenint en compte la trajectòria de la cadena en els últims anys, molts ciutadans han retret als treballadors de la corporació haver reaccionat massa tard davant les males pràctiques professionals que s'hi duien a terme, i haver donat l’esquena a la societat. Aquestes reaccions es van produir principalment a les xarxes socials, blogs i mitjans a partir de declaracions de periodistes (alguns treballadors que expliquen la seva experiència des de dintre) durant els dies que van seguir l’anunci del tancament de la cadena per part del president de la Generalitat (del 5 al 7 de novembre). Tenen raó; l’expressió "encara els passa poc" i la idea de fer tabula rasa i tenir una televisió renascuda com un au fènix de les cendres d’aquesta pren forma en una part dels valencians. Tanmateix, resulta enormement injust centrar tot el pes del problema en els treballadors. No es pot dir que tots siguin iguals, de la mateixa manera que no es pot dir que no hagin fet res, tal i com es recull en l’article "Dos anys de lluita en 18 dates". Més encara, tampoc podem considerar que la societat valenciana hagi estat a l’alçada del problema al llarg dels darrers 20 anys, tal i com recull Josep Nadal a l’article "I estos de Canal 9 ara què volen?". Com deia, la societat valenciana és complexa, i segurament part del sector disconforme amb la línia de la cadena no ho ha expressat amb suficient contundència (per diferents motius que ara mateix no tenim espai per explicar).
No obstant això, és a partir dels dies que segueixen, especialment del 7 de novembre, quan es demana perdó a les víctimes del metro, i del dia 9 de novembre, quan es produeix una manifestació en suport de l’ens públic, que els missatges es tornen més positius i reivindicatius d’una televisió pública valenciana, fins al moment del seu tancament definitiu el dia 29 de novembre. Es pot realitzar el seguiment a Twitter a partir del hashtag #rtvvnoestanca.
El tancament definitiu mereix una menció especial: es podria dir que ja ens trobem amb una experiència col·lectiva d’un final on la narració dels fets esdevinguts conté una clara vessant èpica, que sintetitza el cant del cigne d’un mitjà, conduït els darrers dies amb l’autogestió dels treballadors, on apareix un heroi (Paco Telefunken, el tècnic que es nega a tallar el senyal), per donar pas finalment a una clausura violenta tant visual com emocionalment i la fosa a negre.
Fins a aquí la visió dels treballadors i la societat. Però què diu el Govern? El discurs oficial es limita a reduir el problema a una qüestió laboral, posant números de treballadors que aniran a l’atur i comparant-los amb altres empreses on també s’han fet ajustos. D’aquesta manera, tot es relativitza; els números no són importants, sobretot davant la majoria de vots que encara tenen.
Del que passarà en el futur no es diu ni una sola paraula, però resulta difícil pensar que no hi hagi un pla B. No es pot rodar la clau i deixar tot allò a dintre: infraestructures, materials, etc. Alguns dels elements sobre els que s’ha començat a parlar és el patrimoni documental audiovisual, però la qüestió va més enllà d’allò material, es tracta d’una qüestió social i també d’indústria audiovisual i cultural, entrellaçada amb la formació universitària en aquest sector. Algunes de les opcions amb les quals s’especula estan relacionades amb l’ombra de la privatització, que sempre ha estat a prop, o qui sap si s’està esperant que aquesta decisió quedi en mans de qui vingui després, un cop passades les eleccions, tant si hi ha canvi de partit com si no.
Citació recomanada
SAN CORNELIO, Gemma. Fosa a negre a RTVV: i ara què? COMeIN [en línia], desembre 2013, núm. 28. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n28.1386
