El virus de l'Évole

El periodisme que inocula Jordi Évole pretén rebentar les entranyes de la corrupció política, sagnar les consciències de l’economia més antisocial i encomanar el clam contra les injustícies. Ni la soca del periodisme de denúncia ni la del subgènere del mockumentary són noves, però amb el fals documental Operación Palace van rebrotar molts debats latents des del 23-F de fa 33 anys. Un cop passada la febrada mediàtica, ve l’anàlisi de la peça com a virus de comunicació.

En el seu últim llibre, Contagious. Why things catch on, el professor Jonah Berger tracta d’explicar les causes per les quals determinats continguts tenen més poder de contagi que d’altres entre la societat. Per continguts entén notícies, històries, informació, productes, idees, comportaments. Per contagi entén possibilitat de difusió.

Operación Palace és un mockumentary i, per tant, és un contingut que pertany a la família de la comèdia més que no pas a la del periodisme. Recordem que mock vol dir paròdia, burla, simulació, i mentary es refereix al format documental. Es tracta pròpiament d’una peça de comunicació d’entreteniment, però amb valors del més pur periodisme de denúncia.

A l’hora d’iniciar l’anàlisi cal tenir-ho en compte. Cal saber què estem posant sobre el portaobjectes i recordar la seva virulència: 5.229.000 espectadors (23,9% de share), trending topic a Twitter, nacional i mundial, amb puntes del 73,22% de share social; en definitiva, l’emissió no esportiva amb més èxit i repercussió en la història de La Sexta.

Parem l’ull sobre el microscopi i fixem-nos en les variables que, segons Berger, són comunes en els continguts més difosos. Després d’una dècada d’estudis empírics, n’ha detectat sis i les anomena STEPPS: Social currency, Triggers, Emotion, Public, Practical value i Stories. Procedim, doncs, a aïllar cada element d’aquest acrònim per entendre les claus d’Operación Palace com a virus comunicatiu.

Social currency. El contingut té un valor social per al receptor. Es converteix en una moneda amb la qual fer transaccions comunicatives perquè és interessant per a d’altres persones. El mockumentary sobre el 23-F omplia els buits de la història oficial amb dades sorprenents, però versemblants, i per això es va convertir en protagonista de tantes converses, privades i mediàtiques, que van durar fins dies després. Berger afirma que és possible encunyar moneda social creant continguts extraordinaris (com ho va ser narrativament Operación Palace), però també utilitzant mecanismes de joc i fent sentir la gent com a insiders. Per una banda, el programa de La Sexta està farcit de pistes amb què els seus creadors repten el llindar de la credibilitat dels espectadors (la misteriosa caixa que sempre apareix amb el Rei, per posar només un exemple) i, de fet, el mateix Jordi Évole agraeix a aquells a qui ha agradat el programa que s’hi hagin prestat a jugar (sic). Per l’altra, la suposada nova versió del cop d’Estat representa una prova definitiva per fer sentir més legitimats a aquells que dubten de les versions oficials, de la transparència política, i critiquen la manipulació informativa.

Triggers. Certs detonants poden ajudar a l’èxit d’un contingut. Un d’ells és el temps, el moment just en què es difon. Operación Palace es va emetre el mateix dia de l’efemèride (23 de febrer), però té un abans i un després ben orquestrats. A banda de les promocions habituals prèvies del programa, fetes a la mateixa cadena de televisió i a les de la resta d’Atresmedia Corporación, també va córrer per la Xarxa un rumor que afirmava que els directius de La Sexta havien rebut pressions del Partit Popular per retirar el programa de la graella.

Després del programa, tant el debat moderat per Évole amb Iñaki Gabilondo, Garbiñe Biurrun i Eduardo Serra, com les intervencions múltiples dels protagonistes i esquers durant els dies posteriors, van seguir alimentar el virus.

Emotion. El 23 de febrer de 1981 va ser un dia de càrrega emocional intensa per a totes les famílies del país. El 23 de febrer de 2014, moltes d’aquestes famílies van reviure aquella càrrega davant del televisor, però amb una sensació afegida. Els psicòlegs Dacher Keltner i Jonathan Haidt ho anomenen awe, que és una emoció complexa i freqüentment associada a la sorpresa, a allò inesperat, al misteri. És l’experiència de ser davant d’una cosa més gran que un mateix. A molts Operación Palace els va superar; per això tot seguit es van enfadar. Berger ha comprovat en les seves investigacions que els continguts que generen una alta agitació fisiològica, ja sigui positiva (sorpresa, entusiasme, diversió) o negativa (ansietat, empipament) són els que tenen més possibilitats de calar en la societat.

Public. Fer públic allò que és privat estimula les converses. I com més converses compartides, més possibilitats d’influència social. Durant una estona, Operación Palace va compartir amb els espectadors un secret que havien guardat els artífexs i participants en la suposada trama del 23-F. Al final del programa, quan es desvela l’engany, queda el que Berger qualifica de residu conductual: opinions difoses pels mitjans de comunicació, pels blogs, per les xarxes socials, que segueixen enfortint el virus comunicatiu.

Practical value. La utilitat dels continguts és una garantia per al seu èxit. Perquè els fa noticiables. En aquest sentit, el mockumentary era ja una gran notícia per se, però per uns moments va servir, per exemple, per a entendre la postura del govern del president Felipe González respecte a la permanència d’Espanya a l’OTAN, tot i que el seu partit havia fet campanya en contra. La narració és plena d’informació de valor, útil... però falsa. Tot i que no és fals que finalment hagi servit per prendre consciència, un cop més, del poder dels mitjans i de les manipulacions informatives, tot reobrint el debat de la ètica de la comunicació.

Stories. Berger ens recorda que les històries són la forma original d’entreteniment i les persones no pensem en termes d’informació sinó en termes de narratives. L’equip del Jordi Évole va preparar durant tres anys una història impecable des del punt de vista creatiu i de construcció narrativa. El producte final ha estat un contingut amb valor de moneda social perquè és molt més d’allò que aparenta. Tot i ser una peça d’entreteniment amb aparença informativa, ¿què ha acabat sent? Paradoxalment, la pregunta utilitzada com a claim promocional ho respon a la perfecció: “¿Pot una mentida explicar una veritat?”

Per saber-ne més:

Berger, J. (2013). Contagious. Why things catch on. Nova York: Simon & Schuster.

Keltner, D.; Haidt, J. (2003). “Approaching a awe, a moral, spiritual, and aesthetic emotion”. Cognition and Emotion, 17, p. 297-314.