Tan sols cinc dies després que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) dictés una sentència en la qual es resumeix que no constitueix un acte de comunicació al públic la presentació en una web d’hiperlinks que remetin a altres pàgines d'Internet, el Govern espanyol impulsa la “taxa Google”, que consisteix en l'obligació dels agregadors de notícies de pagar als editors per enllaçar els seus continguts. Per a això, aquests hauran d'abonar una quota o taxa que s'administrarà a través de CEDRO i es redistribuirà entre els editors. La mesura està ara pendent de les esmenes de la resta dels grups parlamentaris per a la seva aprovació final al Congrés.
El debat està servit. A favor de la “taxa Google” es posicionen els grans editors de la premsa (Associació d'Editors de Diaris Espanyols, AEDE), que vénen reivindicant davant del Govern des de fa anys una regulació impositiva per als drets de propietat intel·lectual a Internet. En contra, s'ha creat l'anomenada Coalició ProInternet formada per entitats com la Associació Espanyola d'Editorials de Publicacions Periòdiques (AEEPP), l'Associació Espanyola d'Economia Digital (ADigital), l'Associació d'Internautes, la citada Google, Menéame (un agregador de titulars), Weblogs (editors de blogs sobre diverses temàtiques), Hipertextual, Adslzone, els mitjans 20minutos.es i eldiario.es, així com professionals de la comunicació del sector digital a títol individual.
Aquesta distribució d'interessos evidencia, d'una banda, als grans editors de premsa, que exigeixen al govern l'anomenada “taxa Google”, i, de l'altra, negocis de premsa digitals menors i en principi rendibles.
Els mitjans de comunicació tradicionals van afrontar el seu aterratge al món digital fent un gran sacrifici d'adaptació i reestructuració en les seves organitzacions. Avui dia, les empreses periodístiques han adoptat diferents models de negoci buscant la rendibilitat. Entre aquests models trobem publicacions com 20minutos.es o eldiario.es, que ofereixen informació de forma gratuïta a l'usuari i es financen a través d'anunciants, o el model mixt o freemium, que posa a la disposició dels usuaris informació gratuïta i ofereix contingut de pagament a subscriptors, a més de comptar amb ingressos d'anunciants. Aquest últim model és el que utilitzen, entre d'altres, les grans capçaleres periodístiques. Ara bé, transcorreguda gairebé una dècada d'adaptació al sector digital, la petició d'una “taxa Google” al Govern per part dels grans editors de la premsa fa qüestionar la rendibilitat d'aquestes grans empreses.
Fins l'arribada d'Internet, eren els mitjans de comunicació social qui decidien la selecció de temes que influeixen a la societat en general; és la coneguda teoria de l'agenda setting. Internet va fer trencar amb aquesta norma, democratitzant a poc a poc l'accés a la informació fins a tal punt que avui, són els usuaris qui decideixen per quins temes s'interessen, on informar-se, quan i fins i tot poden participar activament en l'edició de continguts a la xarxa.
Si finalment el Congrés aprova l'adopció del “cànon digital”, qüestionaran els ciutadans l'objectivitat d'una premsa de pagament finançada indirectament pel Govern? Podrà exercir el Govern lícitament més control sobre les capçaleres? Retrocedirem el camí recorregut i tornarem al model de comunicació unidireccional? Ressuscitarà amb la “taxa Google” el quart poder?
Citació recomanada
GARCIA, Elvira. Taxa Google i 'agenda setting'. COMeIN [en línia], abril 2014, núm. 32. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n32.1425
Elvira Garcia
