Número 41 (febrer de 2015)
Animació: un panorama internacional
Jordi Sánchez-Navarro

L’anunci de les nominacions als premis de la Acadèmia de Hollywood —els coneguts com Òscar a les pel·lícules d’animació ha produït al signant d’aquestes línies la grata sorpresa de veure entre els títols seleccionats Song of the Sea, la pel·lícula que va guanyar la darrera edició de l’AnimaFICX, la secció del festival de Gijón en la qual vaig tenir l’honor de ser jurat. Amb el permís dels lectors de COMeIN, aprofito la notícia de les nominacions per posar negre sobre blanc algunes reflexions sobre el panorama internacional de l’animació —deixant el panorama de casa nostra per a un futur article—.

Song of the Sea ha estat al punt de mira dels coneixedors de l’animació des que el 2013 va protagonitzar les jornades professionals Anima’t Industry Networking Summit, en la qual els assistents van poder veure esbossos i fragments del storyboard de l’aleshores projecte en desenvolupament de la productora irlandesa Cartoon Saloon. La impressió general del públic va ser que el que s'estava veient era una meravella mereixedora de la màxima fortuna comercial, però que aquest èxit no seria gens fàcil en el nostre país. La raó és que a casa nostra el públic general considera que l'animació és poc més que la desena de llargmetratges que cada any estrenen les companyies nord-americanes, les pel·lícules d'orientació infantil d'origen japonès que, molt esporàdicament, arriben a les nostres sales de cinema i la pel·lícula espanyola realitzada amb un enorme esforç que, de tant en tant, aconsegueix estrenar-se.

 

Perquè per al públic general, l'animació és, en primer lloc, el llargmetratge cinematogràfic, que conforma un panorama en què la producció europea d'uns quants projectes que val la pena observar d'a prop comparteix espai amb dos pols de producció d'enorme força tractora (Estats Units i Japó). Per a aquest mateix públic general, l'animació és, també, els dibuixos animats de les sèries de televisió, que configuren un paisatge més plural en tècniques i enfocaments plàstics i artístics, però que, tret d’excepcions, semblen condemnats a no gaudir de l'estima dels públics que vagin més enllà del seu públic natural, que és l'infantil.

 

La majoria dels interessats en l'animació creuen (amb raó) que li cau damunt una espècie de maledicció: la de ser considerada com una forma menor d'expressió audiovisual, quan en realitat és l'aliada natural de tots aquells que busquen un cinema capaç de sorprendre, de posar en qüestió idees sobre allò representable en la imatge en moviment, i capaç de desafiar les ortodòxies dels discursos visuals dominants. En un món, el de l'expressió audiovisual, dominat històricament (amb les excepcions que vulguin trobar-se) pel poder de la narrativitat, dels esdeveniments expressables en termes de causes i conseqüències i traduïbles en paraules, l'animació sempre ha estat en una posició d'avançada, demostrant amb força que el cinema és també, i sobretot, una qüestió de diàleg visual.

 

Aquesta capacitat per posar en crisi algunes de les nostres idees més arrelades sobre el que ha de ser la comunicació mitjançant imatges s'ha desenvolupat històricament en els llargmetratges i en, molta menor mesura, en les sèries de televisió, però el seu àmbit natural de desenvolupament ha estat el curtmetratge. I així s'ha reflectit en els festivals que han acollit les seves formes híbrides i canviants, com Annecy, Hiroshima, Cinanima a Espinho (Portugal) o l'Animafest de Zagreb, festivals que han pres el pols al llarg de diverses dècades a la inabastable nòmina d'escoles i estils d'animadors britànics, a la sempre vital animació de l'Europa occidental, o a la torrencial producció de l'Europa de l'Est. En les últimes dècades, festivals de vocació generalista han anat incorporant a les seves seccions mostres d'animació, demostrant que aquesta ja no és un gènere menor, un producte destinat en exclusiva a l'audiència infantil o un reducte de creadors i públics marginals. Els festivals han aconseguit que l'animació es guanyi el respecte i l'estima de la crítica i, sobretot, del públic, divulgant de manera ordenada i rigorosa l'obra de pioners com Starewicz, Alexeieff, Tyrlová, Trnka o McLaren, clàssics moderns com Svankmajer, Laloux o Bakshi, o els creadors de l'època daurada del cartoon nord-americà, per citar-ne alguns. També ha servit per a la trobada del públic amb l'animació japonesa en les seves formes més institucionalitzades i alternatives, amb la infografia i el 3D o amb la stop-motion (abans que Pixar o Aardman les posessin en boca de tothom), deixant clar que a través de l'animació es pot traçar tota una història paral·lela del cinema que mereix la pena conèixer i celebrar.

 

Però el que importa no és el paper que l'animació ha jugat en la història dels mitjans audiovisuals, sinó el que segueix jugant o, millor, el que encara ha de jugar. Els festivals especialitzats o amb seccions dedicades al tema demostren, i ho faran en el futur, que l'animació és un camp de creativitat infinita.

 

La salut d'aquest camp de creativitat al món reposa sobre tres pilars: una sòlida tradició en la producció no orientada tant al negoci immediat com a l'exploració plàstica i al creixement autoral, un sistema de formació amb escoles d'avantguarda i professionals orientats al magisteri, i institucions públiques que creuen en el valor artístic i cultural de l'animació. Són diferents estratègies per conrear un talent que no és privatiu d'un país concret, però que una vegada cuidat floreix donant lloc a ecosistemes reconeixibles que no triguen a convertir-se en referències en l'extens, però acotat, univers de l'animació. Tots els coneixedors del mitjà saben, per exemple, que el Regne Unit, França i Canadà són pols mundials de creació, atracció de talent i consum i exportació d'obra i professionals. Cada any, els programadors de festivals reben centenars de propostes procedents d'aquests països, cadascun d'ells suportat per un o més d'aquests pilars esmentats.

 

A França, la formació és clau, com es pot veure en el treball que realitza Supinfocom, l'escola superior de creació d'animació digital (2D i 3D) amb seus a les ciutats de Valenciennes i Arles, i amb una delegació internacional a Pune (Índia). Supinfocom és l'exemple de fins a quin punt una escola pot convertir-se en referent mundial mitjançant la distribució en festivals internacionals de treballs dels seus estudiants i graduats. Aquest sòlid teixit formatiu alimenta i alhora es complementa amb una xarxa de producció i distribució exemplar, com la que representen companyies com Autour de minuit o Les Films du Nord, que aixopluguen talents conceptuals i tècnics indomables.-

 

El Regne Unit ha donat suport tradicionalment als seus creadors mitjançant estratègies d'estímul a la producció en les quals les televisions han jugat un paper essencial. BBC i Channel Four han inclòs entre les seves prioritats el suport explícit a l'animació britànica, tant en forma de sèries com en forma de curtmetratges. Això, de fet, ha permès la consolidació històrica del curt com un format viable de producció i exhibició. En aquest context, el curt no és un territori de proves o un entrenament per a autors, l'aspiració última dels quals és donar un salt obligat al llargmetratge, sinó un format plenament prestigiat per al desenvolupament d'una proposta artística estesa en el temps.

 

Una cosa semblant passa a Canadà, però en aquest cas el suport explícit no ve tant de part del teixit empresarial, sinó de l'oficina nacional del cinema o National Film Board, organisme públic que té l'objectiu de produir i distribuir pel·lícules per construir, promoure i difondre la imatge del país al voltant del món. Parlant de la NFB és impossible no invocar el nom de Norman McLaren, un dels animadors més cèlebres de la història, qui des de 1941 va irradiar el seu magisteri com a creador i formador des del seu centre d'operacions en el citat organisme públic.

 

En tot cas, seria injust reduir el panorama de l'animació mundial als grans centres de producció, atès que la grandesa de l'animació és, precisament, que pot ser petita. Al país de les superproduccions de Disney, Dreamworks o Fox, un franctirador solitari com Bill Plympton segueix treballant amb pas ferm, com demostra el seu últim llargmetratge Cheatin’. Al país d'Hayao Miyazaki, Doraemon i Dragon Ball, Production I.G continua amb els seus grans projectes mentre presenta, en la seva antologia Anime Mirai, el futur esplèndid que espera a l'animació japonesa. Els països bàltics i d'Europa central i oriental segueixen amb la meravellosa tradició heretada dels genials Hermína Tyrlová o Jiří Trnka. A Portugal, petites productores com Filmógrafo es fan un lloc al món a força del prestigi que dóna la feina ben feta, de la mateixa manera que fan productores petites i artistes que s'autoprodueixen al nostre país.

 

animació;  esdeveniments;  televisió;  cinema; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???