Número 37 (octubre de 2014)
Del nom dels sahrauís (I)
Pablo-Ignacio de Dalmases

“(Del ár. ṣaḥrāwī, gentilicio de [aṣ] ṣaḥrā'u l-kubrà, el gran desierto, el Sahara).1. adj. Perteneciente o relativo al desierto del Sahara. 2. adj. Perteneciente o relativo al antiguo territorio español del Sahara. 3. com. Sahariano”. Fins a aquí, les definicions canòniques que la Real Academia de la Lengua dóna d'aquest gentilici avui plenament acceptat, d'ús generalitzat en la literatura i en els mitjans de comunicació i clarament definitori, de manera molt particular en la seva segona accepció.

No obstant això, el terme, d'origen àrab, com la pròpia institució reconeix, és relativament recent, la qual cosa pot deure's a la pròpia denominació que es va donar en els seus inicis al territori ocupat per Espanya el 1884, que va ser la de Río del Oro i no Sàhara. I és que, malgrat que anys més tard Enrique D'Almonte, que havia rebut el 1913 l'encàrrec de la Reial Societat Geogràfica de dur a terme una exploració en profunditat del “extenso país que por acuerdo unánime de la Real Sociedad Geográfica, sancionado por la opinión pública, es conocido bajo el nombre de Sáhara español” (D'Almonte, 1914, p. 9), la utilització pràctica d'aquest terme no es va generalitzar com d'ús comú sinó més tard.

 

Emilio Bonelli, primera autoritat espanyola a la zona, va ser designat el 1885 "comisario regio de la Costa Occidental de África" i Francisco Bens, el 1904, governador de Río del Oro, encara que en els seus 22 anys de permanència en aquest càrrec la seva denominació va anar variant. En tot cas, quan Manuel García Prieto va presentar el 1910 l'informe a les Corts com a titular de la cartera d'Estat, de la qual depenien llavors les colònies, va dedicar el capítol III a "El Sàhara Occidental (Río de Oro)", identificant tots dos conceptes geogràfics en un de sol.

 

Fixats els límits definitius de les respectives zones d'influència d'Espanya i França en el conveni de 1912, el govern de Madrid va considerar durant molts anys que les seves possessions en la costa occidental estaven constituïdes per tres territoris sense solució de continuïtat, però de diferent condició jurídica: la colònia de Río del Oro, una zona septentrional de plena sobirania, entre el cap Bojador i el paral·lel 27º 40' de latitud nord, que corresponia a la regió de Saguia el-Hamra, però que inicialment va ser coneguda, només ella, com a "Sàhara", i la franja compresa al seu torn entre la línia fronterera citada i el riu Draa que, encara pertanyent geogràfica i humanament al gran desert, va ser considerada erròniament com a part del sultanat i qualificada com "zona sud del Protectorat d'Espanya al Marroc".

 

L'ocupació d'Ifni va obligar a crear un ens administratiu que assumís competències sobre el nou enclavament i, alhora, sobre els territoris saharians, ens que va tenir diverses denominacions (Inspecció dels territoris espanyols de la costa occidental d'Àfrica, Govern Polític-Militar d'Ifni-Sàhara i Govern ‒a partir de 1949 Govern General‒ d'Àfrica Occidental espanyola. Només amb la segregació d'Ifni i Sàhara i la seva conversió en sengles províncies pel decret de 10 de gener de 1959, cadascun d'aquests territoris es va transformar en una entitat jurídica independent i en el cas del Sàhara ‒i desprès de la zona sud del protectorat per l'acord de Cintra de 1958, en la virtut del qual li va ser lliurada aquesta última al Marroc‒ va unificar definitivament les regions de Río de Oro i Saguia el-Hamra.

 

Totes aquestes consideracions poden semblar balderes, però no ho són. Perquè si els habitants del territori no es definien de forma diferent a la de membres de la seva pròpia tribu i la potencia administradora no els caracteritzaria amb un adjectiu comú sinó fins a més tard, ¿com eren coneguts llavors els habitants dels territoris espanyols situats entre el cap Blanco i el paral·lel 27º 40' i, per extensió, també els de zona que arribava al riu Draa?

 

Recordem que, abans de l'arribada dels europeus, els africans es definien a si mateixos com a membres d'una o altra tribu, estigués on estigués assentada aquesta; però a partir de la colonització, aquesta adscripció social es territorialitzarà, perquè les autoritats d'ocupació es van preocupar d'assignar a les poblacions natives identitats basades en la seva pertinença a una administració concreta, segregant-les d'individus de la seva mateixa tribu, però administrats per una altra potència. Aquest fet influiria decisivament en els processos d'independència, que es van realitzar sobre territoris les fronteres dels quals eren les directament hereves del repartiment colonial i, o dividien arbitràriament col·lectius homogenis, o no tenien elements suficients per cohesionar adequadament els habitants d'un mateix territori. Mancant altres factors d'identificació comuna, es va pretendre en molts casos la destrucció de tot rastre d'estructura tribal, deixant a les societats natives inermes davant les satrapies de qualsevol il·luminat o la dictadura de qualsevol partit que s'autoqualifiqués de representant únic de la societat local; encara que en uns altres, el tribalisme subjacent va ser tan fort que va crear abismes insalvables i guerres sagnants entre els habitants d'un mateix país. ¿Es pot parlar, ara com ara, d'una veritable nacionalitat nigeriana, ecuatoguineana, malinesa, camerunesa, centrafricana, tanzana, rwandesa o burundesa, quan aquests mateixos adjectius són en si mateixos veritables neologismes?

 

Pel que fa al Sàhara, i com subratlla Alejandro García (2001), si bé l'administració colonial va respectar l'estructura social tradicional, la veritat és que va donar lloc a l'aparició d'un nou concepte, que en aquest cas va ser el de sahrauí. Hernández Moreno es pregunta sobre l'origen del gentilici, que diu "es reciente" perquè als sahrauís “no siempre se les ha denominado así. Los primeros colonizadores les llamaban moros o indígenas, 'raza desgraciada', 'desgraciados', 'indolentes', 'feroces', 'salvajes', 'salvajes del desierto', aunque también refiriéndose a la raza la califican de 'raza varonil, sagaz e inteligente', nunca saharianos, ni saharauis. Desde una posición de superioridad cultural, todavía en los años 30 se sigue afirmando que son gentes salvajes, de gran brutalidad, embusteros e interesados, aunque se les empieza e denominar moros saháricos, tribus saharianas o gentes sahareñas. Con la conquista y el trato más cercano se empieza transmitir un perfil más dulcificado y no tan feroz, ahora son 'árabes inteligentes', 'hospitalarios beduinos', 'valientes nómadas' o 'serviciales beduinos', denominándole saharauis o incluyéndoles en las tribus 'saharianas' por excelencia”.

 

Així és en línies generals. Si repassem la bibliografia disponible observarem que, per exemple, Bonelli (1887) parla en les seves memòries d'"habitantes", "indígenas", "moros" o "musulmanes", si bé distingeix entre ells els residents a la zona costanera, als quals denomina "moros de la costa", la vida de la qual defineix com aparticularment miserable. Aquesta segmentació del col·lectiu local la trobem també en altres autors, sorpresos per la particular indigència dels habitants del litoral atlàntic. I així apareix el terme de "moros de marea", que utilitzen Francisco Coello (1887), José María Folch i Torres (1911; "moros saharianos de marea") i fins i tot, molts anys després, Federico García Sanchiz (1943).

 

Joaquín Costa (1886) es refereix als "saharianos (o zahareños, como escribe el Sr. Fernández Y González)" i Eduardo Lucini (1893) parla així mateix set anys després de "saharianos". El ja citat Enrique D'Almonte (1914), al llarg de la memòria que va escriure per encàrrec de la Reial Societat Geogràfica, es refereix usualment als "moros", encara que de vegades els adjectiva com a "moros nómadas" o "moros saháricos" per diferenciar-los dels d'altres llocs.

 

Finalitzada la guerra civil, es va escometre en els anys quaranta del segle XX una ambiciosa campanya de recerques a càrrec, inicialment, de l'Institut d'Estudis Polítics i després de l'Institut d'Estudis Africans, que va portar al Sàhara a nombrosos experts i va donar lloc a una copiosa bibliografia. És llavors quan va començar a aparèixer el neologisme.

 

Per a saber-ne més:

 

Bonelli, Emilio (1887). El Sáhara. Descripción geográfica, comercial y agrícola desde cabo Bojador a cabo Blanco, viajes por el interior, habitantes del desierto y consideraciones generales. Edición Oficial del Ministerio de Fomento, Tipolitografía Plant e hijos, Madrid.

 

Coello, Francisco (1887). “Sáhara occidental, conocimientos anteriores”, Boletín Sociedad Geográfica de Madrid, 1er semestre.

 

Costa, Joaquín (1886). “Agricultura, oasis artificiales”, Revista de Geografía Comercial, Madrid, nº 25-30, julio-septiembre.

 

D’Almonte, Enrique (1914). Ensayo de una breve descripción del Sáhara español, Publicaciones del Boletín de la Real Sociedad Geográfica, Madrid.

 

Folch y Torres, José Mª (1911). África española, Establecimiento editorial de Antonio Bastinos, Barcelona.

 

García, Alejandro (2001) Historias del Sáhara, el mejor y el peor de los mundos, Catarata, Madrid.

 

García Sanchiz, Federico (1943) “En el nombre de Dios, clemente y misericordioso (El Sáhara Español). IX. No el dominio terrestre, sino el marino”, ABC, 21 febrero.

 

Lucini, Eduardo (1893). “Fantasías africanas. La factoría española de Río de Oro”, Revista de Geografía Comercial, nº 121, septiembre.

 

biblioteconomia;  periodisme;  terminologia; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???