Ja hem parlat en anteriors articles sobre la força amb què han emergit en els últims anys comportaments relacionats amb el fenomen de compartir, propiciats per aquesta ja llarga crisi. Don Tampscott (2011), l'autor de Wikinomics, afirmava que "compartir és crear riquesa" i posava com a exemple el cas d'IBM, que va donar 400 milions de dòlars en programari a Linux i es va concentrar a desenvolupar un negoci multimilionari de maquinari lligat a aquest nou programari.
Ara bé, hi ha més exemples, empreses com Boeing, que va dissenyar col·laborativament un nou model d'avió, el 787 Dreamliner, buscant socis externs. Va encarregar el disseny de la construcció d'una part de l'avió, de manera que es va crear una xarxa col·laborativa entre els socis. Es van distribuir els riscos i, per tant, es van distribuir els beneficis. D'aquesta manera, Boeing, que tenia un creixement marginal negatiu des del 2001, va entrar al top 25 de les companyies més innovadores de la revista BusinessWeek. O, molt més recent, és el conegudíssim cas d'Android (sistema operatiu per a diferents classes de dispositius mòbils), que combina un conglomerat de fabricants de maquinari i operadors de servei amb una gran comunitat de desenvolupadors d'aplicacions pertanyent al nucli de Linux.
Amb tot, el fenomen de compartir no es queda aquí. Aquestes pràctiques també s'han dut a terme al terreny del consum i de l'usuari del carrer. Trobem un exemple d'això en Consumo Colaborativo, on es pot compartir cotxe, pàrquing, bicicletes, intercanviar cases, etc. Aquest tipus de consum col·laboratiu s'ha focalitzat, en els últims anys, en el sector del transport, fet que ha derivat en un nou model de negoci i que per a alguns s'ha convertit en competència deslleial. Dins del que s'ha anomenat la sharing economy, les plataformes com Uber i BlaBlacar s'han convertit en un èxit rotund. A través d'elles tries trajecte, conductor i pactes preu. També coneixes els comentaris d'anteriors usuaris i la seva puntuació. Les plataformes es basen en un esquema de matchmaking: es limiten a posar d'acord oferta i demanda. Abans una empresa de taxis contractava conductors, avui aquests conductors es contracten a ells mateixos i ofereixen els seus serveis en aquesta plataforma. Òbviament, la història no és tan extrema: en molts països la gran majoria dels conductors de taxi ja eren autònoms abans de l'arribada de serveis com Uber, i els que no ho eren probablement no estaven massa satisfets de les condicions laborals que obtenien dels seus ocupadors.
La resposta dels governs oscil·la entre el conservadorisme dels que accedeixen a la pressió dels lobbies tradicionals o "els que tracten de veure la sharing economy com una dinamització de l'economia que acaba per aportar una solució a les elevades taxes de desocupació" diu Enrique Dans (10 de desembre, 2014). Com el Govern del Regne Unit, que defensa que s'ha d'evitar obstaculitzar el desenvolupament de la sharing economy com menys millor, perquè en la seva flexibilització es troben solucions a molts dels problemes actuals de l'economia tradicional.
D'altra banda, es podrien donar situacions com ara que la línia d'autobusos que viatja a un petit poble al mig de la Manxa, després de veure com molts dels seus usuaris decideixen utilitzar BlaBlaCar, decidís deixar d'oferir aquesta ruta per la seva escassa rendibilitat, cosa que podria redundar en situacions de desproveïment. Allà on l'oferta desregulada no sigui rendible o no funcioni de manera adequada per la raó que sigui, els usuaris podrien acabar reclamant la protecció de "pare Estat" a l'hora de garantir determinats nivells de servei (Dans, 2014).
La sharing economy l'ha portat la crisi, però ha vingut per quedar-se. Cada vegada serà invariablement més senzill posar d'acord oferta i demanda a l'hora de prestar un servei, i això acabarà, probablement, per crear plataformes de tot tipus en què aquests serveis són intercanviats, ja parlem de transport, allotjament, encàrrecs o qualsevol altra cosa. La tendència, sens dubte, és anar cap a una economia més flexible, tot i les reticències. I això, pot tenir repercussions de molt diferent naturalesa. Veurem què passa.
Citació recomanada
SANZ MARTOS, Sandra. Sharing economy: el que la crisi va portar i es va quedar. COMeIN [en línia], gener 2015, núm. 40. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n40.1502
