Número 38 (novembre de 2014)
Sobre selfies i recerca: algunes consideracions metodològiques
Gemma San Cornelio

El selfie està de moda. Bé, sí, com gairebé tots els temes que escrivim en aquesta revista. Reconeguem-ho d'entrada: hi ha un punt d'esnobisme entre els investigadors en comunicació i ciències socials; ens agrada estar a l'última i entendre els diferents fenòmens socials. Tant és així que ens llancem de seguida a la piscina per abordar els temes candents. Això ho vaig poder observar en el passat congrés d'ECREA 2014 (l'associació europea d'investigació i docència en comunicació), per exemple, en relació a les presentacions sobre big data, on els projectes desenvolupats estan, majoritàriament, més en el pla de la reflexió sobre l'objecte d'estudi que en el dels resultats. Una cosa semblant passa amb el fenomen del selfie.

El selfie constitueix un exponent actual de les maneres de representació d'un mateix, de la identitat, que ha cobrat una especial popularitat. En part, això es deu a l’ aparició freqüent de notícies en què el selfie s'associa a aspectes morbosos o negatius, conductes perilloses o altres comportaments relacionats amb el narcisisme o el culte al cos. En moltes ocasions, tant personatges públics, celebrities, i/o ciutadans anònims protagonitzen polèmiques relacionades amb aquesta pràctica: selfies que provoquen accidents (fins i tot morts), selfies de les natges (belfies), selfies al camp (felfies), selfies a enterraments, en exposicions...; en definitiva, selfies en els llocs més insospitats són les manifestacions més cridaneres de la pràctica, però per descomptat no són les úniques. En aquest sentit, com a investigadors, intentem anar una mica més enllà de l'anècdota del tema i afegir complexitat al fenomen des d'una perspectiva social i cultural.

 

El selfie és un autoretrat realitzat amb una càmera digital -generalment incorporada en un dispositiu mòbil-, que té com a objectiu ser compartit a les xarxes socials. Com que la càmera la subjecta un mateix, predomina un determinat tipus d'enquadrament, similar al que anteriorment es va denominar ego-shot (foto realitzada per un mateix amb la càmera digital). Per aquest motiu, el selfie expressa una narrativa personal en forma d'imatge (encara que també combinada amb textos i interaccions) i s'inscriu en la cultura visual contemporània a partir de les pràctiques facilitades per les xarxes socials i les pràctiques de la fotografia digital (Gómez-Cruz, 2012).

 

La representació de la identitat és un tema en el qual vaig aprofundir d'una manera més concreta fa ja alguns anys, a partir de les representacions artístiques contemporànies i de la cultura digital (San Cornelio, 2008). No obstant això, en l'actualitat, les xarxes socials i la quantificació de les dades que generem a Internet ofereixen noves perspectives sobre el tema i, sobretot, noves aproximacions metodològiques, que és el que m'agradaria tractar en aquest article.

 

Sent un tema tan recent (pràcticament uns dos anys), és interessant observar com es perfilen les investigacions sobre el fenomen selfie. Algunes d'elles s'aborden des d'una perspectiva quantitativa, creant datasets o grans corpus de dades que recullen aquest tipus d'imatges i les cataloguen pels seus aspectes formals; per exemple, colors predominants o ús de filtres (Zarrella, 2014) o en relació a les convencions del retrat fotogràfic professional (Bruno et al., 2014). Més abundantment, els projectes d'investigació sobre el selfie provenen de l'àmbit de la psicologia, centrats en qüestions com el narcisisme o l'autoestima (Gabriel, 2014). En l'àmbit humanístic també hi ha hagut un cert interès per categoritzar les diferents tipologies de selfies, en base als referents de la història de l'art sobre el retrat, especialment en els períodes del Renaixement i el Barroc. No obstant això, altres aproximacions més crítiques (per exemple, procedents del feminisme o dels queer studies) apunten que els selfies poden suposar una forma d'expressió que manifesti resistència a les normes dominants sobre el gènere i la sexualitat (Losh, 2014).

 

Una altra de les contribucions més destacades en el tema és la de Lev Manovich, que ha dirigit Selfiecity (2014), un projecte que barreja tècniques de cultural analytics, que inclouen una part d'anàlisi big data (localització) i una caracterització formal realitzada manualment. En aquest projecte s'analitza una gran quantitat de fotografies (120.000 selfies) publicades a la plataforma Instagram, localitzades en quatre ciutats: Berlín, Moscou, Sao Paulo i Nova York. L'anàlisi realitzada ofereix dades de tipus sociodemogràfic, com ara l'edat dels subjectes que realitzen selfies (entre 21 i 23 anys) o la preeminència de fotografies de dones. A més, se centra en algunes característiques formals que defineixen aquestes fotografies com a retrats (la inclinació del cap o la presència, o no, d'un somriure a la imatge).

 

A partir d'una primera exploració de l'estat de la qüestió en aquest tema es dedueix que, per entendre el fenomen amb profunditat, s'hauria de fer una aproximació metodològica mixta (tant quantitativa com qualitativa) i vincular els selfies al context personal on es produeixen per obtenir una informació de més qualitat.

 

En un intent d'iniciar una petita investigació sobre el tema, he fet una observació inicial de la plataforma Instagram, que és l'espai on es produeixen més imatges de tipus personal (i no el reenviament de fotos d'altres usuaris, com podria passar a Twitter) per assajar algunes cerques i trobar les seves limitacions. Si fem una cerca amb l'etiqueta (hashtag) #selfie en l'aplicació mòbil d'Instagram trobem un nombre proper als 200.000.000 posts, que es van actualitzant cada vegada que refresquem la cerca. Aquest criteri respon a la definició que els usuaris fan de les seves fotografies (ells les etiqueten com #selfies) i té un abast mundial. A primera vista es troben algunes petites diferències entre els diferents moments de cerca que he provat; per exemple, diumenge a la tarda hi havia una majoria aclaparadora de fotos femenines i dilluns al matí aquesta diferència no era tan acusada. Això vol dir que per tenir una visió més completa i realista del selfie a les xarxes socials s'haurien de realitzar múltiples recerques al llarg del temps i observar-les, no tant com una foto fixa, sinó com una cosa que està en moviment continu. Això és sens dubte un repte per als investigadors, acostumats a manejar dades que es 'congelen' en un moment donat.

 

En el rànquing de hashtags relacionats amb el selfie a Instagram, en segon lloc apareix #selfiesunday (més de 11.000.000), ja que el diumenge aparentment és el dia de la setmana en què més selfies es realitzen (i s'etiqueten) com a tals a Instagram. El segueix el #selfiesaturday (1.400.000) i, com a curiositat, el dia en què pel que sembla es prenen menys selfies és dimecres (#selfiewednesday amb 131.000 posts). Existeixen altres etiquetes que inclouen la paraula selfie, encara que en aparença el contingut no es diferencia de la primera cerca, excepte en alguns casos, com per exemple #selfiegang (78.000), on apareixen majoritàriament fotografies de persones d'ètnia no caucàsica, com llatins o afroamericans. O #selfiegopro (gairebé 67.000), etiqueta amb la qual es defineixen fotografies altament estilitzades, amb enquadraments més extrems o que inclouen accessoris per a la càmera que permetin una major espectacularitat. En aquesta categoria la presència masculina i femenina és pràcticament igual.

 

Per comparar aquestes dades amb les d'altres plataformes es va replicar la recerca a Twitter, on l'aplicació no retorna únicament fotografies sinó posts on aparegui l'etiqueta. És més difícil classificar-les aquí que a la plataforma Instagram, i hi ha per tant una varietat més gran de fotografies. Una dada que val la pena destacar és que la recerca un diumenge a la tarda va retornar bastants fotografies de caràcter eròtic i pornogràfic a Twitter, fins i tot usuaris dedicats 'professionalment' a això. A Instagram no va aparèixer aquest tipus de fotografies, el que fa pensar en determinats mecanismes de control de continguts. En canvi, la recerca a Twitter un dilluns al matí no retorna aquest tipus de fotografies, el que permet deduir que les dinàmiques dels selfies estan molt condicionades per l'activitat social, professional o de lleure dels usuaris.

 

Les observacions anteriors són deduccions molt preliminars i bàsiques del que es pot arribar a entendre de la pràctica del selfie. Evidentment, els mètodes emprats són molt limitats: l'aplicació mòbil no permet fer cerques combinades, així que cal recórrer a altres aplicacions, o crear-ne pròpies, que permetin creuar dades d'etiquetes diferents i generar visualitzacions, per tal de poder anar centrant les dades si volem tenir visions més locals o de grups més petits. Així mateix, seria òptim poder completar les investigacions amb mètodes qualitatius per poder entendre amb profunditat el significat d'aquestes pràctiques.

 

Al final, tots els avanços metodològics dedicats a aquest camp es poden aplicar després a altres investigacions, una vegada que el tema pugui haver deixat de ser una moda.

 

Per a saber-ne més:

 

Bruno, N.; Gabriele, V.; Bertamini, M.; Tasso, T. (2014). “Selfies” Reveal Systematic Deviations from Known Principles of Photographic Composition. Art & Perception, 2(1-2), 45–58.

 

Gabriel, F. (2014). Sexting, selfies and self-harm: Young people, social media and the performance of self-development. Media International Australia, Incorporating Culture & Policy, 151, 104-112.

 

Gómez-Cruz, E. G. (2012). De la cultura Kodak a la imagen en red: una etnografía sobre fotografía digital. Barcelona: Editorial UOC.

 

Losh, E. (2013). Beyond Biometrics: Feminist Media Theory Looks at Selfiecity. En línía.

 

San Cornelio, G. (2008). Arte e identidad en Internet. Barcelona: Ediuoc.

 

Zarrella D. (2014). The Science of Selfies. En línia.

 

cultura digital;  recerca;  xarxes socials; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???